LA INVESTIGACIÓ

LA INVESTIGACIÓ

*

29-10-13

*

Poso comentari al blog “En Blau”, de l’excel·lent ceramista Camil·la Pérez Salvà. Entre altres coses parla llargament del llentiscle o mata. Responc aportant que en el passatge bíblic del Llibre de Daniel referit a la història de Susanna i els dos vells lascius, hi apareix el llentiscle. Ho havia llegit de sempre a la BAC*. Tot seguit consulto la Bíblia Interconfessional i em trobo que el llentiscle me l’havien canviat per un freixe. El freixe sol ser arbre de ribera, de llocs humits, i és clar que al verger de Susanna hi podia ser, però... el llentiscle és el llentiscle. Present a tota la Mediterrània i d’aplicacions diverses, l’última que sé és que els furtius l’espolien i en fan malbé les mates per vendre’l a les floristes com a base de corones mortuòries.

            Començo a investigar i trobo de seguida, per sort, dos savis competents que m’informen amb tot els ets i uts, versions llatines, gregues, noms científics d’espècies botàniques: el doctor Andreu Muñoz, Director del Museu Bíblic, que alhora em remet al professor Pere Casanelles. Aquest últim m’aclareix que segurament havien triat freixe per consonància amb ‘esqueixar’, segons el text. Això últim m’ho confirma després Armand Puig i Tàrrech, Degà de la Facultat de Teologia i coordinador de la Bíblia Ecumènica en qüestió.

            Agraeixo tan concretes, il·lustratives, doctes i ràpides explicacions per un tema que pot semblar nimi a qui no sigui escriptor. Sinó, pregunteu-ho als experts que es barallen per una coma en una traducció. Preguntant preguntant, ja em veia amb un jardí sencer d’arbres diversos segons versions hi hagués de la bíblia. Però guanyava el llentiscle original. M’agrada el freixe, i a Mont-ral sec a l’ombra d’un freixe, però ni per consonància mai no hauria sacrificat la humil mata o llentiscle que vesteix els nostres camps. Qui és fidel en allò petit, també ho serà en allò gran, diu l’evangelista.

*

* BAC: Biblioteca de Autores Cristianos.

Il·lustració de Estampas Bíblicas. Llibre de Daniel. Judici de Susanna i els dos ancians. Ediciones Culturales Iberia- Joaquin Gil Editor-Barcelona 1934 (Biblioteca familiar).

JOAN DESCALS AL JARDÍ D'OLGA

JOAN DESCALS AL JARDÍ D’OLGA

*

26-10-13

*

Tenir un llibre propi que un il·lustre pintor hagi fet servir de quadern d’esbossos és una joia afegida. Joan Descals, insigne artista i polític (en aquest ordre a la seva entrada digital) va voler una vegada entrar al jardí contingut dins del meu llibre “La pluja sobre els palaus” (Els Llibres de l’Óssa Menor 1990). En va pintar tota una sèrie i em va regalar aquests esbossos. Descals, aquest cultíssim prohom resident al Vendrell, fa filigranes sobre materials diferents d’una originalitat que sorprèn. Cal visitar les seves exposicions, conèixer la seva obra. Ningú com ell ha interpretat els poetes.

             Copio aquest poema que Joan Descals omple de símbols:

            “Et diré que la primavera s’acosta a tu com l’aire a les primeres violetes

i que els corbs tracen signes amorosos amb ploma negra i tinta japonesa.

Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l’herba dels marges.

El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.

A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,

a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,

hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l’aire i de la terra.

Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T’ho porto, ara de nou,

i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.”

*

Noteta curiosa: en un diari digital nacional, un articulista de Reus es pregunta on són els poetes catalans. Vergonya que no ho sàpiga, encara, i que els vulgui ignorar. Sé per on va: busca poetes patriòticament declamatoris.

*

Poema del capítol “Jardins”, del llibre esmentat més amunt. Llibre que també figura dins de “Óssa Major-Poesia Completa d’Olga Xirinacs 19

NATURA MORTA AMB PEUS, MONIATOS I POMES

NATURA MORTA AMB PEUS, MONIATOS I POMES

*

25.10.13

*

Una sumptuosa taula de tardor s’enalteix amb un bon plat de peus de porc amb panses i pinyons, i moniatos i pomes al forn. Natura que, viva, ha fet créixer aquestes contundents exquisideses. I morta, les ha portat a la nostra taula.

Hauria pogut muntar un bodegó barroc, a l’estil de tantes belleses contingudes en plats de bronze, copes de cristall tallat i tapets de vellut teixit de l’època. També la moda última els modistes ens la presenten barroca, diuen. Però no hi ha pretensió en la tria i composició dels productes de la safata: hi ha la immediatesa de coure’ls i portar-los aquest migdia a taula.

Al matí els peus, amb la sal, el llorer i uns grans de pebre, s’aniran fent sense pressa. Després ja els guarniré. El forn deixarà anar vapors de poma, i el moniato es perdrà entre les altres aromes. Suculències que puc compartir, si més no, en format digital.

*

ELS CANSATS

ELS CANSATS

*

23-10-13

*

“296 - ... el que tinc sobretot és cansament, i aquell desassossec que és bessó del cansament quan aquest no té altra raó de ser sinó el fet d’existir. Tinc un íntim recel dels gestos que he d’esbossar, una timidesa intel·lectual de les paraules per dir. Tot em sembla anticipadament frustrat.

“ El tedi insuportable de totes aquestes cares, estúpides d’intel·ligència o bé faltades, grotesques fins a la nàusea per felices o dissortades, horroroses perquè existeixen, marea separada de les coses vives que em són alienes... “ (¿1932?) Fernando Pessoa, LlIBRE DEL DESASSOSSEC.

Així aquesta Venus d’Arístide Maillol, reflex fidel de les paraules de Pessoa i del meu pensament ara, a mig matí. Tots tres, Pessoa, la venus i jo, d’acord en tot segons les nostres fidedignes expressions, provarem de fer el cafè (servir-nos, beure’ns el cafè) de mig matí, mirant de conjurar el cansament i el tedi.

*

Collage d’OX sobre una escultura d’A. Maillol.

"HOLA" I LA MAGDALENA

“HOLA” I LA MAGDALENA

*

20-10-13

*

Una amable veïna em passa la revista “Hola”, de la que extrec retalls a vegades interessants per als meus collages. Extreure retalls d’una publicació vol dir enfocar els detalls. Primer la llegeixo i sempre em sorprèn, per això vull compartir la meva sorpresa amb els lectors.

Tinc anys, que vol dir que sóc jaia. En un dels últims exemplars de “Hola”, però, hi trobo la família Franco que desborda vitalitat i empenta, cosa que la revista li agraeix en extrem dedicant-li fotografies a granel. La néta de Franco és la nùvia perpètua. Quina felicitat, la de totes ‘celebrities’ granadetes (i no em refereixo a aquesta sola) que sempre tenen un nóvio nou que els alegra les pessigolles: els dies triomfals de l’amor sempre comencen, per a elles. Però aquest nom em remet als dies llunyans del meu naixement, i “ells” encara cuegen i s’exhibeixen...

¿I la llarguíssima saga amb aurèola de toreros que, de sempre, han tocat les alegries de les aristòcrates més ràncies d’Espanya? Això continua igual i amb molta fortuna, i a mi en retreu als dies que el  pare em portava a la plaça de toros a veure Carlos Arruza.

No parlem de les flamants senyores i ex-senyores dels economistes, ministres i ex-alts càrrecs que han estat l’enveja i l’espoli d’Espanya: grans fortunes i festes exclusives. Ni Déu. I els noms ja sonaven amb gran reverència moooolts anys enrere. Ara també, perquè la política és rendir-se al capital destil·lant saliva de paper “couché”.

Si jutgem per l’esplendor de la gran quantitat de famílies reials retratades del dret i de l’inrevés, podríem pensar que encara no hem passat la Gran Guerra ni, molt menys, la Segona. Ni cap revolució democràtica. I quantes fortunes, marededéusenyor, que diria en Higgins. ¿Crisi? ¿On és?

Repassar “Hola”, per a mi,  és com empassar-me la magdalena aquella. Ara bé, té èxit, i és que algú més se l’empassa.

*

Collage d’OX

TARDOR ENCESA

TARDOR ENCESA

*

18-10-13

*

Ja voldria, ja, que la tardor em permetés encendre un foquet o la calefacció. Alguna tarda fem la ruta dels termòmetres de carrer; tots solen marcar diferent menys dos que marquen igual per la banda alta. Aquests vespres de dies caldosos al bany Maria, a les 7 estàvem a 29/30 ¡al vespre i a més de mig octubre!

Temps enrere, políticament es vaticinava ”otoño caliente” cada any. Com que ja no és moda l’expressió però augmenta el perill, d’aquesta del 13 jo en dic tardor encesa. Les peces polítiques es mouen encara que no ho sembli. Les divisions són a l’ordre del dia i la descomposició o podridura amenaça els fonaments, això a casa nostra. Els fonaments del poble semblaven sòlids, però les bigues i les parets polítiques (d’aquí) trontollen de manera perillosa i prendrem mal.

El tió es comença a cremar, i quan un tió descomunal s’enfada, correm-hi tots, que és perillós. Més val que vigilem el foc, ara que encara no som del tot cendra. Al temps de Ventura Gassol, poeta i Conseller de Cultura de la Generalitat, ja érem cendra i no sé si havíem cremat alguna vegada. Ell, llavors, escrivia: “... ja ha arribat l’hora d’esventar la cendra...”*: tenia esperances. Ara que el tió torna a ser jove, aprofitem-ne la força.

*

* Ventura Gassol (La Selva del Camp 1893-1980). Fou successivament Conseller de Política Interior, Conseller d’Instrucció Pública i Conseller de Cultura. El fragment de poema és de “Les tombes flamejants”.

Foto d’Ox a Mont-ral.

CATALUNYA ESPOLIADA PER DRET DE CONQUESTA

CATALUNYA ESPOLIADA PER DRET DE CONQUESTA

*

14-10-13

*

Llegim en la part 7ª del capítol I del llibre “Crónica de Tarragona”, de Fernando Fulgosio, del Cuerpo de Archiveros, Bibliotecarios y Anticuarios, publicat el 1870 a Madrid:

“(1814) En toda la Península no hubo acaso territorio que tanto padeciese como el catalán. Dícese que solo para mantener las tropas españolas dio más de doscientos ochenta millones*. ¡Vean cuánto no perdería la infeliz Cataluña, si al propio tiempo se tiene presente lo que el enemigo tomaba para sí por derecho de conquista!”

1714, 1811, 1936, 2013... ¡Infeliç Catalunya!

En l’actualitat, ens acaben de celebrar honors per a morts del bàndol franquista, silenciant de forma miserable els de la Catalunya vençuda, impagable la imatge de Rouco Varela besant el delegat del Vaticà a la Universitat Laboral de Tarragona. ¡Fins aquí us vencerem!, semblava rubricar.

Però en la nefasta imposició de la llei WERT hi veig també el dret de conquesta: CATALUNYA ES VEURÀ OBLIGADA A PAGAR ESCOLA SEPARADA PER MANTENIR ELS ALUMNES CASTELLANS QUE NO VULGUIN APRENDRE EL CATALÀ. ELS MANTINDREM, COM LES TROPES.

¿Qui són els separatistes? ¿Fins quan ens posaran el peu al coll?I això sense tenir en compte, com ja s’adonava Fernando Fulgosio, “el que l’enemic ens pren per a ell per dret de conquesta”, o sigui, l’espoli. Infeliç Catalunya, ara encara i cada dia més.

*

* Els milions són de rals. Una gran quantitat de diners s’expressaria normalment en rals. Informació de Jordi Rovira.

Collage d’OX

CONTRA L'ASPRE, EL DOLÇ

CONTRA L’ASPRE, EL DOLÇ, 

*

13-10-13

*

En l’eterna paradoxa del viure, combinem asprors i dolceses.

Si avui i demà hi ha tensions, és cert que també hi ha fruita saborosa que potser valorem poc, desagraïts de mena com som.

L’alerta dels meu cinc o sis sentits no em fa perdre el paladar encès, melós i fresc dels palosantos. Els amics Maria Teresa i Joan me’ls van portar de La Riba en un cistell on també hi havia raïm. ¿Com faré un retrat prou singular per enaltir els palosantos que tant m’agraden? Doncs compartint el piano.

El palosanto (no em passo al caqui) és fruita que condensa el color tardoral. Gairebé podria descriure el poema de Ventura Gassol*, perquè el sol de la maduració a La Selva i a La Riba no és distant. I el palosanto ve a ser l’elegia de la fruita dolça. Arriben la taronja i la mandarina, però aquella destil·lació del canvi de temporada, covada a l’estiu i recollida el setembre o l’octubre, porta una suau melancolia i una amable energia que ajuda a trenar la memòria d’infants amb els treballs que ens esperen ara que, com a nació, sembla que també madurem.

*

“Elegia tardoral”, poema de Ventura Gassol.

Foto d’OX

PAIOS AMB BARBA O SENSE

PAIOS AMB BARBA O SENSE

*

10-10-13

*

Un paio amb barba i bigotis ens trenca la consulta, ens lamina l’Estatut i fa entrar els seus criats a casa nostra a repartir llenya. ¡Ira de Déu!

Ahir vaig ser a Cambrils a inaugurar el curs de l’Aula de la Gent Gran, extensió universitària. El meu tema: Històries de camí. A partir de contes d’infantesa, de dogmes i de mites hem après una vida terrorífica. Tothom sap que els elfs, silfs i follets són de color verd, el color de l’enveja i de la malícia punyetera. Els déus també són envejosos dels mortals, i si no, mireu "Jasó i els argonautes", com a l'Olimp juguen a veure si ens maten. Verd, verd és el color.

L’elf més biliós i venjatiu ens vol dominar perquè ho mana el paio barbut. Són espantalls, ogres que trobem a les vores del camí de la nostra vida i formen la selva perdedora que denunciava Dante Alighieri ja fa segles. Contempleu la cara de ràbia enfurismada, el gust amb què el paio barbat trenca la nostra espinada vertebral. Mentrestant, als elfs els cau la bava entre els ullals esmolats. ¿O no us heu adonat de la cara que fan quan ens xuclen l’ànima? ¿Tornarem als terrors nocturns?

*

L'IMPERATIU DE VIURE

L’IMPERATIU DE VIURE

*

9-10-13

*

Aquesta època sol permetre veure alguns grups d’aus migratòries, en formació perfecta, en V, cap al sud. Vol dir que als llocs on havien criat i reposaven ja ha aparegut el fred. No pas aquí entre nosaltres, sotmesos a unes temperatures que al vespre encara marquen 25º a la Rambla.

Em fascina veure aquestes aus que passen a gran velocitat seguint la línia de costa. Disposen de l’energia acumulada a l’estiu i ara el terrible esforç les deixarà exhaustes. Són milers de quilòmetres els que faran, obedients al cap de vol. No en solc veure gaires ni nombroses, però admiro les poques que puc contemplar.

Per a aquestes aus, grans o petites, no hi ha fronteres, només l’imperatiu de viure. Saben on van, saben què necessiten i també que els perills del camí seran enormes: els esperen les armes, els depredadors i la fatiga. Però quan les contemplo amb un desig intens de ser lliure jo també, les vull veure una temporada i una altra, i que un dia em pugui afegir al vol potent.

*

Collage d’OX

ARCÀDIA, CONCÒRDIA, BELLESA, PAU I FANTASIA

ARCÀDIA, CONCÒRDIA, BELLESA, PAU I  FANTASIA

*

6-10-13

*

L’arc de sant Martí és sempre una senyal de tot el que dic en l’enunciat. Potser carreguem molt un fenomen tan fràgil, intangible i gratuït. Pensem que també porta, gràcies a la bellíssima música de Yip Harburg i la inspirada lletra de Harold Arlen, tot un arc indestructible de sentiments que es projecten des del nostre cos igualment fràgil, fins més enllà dels colors que podem veure: allà voldríem ser, nets i lleugers, i les llàgrimes d’aquest desig sempre insatisfet es barregen amb les últimes gotes de pluja. La peça “Over the rainbow”, composta el 1939 per a Judy Garland a la pel·lícula “El mag d’Oz”, posa en música l’enunciat d’aquest post: tots desitgem un paradís més enllà de les nostres ombres.

Posats a desitjar, ara que un cel negre de tempesta ens amenaça, he de dir que he ajudat i ajudo a construir un país que signifiqui el mateix que el títol del post. Nosaltres, mínim punt de vida i de terra a l’univers, volem ser immortals, personalment i com a país. Aquest arc de sant Martí va aparèixer el dia 4 i feia de teló de fons a Roger de Llúria, el que va dir que no passaria pel mar cap peix que no portés al llom les quatre barres. ¿L’iris li dóna la raó? Així sigui.

*

Fotografia de Vicenç Roca

UNA CABANA AL NORD

UNA CABANA AL NORD

*

5-10-13

*

Hem tingut la primera tempesta amb pluja mitjanament important després d’un estiu de sequera. L’estiu i encara aquests últims dies, amb una humitat elevadíssima, un sol que jo en dic caldós ens ha cuit com peixos al forn.

El meu relax sempre gira cap al nord, potser per influència de primeres lectures, des de Verne amb l’expedició dels anglesos, passant per Saskatchewan i fins el Capità Delmar al Pol, d’en Folch i Torres. Cabanes de fusta, pells d’abric i bon refugi. Cosa de contrastos. Ara, amb l’auge de novel·listes nòrdics, gairebé tinc aquest ambient a casa. Potser per aquest motiu he llegit amb gust l’obra de Jordi de Manuel, XXIII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler “La decisió de Manperel” (Columna 2013)

Jordi de Manuel ha tingut l’encert de situar l’acció al nord glaçat, i ha fet molt bé: ja hi tenim els lectors acostumats. Estàvem fatigats de llegir novel·les de la desfeta del 36 o del 1714. De la repetició de les novel·les dites “de Barcelona”, perquè és clar, una novel·la amb situació als Pallaresos no faria gràcia, i les infanteses o la “gauche divine” de la capital sempre tenen predicament però ja afarten. Per tant, el guanyador del premi Pin i Soler ha presentat un paisatge atractiu i una investigació personal amb prou ingredients per atraure els lectors. I en tindrà, de lectors, perquè la voluntat promotora de l’entorn dels Premis és eficaç. I perquè aquesta obra ens acosta, en certa manera, les aventures que somiàvem d’infants.

*

Collage d'OX

L'ÚNICA SANG, EL VI

L’ÚNICA SANG, EL VI

*

1-10-13

*

Dies de verema. Raïm negre perlat, velat com un cristall en plor, que farà vi translúcid i opac per al nostre paladar enyorat. Raïm ros de noia prerafaelita adormida al sol entre les garbes.

Potentíssims, els ultres espanyols. En els recents i ja tristament famosos actes de Quijorna, vora Madrid, he sentit dir per televisió a un militant enardit: “ No habrá separación territorial sin que se tiña de sangre.” Així, així, així es parla a Madrid (i on calgui), amb tota la connivència dels governants que no són nostres ni saben governar. Els herois de Quijorna, aixoplugats per la seva alcaldessa, són una mostra de la sang que no solament saben vessar “en tardes de toros” (“Granada, tierra soñada por mí....”), sinó de la que tenen la intenció de vessar sobre el nostre territori; perquè ells, diuen militant, posaran tots els mitjans possibles al seu abast perquè així sigui. Entre nosaltres, festa i concòrdia. Pel que fa a ells, amenaces de cara al sol, braç alçat, “trapos” cremats de banderes no nacionalistes espanyoles. El govern, callant atorga.

Nosaltres no volem altra sang que el vi de la verema. Fem atenció, que les feres s’organitzen i ja sentim el seu alè fètid.

*

Collage d’OX