*
23-12-10
*
No hi ha res que faci tan feliç la gent com els diners. Cada any, tal dia com el 22-12, hi ha les explosions d’alegria més grans de la historia d’homes i dones: la grossa. Ara ha tocat a gent necessitada: enhorabona. Es podran comprar una pila de saborosos macarons com aquests, que menjava Maria Antonieta abans de ser guillotinada.
Els potents, com que la grossa ja la tenen, observen i riuen per sota el nas: la xocolata del lloro, diuen. Empreses nostrades, grans ídols de la cançó i de l’esport, tots tenen els calerons als paradisos fiscals, i de macarons ja en mengen quan volen, i seuen en butaques d’or i seda. El mal és l’engany, i cada dia se’n saben de nous, ja llegiu els diaris. ¿Milloraríem de situació si contribuïssin aquí en comptes de en paradisos fiscals? No ho sé. El cas és que institucions ben arrelades al poble, amb capital amagat, encara pidolen donatius a l’abnegada gent de cada dia per tal d’engreixar les fundacions, que, precisament, haurien de servir per donar al necessitat, no per esquilar l’humil. Els humils, banyuts i pagar el beure. I els capitalistes, ben considerats fins que Finances no se’ls tira al coll. Així i tot, els macarons ja els tenen ben assegurats, afedelisto.
*
Collage-postal d’OX
*
No hi ha res que faci tan feliç la gent com els diners. Cada any, tal dia com el 22-12, hi ha les explosions d’alegria més grans de la historia d’homes i dones: la grossa. Ara ha tocat a gent necessitada: enhorabona. Es podran comprar una pila de saborosos macarons com aquests, que menjava Maria Antonieta abans de ser guillotinada.
Els potents, com que la grossa ja la tenen, observen i riuen per sota el nas: la xocolata del lloro, diuen. Empreses nostrades, grans ídols de la cançó i de l’esport, tots tenen els calerons als paradisos fiscals, i de macarons ja en mengen quan volen, i seuen en butaques d’or i seda. El mal és l’engany, i cada dia se’n saben de nous, ja llegiu els diaris. ¿Milloraríem de situació si contribuïssin aquí en comptes de en paradisos fiscals? No ho sé. El cas és que institucions ben arrelades al poble, amb capital amagat, encara pidolen donatius a l’abnegada gent de cada dia per tal d’engreixar les fundacions, que, precisament, haurien de servir per donar al necessitat, no per esquilar l’humil. Els humils, banyuts i pagar el beure. I els capitalistes, ben considerats fins que Finances no se’ls tira al coll. Així i tot, els macarons ja els tenen ben assegurats, afedelisto.
*
Collage-postal d’OX
Ja ho deia Anselm Turmeda al segle XIV: "Diners de tort fan veritat..."
ResponEliminaJo diria que si els diners es quedessin aqui, enlloc d'anar a omplir les arques de països foranis, l'economia aniria millor, sempre,és clar que es gestionessin bé...
ResponEliminaUna abraçada,
M. Roser
Vint minuts de notícies parlant de 'La Grossa' i generant il·lusió entre els il·lusos, que sense tenir on aferrar-se, l'any vinent compraran altre cop la loteria de l'esperança. I anar fent.
ResponEliminaLes rifes i altres esquers serveixen per abstreure una part de la societat dels autèntics problemes, com la pròpia supervivència cultural i econòmica.
ResponEliminaNo 'crec' en rifes ni en sorts.
ResponEliminaNomés crec en el treball i en el talent, i mala sort si ni una cosa ni l'altra no sura. Som en un món on pesa molt la matèria.
Has dit bé: la xocolata del lloro. Les il·lusions esperant ser satisfetes pels diners. Una llàstima.
ResponEliminaSalit, Bones Festes i Millor Any.
Si acabessim amb els paradisos fiscals s'acabaria l'expoli. Ara, qui li posa el cascavell al gat?
ResponEliminaTotalment d'acord Olga, crec que no ho podies explicar millor.
ResponEliminaEt deixe el poema que han penjat a molts blogs en defensa de la llengua.
No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.
Mario Benedetti
Aquest poema l'ha penjat alguna gent al seu blog en resposta a la sentència de Tribunal Constitucional sobre la immersió. Tot i estar en castellà, resulta molt addient.
He tancat el bosc, però he obert un teler. tens les portes obertes. M'hi he afegit a la llista per poder-te seguir des del nou llistat de lectura al nou blog!!!