CAMÍ DE TARDA

*

30-8-13

*

Tarda a l’inici del camí de la Serra del Pou, un dels millors i amb diversos al·licients d’aquestes muntanyes pre-parc de la Serra de Prades. La nuvolada del fons s’hi veu cada dia i correspon a les tempestes que al vespre ens explicarà la tele: prepirineu, Pirineu. Cada tarda sens falta. Mentre a nosaltres ens bat un sol ferotge també cada tarda.

        Aquest camí alt, a uns 840 m. d’alçada, era agradable i ombrejat d’alzines, pi roig, arç blanc, grèvols, ginebrons, moixeres de guilla i profusió de boixedes imponents. Ara l’han talat, devastat, han deixat un enorme pla descobert, desolat, i el camí que el continua ha perdut l’ombra. El bosc ja no és “umbroso et condenso”, com cantàvem en gregorià. Ja ha perdut tot el seu misteri. L’han esventrat i jo l’he plorat amb sentiment. La llenya triturada forma enormes piràmides d’olor deliciosa. Dubto que la tala amb les enormes màquines, la transformació i el transport donin beneficis suficients quan la llenya per cremar es comercialitzi. Deuen haver pensat: “abans algú no hi cali foc...”

      Mentrestant, torno a adjuntar el poema que ja vaig triar per a AL MEU CAP UNA LLOSA/VIRGINIA NO HA MUERTO, profètic en molts sentits. És del poeta William Cowper (1731-1800), traduït per Marià Manent:

       LA POLLANCREDA - “Han tallat els pollancs. Adéu, ombra i murmuri / i columnata fresca! Ja no hi juguen els vents, / ni en sentireu el cant entremig de les fulles, / i a les aigües de l’Ouse aquel verd s’esvaí. /// Fa dotze anys que vaig veure per primera vegada / el meu camp predilecte, la riba on han crescut; / i ara, mireu: damunt de l’herbei són estesos / i m’assec sobre l’arbre que ombra fina em donà. /// El merlot ara és lluny, cap a un altre refugi / on troba, els dies càlids, frescor d’avellaners, / i al paisatge on l’encís del seu flauteig sentia / no arriben les passades d’aquell cant sempre dolç. /// Els meus anys fugitius s’esvaeixen de pressa / i aviat m’estaré per terra, mort com ells, / amb l’herbei sobre el pit i al meu cap una llosa, / abans que una altra arbreda torni a ombrejar el camí.///”

*

Foto V.R.

MADURACIONS

*

27-8-13

*

Dia de boira espessa. Sortim a buscar les poques avellanes que fan els avellaners abandonats. Ja he escrit alguna cosa sobre el tema: la soledat de l’arbre vell i nu batut pel mestral i xop de boira. En portem una bosseta i la meitat seran corcades.

        Per aquest temps els camps i horts ja han madurat i la terra es comença a concentrar en ella mateixa, ja segada, ja llaurada, ja collida. S’adormirà en la duresa dels dies que arribaran, però encara porta la corona de la vermella dulcamara, de les móres vistoses, de les cireres de pastor, del galzeran i del grèvol que ara prepara les seves baies. Vermell de gavarrera i de llavor de mareselva. Encara, al barranc, els últims clavellets, campanetes i escabioses per endolcir el camí.

        La nostra gent també prepara el setembre promès; ha madurat per oferir un fruit que mai podrem saber si serà sencer com voldríem: el fantasma de la divisió sempre ha amenaçat el nostre poble, i les divisions ja són ara ben definides. No obstant, el nucli de la nostra gent voldria ser unitari. Hauria de ser unitari. Cal que sigui unitari. Capaces, les personalitats diferents, d’enfocar un sol objectiu. D’aportar la veritat de cadascú per enfortir la realitat necessària. Que madurem, ja ho hem notat. Ara bé, per recollir el fruit esplèndid que desitgem, cal voluntat generosa. Cal que enderroquem aquell reiet secret que tots portem al cos.

*

Foto OX.

       

FINESTRA A...

FINESTRA A...

*

25-8-13

*

Aquest estiu m’he passat moltes hores al tauler de dibuix fent diverses portades de llibre que m’havien demanat. Quatre en total, a triar. Els ulls es ressenten de tant fixar-los a la pantalla, i de resseguir els detalls diversos, buscar color, formes, pinzells adequats. Enviades, no m’han tornat ni resposta a la feina feta, tot i que era sol·licitada. Molt menys me n'han donat les gràcies. Dos dels models eren finestres, i el conjunt, variat. Si no agradaven, almenys en podien haver donat fe. Però la desconsideració i l’egoisme són a l’ordre del dia

       Això em fa pensar que moltes de les feines que fem no tenen ni tindran resposta. El que no sé és si cal que n’esperem, de resposta. Però sempre, al nostre fons, com que treballem de la millor manera que sabem i amb la intenció de complaure els altres (en el bon sentit, no en el llagoter), alguna paraula amable sí que ens agrada rebre, com al gos li agrada que l’acariciïn quan ha fet una cosa bé.

        Em penso que la vida o, si volem, el dia a dia, és una finestra que obrim sense saber què trobarem quan sortim al carrer. Per això alguns es refugien en clausura o en ermita. El carrer és perillós. Però cal sortir, i a vegades sortim a través de la pantalla sense pensar que som també vulnerables per aquí.

        Finestres al mar, com escrivia en Toldrà en bella música. Finestres a la muntanya. Finestres al nostre interior. Que tot és feina: escriure música, pintar, escalar, córrer, com l’intrèpid Kilian Jornet. Seria ideal fer el que ens agrada sense esperar res, res absolutament fora de la pròpia consciència per la feina ben feta. Ep, ben feta fins on ens permeti la pròpia capacitat.

*

Fragment de dibuix per portada. OX.

       

FESTES I ‘TOP TEN’

*

20-8-13

*

Des dels nostres 820 metres sentim els coets de totes les festes majors de les rodalies. També els de la capital, a 33 km. Petards d’anunci de castells de focs, traques, inicis de festa major i tot un retruc festiu que va de juny a setembre.

     Com que la nostra gent més decidida s’uniforma amb espardenya o xancla, mocador al coll, pantalon curt i samarreta reivindicativa, m’agradaria saber a quin fosc racó de revista són els vestidets de festa vaporosos, sedosos o estampats amb glamur. Ara, et posis el que et posis, cal dir-ho en anglès, que ‘marca tendència’, com els agrada dir als columnistes de moda. Copio: “De la mano de las ‘celebrities’ buscamos el ‘top ten’ de los ‘must have’ del verano.” Entesos. I les ‘celebrities’ porten una samarreta talla 60 esparracada sobre un tirant negre.

      A les rodalies tenim l’antic municipi abandonat de La Mussara, a 890 m. Sobre uns espadats impressionants que miren el Camp de Tarragona, la vella ruïna de l’església és un esquelet que vetlla. No hi ha coets. S’hi han celebrat dos actes culturals. Gent de bona fe. Però el lloc és molt visitat i aquesta tarda hi passejàvem: la quantitat increïble de deixalles ens ha sobtat; safates de porespan, llaunes, papers de tota mena feien una catifa indigna. Ja fa molts anys que la gent que puja a muntanya s’ha carregat fins l’última teula de les velles masies i ha destrossat totalment l’església solitària. També han trencat la porta de protecció que hi havia posat l’ajuntament de Vilaplana, en una lloable intenció restauradora.

      Aquí no s’hi puja amb vestit ‘top ten’. No sé com van vestits els vàndals, perquè n’hi ha de tota categoria. Només sé que molts, de la destrucció en fan també una gran festa, i la celebren.

*

Vestit de festa. Postal collage d’OX.

TAULA D'ESTIU

TAULA D’ESTIU

*

18-8-13

*

Ahir, en família, comentàvem que per força i gràcies a la crisi, tornem als antics costums, que els americans en diuen down size, però que gent com jo acceptàvem i acceptem amb tota naturalitat: el viure senzill.

      Llavors es desfeien els jerseis de llana i es tornaven a teixir. Es giraven colls de camisa i d’abric. Mitges soles o pedaços a les sabates. Peces senceres girades. Recanvis de gairebé tot. I un costum no tan proletari sinó principesc: els vestits i vels de núvia passaven de mares a filles. I els de batejar també.

      La taula del menjador de Mont-ral, llarga i de fusta massissa, de temps que és ocupada pel televisor, l’ordinador amb tots els seus afegits cablejats i un tecladet portàtil per tocar Amparito Roca quan em vingui de gust: ens ha envaït la tècnica.

      En conseqüència, quan ve la família a dinar, rescatem un tauló que posem sobre la taula camilla, el vestim florejat i a dinar s’ha dit. La taula camilla té més de cent anys. Era de la iaia, amb qui jo vivia; el seu record també inclou, aquí dalt, el cosidor, la taula camilla, algun plat i la fruitera i sopera de quan es va casar. A més de les rajoles de la xemeneia amb el sant Jordi, que van arribar d’una casa de Rubí que era seva. Una fonteta de marbre d’una altra casa de Rubí. I les rajoles blaves i blanques de la paret de la cuina, que eren de casa seva a Tarragona.

      A la taula camilla, els dies freds d’hivern a ciutat, amb el braser calentó, ens miràvem les vistes d’estereoscop que la iaia i l’avi portaven dels seus viatges a l’estranger. Un aparell envernissat, amb dues lents, mostrava i mostra en relleu les plaques de vidre d’un deliciós color torrat: la vida que encara reposa a les capsetes. Els vidres venien curosament col·locats en capsetes de cartró i les indicacions de les vistes en francès, cadascun embolicat en una bosseta de paper de seda.

      A la taula camilla calia posar els peus en dia de tempesta: sempre sobre fusta i, si podia ser, també amb calçat de sola de goma. El consell ve dels dies que s’invocava santa Bàrbara, que hi havia més tempestes que ara i que, en l’entranyable companyia que enyoro també enceníem alguna candela, que per a això eren. Ara tornem al viure senzill i descobrim moltes coses que ja existien. Una de les coses és el passat recent, que no sempre va ser millor, cert, però que anem construint seguit, seguit, enganxats uns mesos als altres i de la millor manera que sabem.

*

Menjador d’estiu.

EL SOMRIURE DEL FARAÓ

*

13-8-13

*

A primera hora em desperta el faraó des de la finestra per anunciar-me que, un dia més, el sol implacable rostirà terra i gent. Almenys en aquestes latituds.

       Jo prou li he posat un barret, però no calia, perquè ell ja va abillat amb vestit de festa.

       Aquesta mirada ampla i profunda es clava en la meva: ¿encara no t’has pintat els ulls? em pregunta. Ell dorm amb els ulls pintats i ni el dia ni la nit l’agafen d’imprevist.

      Els seus llavis fan el gest sorneguer de la Gioconda:  li endevino un somriure, sempre de superioritat, perquè ells –tots dos- saben més coses que jo. “Està bé -li dic- tu ets savi havent mort jove; en canvi, jo m’acosto a la mort i no sóc sàvia, ¿què et sembla, això?” “Dona, és que jo porto saviesa antiga i, a més, cal que tinguis en compte que m’ha contemplat gent molt sabuda i, si som receptius, la saviesa s’encomana.

       *

       Ho sento, no puc continuar: una aranyeta grisa amb cara de sàvia s’ha posat a la pantalla i segueix el cursor amb perplexitat; camina sobre les lletres que escric i no té por. Amb la fletxeta sota seu, la segueixo jo a ella si surt de la línia. Cada vegada que li poso la fletxeta se sobta i s’encongeix una mica, però de seguida continua el seu camí tafaner. S’ha cansat de l’esforç. Deu pensar que teixeixo de manera diferent de la seva i desapareix pel marc de la pantalla. Com que ahir ja em va venir a saludar, li faré un seguiment.

       Deducció: a vegades la petita vida s’imposa a la mort solemne.

       *

      Postal collage d'OX

¿ JA ÉS L’HORA?

*

8-8-13

*

Ovidi deia que Déu ajuda els audaços. Mateu, al seu evangeli, assegura que els humils posseiran la terra (no sé si la seva o quina altra).  Joan, a l’Apocalipsi, escriu que els tebis els vomitarà Déu de la seva boca.  Sembla que ja es prepara el dia de la mobilització general, que no s’hauria de refredar com ja ha passat altres vegades. ¿Hem de ser audaços, per fi? ¿O continuarem tebis?  Per altra banda, el proverbi llatí diu que la virtut és al mig, cosa que no s’ha de confondre amb ‘mitja virtut’. ¿Com quedem, endavant o al mig?

        En aquest mar de dubtes, miro al meu voltant en aquest poble que diríeu  semidesert, i només obrir la porta ja he de veure les banderetes que el veí va plantar fa anys, ben altes.  Diu que la catalana la va posar una mica més amunt perquè jo vivia davant. Aquesta mateixa família nombrosíssima, que estiueja aquí, celebra festes seguides amb brindis estentoris (fan vida al jardí,  a tocar de casa nostra) que criden: ‘Viva el rei i ¡viva España!’ Són catalans de procedència, d’un poble de més avall. Tres o quatre veïns més són de procedència espanyola. I uns carrers més enllà tenim instal·lada la secta dita Guayrapá, o dels Ishaies, amb les seves categories blancs, vermells i negres i canvi de nom inclòs. Aquests van comprant i llogant cases i estenent-se pel municipi, amb afluència estrangera: hi trobaràs budes però ni mitja bandera catalana. Poble singular, aquest, afedelisto, que deia en Guillem Viladot.  ¿Qui confortarà la meva vista i el meu ànim?

........ Ara que encara tenim esperança, ¿em sabríeu dir si ja és l’hora?

*

Des de la porta de casa.

ELOGI DEL ROIG / VERMELL                 

*

5-8-13

*

Bona sabata anglesa vermella, bon timbaler abillat vermell, frescor de tomàquet ben vermell i de síndria madura. Cirera vermella i lletra de còdex miniada. Cuir vermell d’enquadernacions vetustes i de butaques vistoses, de motius mironians i de galtes romàniques. Vermell de gladiol, de sagrat cor, de vesta bisbal

        Però... fruites roges del bosc, baies entre el  verd sever; galtes roges de la pagesa (“veig, pageseta, que et tornes roja”, fa la sardana) i de l’esquiadora, pit-roig que s’acosta amb tafaneria, Rojals, Puig-roig (també Purroy), Penya-roja, Catarroja, Barba-roja, Francesc Roig, bandera roja, robí, Rubí, Estrella Roja...

        I, als orígens segons el diccionari: roig=vermell. I una de les accepcions del roig és=comunista. Per això van tancar l’escola que portava el meu nom, perquè, segons consta als diaris, la consellera va dir que era una escola de rojos i als ‘rojos’ encara se’ls té por, o menyspreu, aneu a saber.

      Vermell, en canvi, segons definició és el color de la sang arterial, raig de vida, color de l’iris tocant el taronja. Gens suspecte de ser comunista, doncs.

        Ballem i saltem amb sabata vermella els dies que el sol encén els rostolls i envermelleix la pell de l’incaut que s’hi exposa. El vi té gradacions de vermell, no pas de roig, s’assembla més a la sang, sigui sagrada o laica. Bon vermell / roig tingueu.

*

Collage postal d’OX