EL SOMRIURE DEL FARAÓ

*

13-8-13

*

A primera hora em desperta el faraó des de la finestra per anunciar-me que, un dia més, el sol implacable rostirà terra i gent. Almenys en aquestes latituds.

       Jo prou li he posat un barret, però no calia, perquè ell ja va abillat amb vestit de festa.

       Aquesta mirada ampla i profunda es clava en la meva: ¿encara no t’has pintat els ulls? em pregunta. Ell dorm amb els ulls pintats i ni el dia ni la nit l’agafen d’imprevist.

      Els seus llavis fan el gest sorneguer de la Gioconda:  li endevino un somriure, sempre de superioritat, perquè ells –tots dos- saben més coses que jo. “Està bé -li dic- tu ets savi havent mort jove; en canvi, jo m’acosto a la mort i no sóc sàvia, ¿què et sembla, això?” “Dona, és que jo porto saviesa antiga i, a més, cal que tinguis en compte que m’ha contemplat gent molt sabuda i, si som receptius, la saviesa s’encomana.

       *

       Ho sento, no puc continuar: una aranyeta grisa amb cara de sàvia s’ha posat a la pantalla i segueix el cursor amb perplexitat; camina sobre les lletres que escric i no té por. Amb la fletxeta sota seu, la segueixo jo a ella si surt de la línia. Cada vegada que li poso la fletxeta se sobta i s’encongeix una mica, però de seguida continua el seu camí tafaner. S’ha cansat de l’esforç. Deu pensar que teixeixo de manera diferent de la seva i desapareix pel marc de la pantalla. Com que ahir ja em va venir a saludar, li faré un seguiment.

       Deducció: a vegades la petita vida s’imposa a la mort solemne.

       *

      Postal collage d'OX