RECURSOS

30-11-11


*

RECURSOS

*

Ahir escrivia que haver fet estudis diversos proveeix també de recursos amplis per fer-los servir quan els necessitem. Per exemple, dibuix i pintura. L’últim post de El Porquet de sant Antoni ens ofereix un viatge comparatiu pels Pallars; diu que el continuarà. Una de les imatges que posa mostren una vella i entranyable casa d’Alòs d’Isil. De seguida vaig pensar en el meu bloc de dibuix. Dels dies que jo anava amb l’ampolleta de tinta xinesa i un escuradents pla dibuixant per aquests móns de Déu. Aprofitava doblement el viatge, perquè de fotografies també en fèiem. El Porquet m’ha fet reviure els dies lleugers.

Aquest dibuix correspon a la Vall d’Aran, concretament a Arròs i Vila. És del 1959 i corríem per les muntanyes en viatge de noces: nosaltres, els llibres, les muntanyes i una fonda que encara hi és, casa Dedieu, a Aubert, on ens atenien com si fóssim de la casa perquè no hi havia altres hostes el mes de juny. Mig paradís, com aquells que exclamen ¡això és mitja vida!

*

Dibuix d’OX

PUNT D'OMBRA

PUNT D’OMBRA


*

29-11-11

*

Com que em sento amarga, em cal un contrast amb temps amables. Per exemple, quan feia punt d’ombra, conegut per les nostres cosidores com “punt de sombra”.

Eren els dies que feia els cursos superiors al Conservatori; piano, història de la música, harmonia... Matins d’estudi i exercicis i tardes plàcides de braser i gat a la falda, al costat de la iaia. El punt d’ombra consisteix a omplir el dibuix marcat en roba fina, batista, organdí i similars, amb fils de colors vius per l’inrevés. Llavors el color de sota clareja pel dret i transparenta belleses benignes, potser per algun llençol de nuviatge, per exemple. A més dels intel·lectuals, em van ensenyar molts treballs manuals, un tresor de recursos.

En el sentit social, n’hi ha que també treballen a l’ombra i amb resultats molt diversos: des de la bona gent anònima fins els mafiosos depredadors. No sé si els anònims poden considerar grat el seu treball; qui no en té, de feina, sí que el consideraria atractiu; al cap del dia dormiran, si poden, als seus llençols eixugats al celobert i amb olor de suavitzant. Però els llençols dels mafiosos no són així: fàcilment els trobaríem tacats de sang, i segurament aquesta sang és la que us penseu.

*

Brodat de coixinera d’OX.

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

26-11-11


*

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

*

Avui em plau copiar un fragment que sempre m’ha acompanyat i confortat. L’atenció, observació i imaginació de l’infant Rainer Maria, al costat de la seva mare, són un model per als escriptors exigents.

“Anem a veure què hi trobem, Malte?”, deia la mare tota contenta davant del calaixos del seu costurer. No podia ni desembolicar el paper de seda, sempre ho havia de fer jo. Però jo també m’engrescava quan apareixien les randes. Estaven enrotllades en un cilindre de fusta, que ni es veia de tantes randes que hi havia. I llavors les desenrotllàvem i vèiem com els dibuixos es desplegaven, i ens espantàvem una mica cada vegada que una tira de randes s’acabava. S’acabaven tan de sobte! De primer venien puntes de labor italianes, peces rudes, de fils tibats, en les quals tot es repetia amb la mateixa nitidesa que als horts dels pagesos. Després, tot d’un plegat, un feix sencer de les nostres mirades quedava captivat per les fines puntes venecianes, com si fossin claustres o presons. Però l’espai tornava a obrir-se i enllà vèiem jardins que es tornaven més i enllà vèiem jardins que es tornaven més i més artificials fins que als ulls tot es feia atapeït i tebi com un hivernacle: plantes fastuoses que desconeixíem, estenien fulles gegantines; uns sarments s’entortolligaven com amb vertigen i els capolls badats dels ‘points d’Alençon’ ho enterbolien tot amb el seu pol·len. De sobte, confosos i esgotats, entràvem en el llarg caminal de les ‘Valenciennes’, i era l’hivern, a l’alba i amb rosada. I ens ficàvem entre els matolls nevats de les ‘Bince’ i arribàvem a llocs on encara no hi havia estat ningú; les branques es vinclaven d’una manera tan estranya que bé hi podia haver una tomba a sota, però això ens ho amagàvem l’un a l’altra. El fred ens estrenyia més i més, i per fi, quan arribaven les estretes, finíssimes puntes de boixet, la mamà deia: “Oh!, ara ens entraran als ulls cristall de neu!”, i així era, perquè sentíem molta calor a dintre.

“Sospiràvem tots dos quan havíem de tornar a enrotllar les puntes. Era una feina pesada, però no l’hauríem encomanat pas a ningú. “

*

De “Els quaderns de Malte”, de Rainer Maria Rilke. (Proa 1981). Traducció de Jordi Llovet.

NATURA DOLÇA

25-11-11


*

NATURA DOLÇA

*

En temps d’amargors per a una gran majoria, convé amor. Amoroses són les mans que es disposen a preparar, a veure, ¿què prepararíeu amb aquests ingredients? ¿O prenent aquests ingredients com a base? Crema, menjar blanc, pastís d’ametlles, cobertura per a un bescuit... No oblideu l’anís estrellat, que ve de l’arbre badiana. Si us estimeu més un altre gust anisat, hi podeu posar matafaluga. La meva mare feia castanyes amb anís estrellat. Antigament es venien unes ampolles de coll llarg, on l’anís estrellat es ramificava amb cristalls de sucre dins, talment un vaixell en una ampolla.

El record és dolç i els temps aquells –vaig néixer el trenta sis- eren magres. La vibració de les bombes en caure havia malmès uns plats blaus que hi havia a la lleixa de la campana. Però jo recordo la il·lusió de la mare quan feia les castanyes. I l’olor de la cuina, amb els farbalans de quadrets vermells capçats de cua de rata. I, encara, la gran cuina de ferro que escalfava els hiverns glaçats de postguerra. Al forn es preparava la greixonera per ficar-hi el galldindi de Nadal, ben arrebossat de llard. Ni Proust té el nas tan fi com el meu per recordar les olors.

Però el que deia: mató de monja en els seus motlles de terrissa, crema en una plata, la canyella que xuclàvem un cop cuita. El paper que havia contingut el pastís, i que escuràvem amb una cullereta. Temps duríssims, però aquelles olors... i les mans que les feien possibles... han quedat per sempre a la memòria dels meus dies, per això ara, encara que no glaci, que unes mans estimades amoroseixin el cor dels infants. A cada cuina.

*

Natura dolça, d’OX

TEMPS DE CASTANYOTS

24-11-11



*

El 1927, el pintor costumista barceloní Lluís Macaya (1888-1953) va dibuixar aquesta portada per a la revista Llegiu-me. El color blau suggereix el fred que ara no fa, i la llum del fanalet, viva, escalfa la mirada i ageganta l’ombra de la castanyera a la paret, preparant la paperina i esperant que arribi algun client benèvol. El sant de la façana, impassible.

Som al 2011 i la castanya que ens espera no cabrà en tot el carrer, en tota la ciutat ni en tot el país. No és calenta, que és freda, glaçada, gela el cor d’homes i dones. Sento empatia per tots aquells que pateixen la ineptitud dels governs. La castanya no és per a tots, perquè avui encara ballen sous d’enveja als diaris. Per això s’han barallat els candidats i per això es fusionen les caixes, perquè només un reflex del que és el seu sou pugui lluir davant dels ulls dels famolencs. I no faig demamgògia.

Els sants, mentrestant, de pedra picada.

*

AMORS COVARDS

23-11-11


*

AMORS COVARDS

*

Al post d’ahir vaig dir que d’amors en parlaria en altra ocasió. Ho faig ara.

La història romana de santa Cecília explica que la noia, de casa noble, festejava amb un ben plantat Valerià, amb qui es va casar amb consentiment i alegria de tots. La nit de noces, ja sols a la cambra, Cecília li va dir al pobre mosso que ella era verge, que un àngel del senyor la guardava i que no la podia tocar mai com a esposa. No va ser Valerià, qui la va matar, i la història continua.

Com a referent masculí tenim el veneradíssim sant Aleix. Aquest individu es casa amb una bona i noble noia i la mateixa nit de noces, abans de consumar res, fuig de la casa i ja no l’han vist més. No el veuen perquè fa penitència, es vesteix de pobre i demana almoina, fins arribar a casa seva, on viu a sota l’escala, ningú el reconeix, li fan caritat i, quan mor, li troben un paper dient que és ell.

Grans enamorats, com hi ha món. No s’atreveixen a fer un pacte previ, enganyen la parella, la deixen en un estat que la pobra dona d’Aleix no sap si és soltera, casada o viuda, i a sobre els fan sants. Sort que “de diners i santedat, la meitat de la meitat.”

*

Collage postal d’OX

MÚSICS, POETES, CECS I ENAMORATS

MÚSICS, POETES, CECS I ENAMORATS


*

22-11-11

*

Orgues, llaüts i roses són els ornaments que acompanyen la jove Cecília.

Avui és la meva patrona, Cecília, recordada també per poetes i cecs, ens diuen els costums. Jo hi afegiria que enamorats també. Cecília se la sol representar o bé tocant un instrument musical, que no és pas el llaüt, o bé a terra amb el cap tallat a causa d’haver-se professat verge en temps de persecució cristiana. La seva llegenda és molt romàntica, amb enamorat i nit de noces inclosa, coronats tots dos de lliris i roses per un àngel i morts en olor de joventut, mai més ben dit.

Cecília reuneix tots els atractius perquè músics, poetes, cecs i amants la venerin. ¿Que devem tenir en comú? Sóc música i poeta, reuneixo dos elements. Cega en el sentit material no en sóc, però en el simbòlic, segurament els meus ulls encara no han captat tota la saviesa, la bellesa, la maldat o l’experiència de la Terra. He llegit molt llibres, però sóc cega a tots els que mai podré llegir. Tampoc ambiciono tota aquesta visió amplíssima, perquè segurament m’espantaria. De l’amor en parlarem un altre dia.

Al final, sembla ser que la preciosa Cecília és una llegenda, i que només va existir el seu estimat. Però tota la força de l’imaginari popular en va crear una tendra i bellíssima figura que mai no deixarem d’admirar i a qui demanaré lleugeresa per tocar el piano. Demà potser li dedicaré el vals de Ravel “Je te veux”, i el tocaré a poc a poc, pensant en roses, en poemes i en amor per sobre de maquinacions polítiques.

*

Estampa de la col·lecció d’OX

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

20-11-11


*

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

*

El poble ( no sé quants som, perquè els candidats no ens n’han donat mai la xifra exacte) ja ens acontentem ara i ens haurem d’acontentar després amb un rebost minimal com el que apareix a la foto. Sí, sí, qui tingui culs d’espelma que se’ls desi com un tresor, que l’electricitat enrampa.

Mai com ara, i a causa del rebombori internacional, ens hem adonat que qui es baralla per manar és que es vol assegurar la menjadora, com els bons rucs. Qui aspira a manar ho fa per obtenir un rebost barroc, d’aquells amb faisans, fruites, dolços, licors i exquisideses, com pintaven els mestres a les cases bones. Com es descriu a la pel·lícula “Vatel”, de Roland Joffé, amb l’incommensurable Gérard Depardieu, i que us recomano vivament. No altra cosa és la batalla electoral. I si no, mireu els que ja l’han feta: butxaca plena i pensió llarga i, com que els sembla poc, apa, a fer d’assessors del que no han sabut assessorar fins ara. És a dir, els premiem que ens hagin dut a la misèria. ¿I el poble, doncs? El poble, a badar, a empassar saliva i a llegir l’”Hola” amb enveja, i això que també els paguem els vestits, als que més manen. ¡Guapos!

*

Foto d’OX

SUÏCIDI O ASSASSINAT

18-11-11


*

SUÏCIDI O ASSASSINAT

*

“Troben penjats en un bosc de Lloret una menor i el xicot de la seva germana”. Hi eren des de l’estiu i estaven momificats, precisa el diari del 16-11-11.

Shakespeare hi hauria escrit un Romeo i Julieta. Henning Mankell, per exemple, cosa ben diferent. Jo, que he guanyat el premi Novel·la Negra, de Planeta, hi puc dir la meva, també. I la meva és que aquesta suggestiva parella, noieta de 13 anys i noi de 26, de cognoms centreeuropeus, va ser descoberta i morta per membres de la seva mateixa família.

Per a qualsevol autor, un fet com aquest que ens porta el diari, i com tants d’altres que sabem o que ens imaginem, convida a escriure. Sigui Shakespeare amb una fonda tragèdia, Mankell amb l’enigma dins dels seus boscos nòrdics glaçats, o jo aquí a la clara Mediterrània. ¿Començaria pel boletaire que els va trobar? Imagineu-vos, l’home... O potser per la curta vida de Daniela de 13 anys. Aquest no és un bosc nòrdic, sinó lluminós. Un bosc d’estiu amb resina i tórtores. La tragèdia, ¿va ser al matí, migdia, tarda o nit? Cada moment té els seus matisos. I no diguem cada vida.

*

Collage d’OX

TOTS NO, SI US PLAU

TOTS NO, SI US PLAU


*

17-11-11

*

“La carn és trista, ai las, i ja he llegit tots els llibres (...)”, DIU Stéphane Mallarmé (Brisa Marina, 1988)

En aquest moment, 5 de la tarda, creix la brisa marina de llevant i xiula lúgubrement per les escletxes que deixo expressament obertes per sentir-la. M’afiguro tempestes que s’acosten.

Stéphane Mallarmé (1842-1898), amb mostatxo abundós, una manta que li cobreix les espatlles i ell escrivint sobre la taula mentre mira qui el mira, sigui el retratista o el contemplador, també estimava les tempestes i els viatges, en realitat i com a símbol. El retrat el fa semblar més vell. Potser el neguit de viure li consumia les forces.

Ell ja havia comprovat que la carn era trista, i no pas des del punt de vista moral ni simbòlic, sinó des de la realitat dura. ¡Tants poetes hi ha que només escriuen d’amors feliços...! Però no és de la carn, que volia parlar, sinó del pas següent: “... i ja he llegit tots els llibres.” Només de pensar que se m’acaba un bon llibre m’agafa un desassossec, un neguit d’advertiment que no cessa fins que tinc la perspectiva de més llibres a casa. Se’n diu addicció. Vull el llibre companyia, sigui de fons o d’entreteniment (ja en parlaré, de totes dues classes); vull que no se m’acabi la sang de la lletra, sang fresca, nova encara que sigui antiga. Podria rellegir i a vegades ho faig. Mallarmé no va llegir tots els llibres, perquè aquesta és una empresa impossible. Potser considerava que només valia la pena llegir certs llibres, ell mateix exigent fins a la sacietat. Sol passar això entre els que s’anomenen ells mateixos excelsos i que els altres anomenem puristes.

Però jo, ahir mateix, necessitava olor de llibre amb desig precís i peremptori, aliment de llibreria silenciosa. Llibre admirable, si les paraules que porta em sorprenen i no em deceben. La vida m’ha donat més anys que a Mallarmé, i més llibres propis, que potser llegiran altres. Però també contemplaria amb horror el dia que s’acabessin per a mi tots els llibres.

*

Postal de Mallarmé i la seva frase.

NENES DOLCETES

NENES DOLCETES

*

16-11-11

*

“Mor una nena bomba al sud d’Afganistan. Kabul. Una nena de 8 anys va morir ahir al sud de l’Afganistan per l’explosió d’una bomba que duia en una bossa que li havien donat els insurgents talibans perquè la portés a uns policies, segons va anunciar el Ministeri de l’Interior. Els rebels van activar la bomba a distància.” (27-6-11). Aquesta és una de les curtes i terribles notes que havia retallat de diari a l’estiu per comentar més endavant.

A banda dels naufragis d’embarcacions de refugiats, amb criatures, (197 ofegats a Sudan, per exemple, i sumeu...); i dels infants morts a causa de la fam, ara, aquí, ens trobem que un pare, a Girona, decapita la seva filla de 18 mesos. És per ordre del dimoni, afirma.

Les armes les carrega el dimoni, solem dir. Les armes de la guerra i les de la pau. Els ganivets de cuina no cal, ja són a casa. I, ¿qui mana fabricar les armes? D’això en saben molt al país veí.

*

Collage postal d’OX

AUCA DE QUI EL BOSC ESTIMA

15-11-11


*

AUCA DE QUI EL BOSC ESTIMA

*

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Tanta és la fe en el bolet

que tothom tira pel dret

i veureu cotxes sens fi

a l’ombra de cada pi.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

No hi fa res que la benzina

et costi una paperina,

que un cotxet has de trobar

arrambat a cada alzina.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Els ignorantots aixafen

cada bolet que ells engrapen,

i per ràbia dels entesos,

els deixen per terra estesos.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Oh Madona dels bolets,

dels cabirols i ocellets,

no feu veure que dormiu:

¡que mala patata afarti

caçadors i boletaires,

que maten tot el que és viu!

Final:

millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

Així sia.

*

Collage d’OX

PARADA ELECTORAL

13-11-11


*

PARADA ELECTORAL

*

Dissabte al matí a la Plaça del Fòrum Romà. És hora d’eleccions. Trio les pomes que més m’agraden. Les mandarines amb fulles fresques. Xampinyons i tomàquets. Tots els marroquins de la llarga parada parlen català, diuen “xiquet” i et desitgen un bon dia. L’amo es diu Abraham.

La parada de fruita i verdura ens omplirà el carretó a bon preu. Si veus fruita macada o en estat dubtós, ja no la tries. Perquè es tracta de poder triar d’una en una. No com els candidats electorals, que n’has de triar un paquet sencer i potser n’hi ha algun de podrit dins que et farà malbé la resta o que et farà pujar el preu del conjunt si l’has de llençar i no fa el pes.

Si els marroquins parlen català és que l’han après del poble que compra cada dia i té voluntat o costum de parlar l’idioma. Al meu costat hi ha un jaiet que disposa de poquets cèntims, els dóna al noi perquè els compti, i diria que no sap ni parlar castellà, cosa ja poc vista. En canvi, alguns dels candidats del paquet electoral no parlen el català perquè l’hagin après comprant en una humil parada. El parlen per enganyar; avui dia la gent té prou mitjans per saber que bona part dels que es presenten han ferit de mort la llengua catalana amb intenció d’eliminar-la políticament. Perquè els candidats no es barregen amb el poble ni mai s’embrutaran les mans triant patates, carxofes del Delta o cebes de Figueres. Ells sols remenen paquets econòmics a benefici propi, i per això intenten esclafar el contrari, per damunt d’una població de qui es foten.

*

NOVEMBRE A LA PARADA

11-11-11, quin goig de dia... i a més és sant Martí de Tours, el que es va partir la capa amb un pobre mort de fred, que anava nuet, nuet, com el Jesuset de la nadala.

*

NOVEMBRE A LA PARADA

*

Espero el bus urbà en una parada lluny de casa. Dos quarts de dotze del migdia. Triga una mica però ja va bé, perquè fa un dia esplèndid, com no podia ser d’altra manera en l’estiuet de sant Martí, el que he recordat més amunt.

Contemplo les fulles seques amuntegades en l’angle de parada i vorera. Daurades però urbanes, també, és a dir, que seran escombrades per la tanqueta de la brigada. Dreta, escolto darrere meu la gent que seu al banc de la parada. Gent gran, com jo, algun més vell; estan de bon humor. Parlen de l’altre món, que és el que tenen –tenim més a prop -. “Quin guirigall es formarà, tal com està el món, quan es trobin parelles separades i, sobretot, sogres”, “¿us imagineu tres sogres?”, riuen a cleques. “Mira que la meva era dolenta, i feia la vida impossible a tothom”.

A tocar, descarreguen el gran camió que proveeix el supermercat: carretó mecànic, palets, caixes, i els homes que riuen mentre fan la feina. La via on som és ampla, la Rambla Nova, però no hi ha pressa ni de cotxes ni de vianants. Arriben, mandrosos els busos de diferents números. La gent m’informa, amable: el 2 fa aquestes parades, el 54 les altres, li queda més a prop el 8. La majoria sortim del centre de salut proper i ens ha tocat llarga espera, però, ¿què li queda per fer, al jubilat? Prendre aquest solet de sant Martí, confiar que algú ajudi a pujar les crosses dels impedits, i no sentir-se encara com les rosses fulles mortes, quan al cel hi ha bassetes, llana d’ovella, nuvolets de cotó blanc, i algun àngel que ens fa l’ullet.

*

Fotografia: arxiu Roca Xirinacs. Bus urbà al Passeig de les Palmeres, davant de casa.

TORNEM A L'ARMARI

10-11-11


*

TORNEM A L’ARMARI

*

¿Recordes aquell vals que vam ballar una tarda? La tarda era del color encès de cap al vespre. El vestit, però, no el podré guardar perquè ja no el necessitaré més. Fa temps que s’han acabat les festes i veuràs, mirar aquesta seda una temporada i una altra, arraconada al fons de l’armari sense cos que l’aguanti, sense motiu que la faci brillar una vegada més, ja és una pena ja massa llarga. No sé si donar-lo sencer o fer-ne peces per coixins. Però si en faig coixins encara hi buscaré un perfum o un reflex, i per això el donaré a alguna casa de costura de segona mà, un outlet, que se’n diu per no fer passar vergonya qui el compri.

Com que aquesta memòria haurà marxat, el lloc l’ocuparan ara altres peces sense ànima adherida, que no em faran plorar però que tampoc em diran res sinó que el sol ja s’ha post, que els vestits ja no cal que tinguin forma. Sí, és clar que es pot trobar elegància en les peces que em vestiran encara, però, com la frase tan repetida, el vestit és ell i la seva circumstància. A aquest ara li poso un sudari de plàstic i allà va ell i aquelles il·lusions que els anys van fer vives. Potser qui se’l torni a posar serà feliç, i així ho desitjo. No n’he tingut gaires, de vestits llargs per bones ocasions. I, ben mirat, es pot ballar un vals en la penombra i amb vestit modest. Però ara l’armari també ha quedat orfe.

*

Collage d’OX

LA "PUTA MULETILLA"

8-11-11


*

LA “PUTA MULETILLA”

*

Al carrer, una noia camina al meu davant parlant pel mòbil en veu força alta. He d’adaptar el meu pas al seu per poder-me admirar del llenguatge que gasta: “... porque está en la puta calle y no le dieron un puto euro; no, ella no sabe una puta palabra; pero, ¿piensas que te va a hacer puto caso? Es que no tienes puta idea de lo que va a hacer cuando se entere...” I així fins que ens hem distanciat pels camins de la vida. Trobo que puta/puto queda natural en la conversa, en una simbiosi perfecta i eficaç.

En castellà, d’aquestes expressions en diuen “muletillas”, i la gent sol riure de conferenciants, professors i polítics diversos que les deixen anar, fins al punt que els queden de renom. He provat de traduir-ho al català i no puc. Perquè la noia fa servir indistintament femení i masculí, i no queda rodó dir: el puto carrer; el puto euro; el puto cas. He intentat canviar a fotut: “... perquè és al fotut carrer i no li van donar un fotut euro; no, ella no en sap una fotuda paraula; però, ¿et penses que el farà fotut cas (o el fotut cas)? És que no tens fotuda idea del que farà quan ho sàpiga...” No m’acaba de quadrar. No em cau natural, no m’omple la boca. En castellà, la puta queda més ben integrada, i la “muletilla” també, perquè el meu traduccionari Albertí, de “muletilla” en diu falca en primera veu, i en segona, frase que per vici repeteix una persona en la conversa. Massa rebuscat. En fi, que en putes i muletilles ens guanyen els castellans.

*

Collage d’OX

A POC A POC, DOLÇAMENT...

7-11-11

*

A POC A POC, DOLÇAMENT

*

Novembre i les ànimes dolces de massapà i carbassa, de moniato al forn, pomes i palosantos, els últims préssecs de Calanda; escalfor encesa i acariciadora, per fi, dins de casa, on ja els vidres ens aïllen dels sorolls ingrats de cridòries i terrasses de bar. Ja triga a arribar la fresca, tant que l’espero. Un glop d’aire fresc, sisplau.

Dies d’armaris; dies de repàs del temps: aquesta brusa és de l’any de la picor, i era tan suau... però cal arrencar les pells de seda o cotó amb què els anys ens han besat el cos. I endreces, llences, dónes o en fas draps. Despertes la roba adormida a la tèbia foscor dels armaris, la repasses i afegeixes les històries que et recorda cada peça. Hi ha de tot, perquè algunes han tingut vida llarga. Elles han estat a prop del cor i l’han sentit bategar; a vegades s’han mullat de llàgrimes abans no has tret el mocador. Han passat la teva calor i el teu fred, però el que no pots fer és mantenir-les sempre. En el cas de la roba és necessari decidir sense contemplacions: o renovar-la o morir amb ella. Sí, també porten a la mort. A poc a poc, les peces que estimàvem desfilen, com nosaltres, cap a la fi.


*
Llàgrima blava.- Collage d'OX

EUROS AL VENT, QUE SOM RICS...

5-11-11


*

EUROS AL VENT, QUE SOM RICS

*

Em llevo i veig deu banderoles, deu, de partits polítics als fanals de sota de casa que, com podeu veure, són molts.

Mantinc una llarga conversa amb un bon professional del ram de publicitat de carrer: cartells, anuncis, banderoles, etc. etc. Dic llarga perquè l’home, amo del negoci, m’ha dit que li agradava xerrar, i a mi també, de manera que hem pres camins derivats de la pregunta inicial ¿QUAN VAL UNA BANDEROLA DE PROPAGANDA? He après força.

Es valoren segons les mides, això és elemental. Segons si són d’una o dues cares, pel material especial que porten. Les que veig són de dues. Segons les condicions de l’encàrrec o contracte, i això ja ens porta per viaranys nacionals i estatals insospitats per a mi, és a dir, que si la mateixa empresa, posem per cas, s’ha encarregat dels senyals de límit de velocitat, pot haver aconseguit el contracte, etc. La mateixa empresa se sol encarregar de tot el marxandatge, és a dir, trasllat i muntatge d’envelats, etc. etc. Segons informa la premsa, el cost de preparar el plató per al cara a cara dels dos candidats majors, ja val més de mig milió d’euros.

Jo anava només per les banderoles, i no per aquestes en concret, sinó per totes: les de teatre i espectacles i, el que és escandalós, per campanyes contra la fam. Aquí hem coincidit en la nostra apreciació del concepte ‘beneficència’. Bé, resulta que, si comptem un terme mig, el metre quadrat de material de banderola oscil·la, segons qualitat, entre 30 i 60 euros tirant curtet, perquè pot arribar als 120. El meu informant calcula que la campanya pot arribar a costar 3 milions d’euros. ¿La xocolata del lloro? Multipliqueu, multipliqueu.

No cauré en la ingenuïtat de dir que hi ha una crisi galopant. Ni de dir quants forats es podrien tapar amb aquesta despesa inútil. No ho diré, perquè ja ho haurien d’haver dit els partits, i a ells se’ls fot si algú es queda sense llit, a casa o a l’hospital. Se’ls en fot perquè són rics, i encara volen que els votem...

*

SOM LA COLLA QUE TENIM MÉS OUS...

4-11-11


*

SOM LA COLLA QUE TENIM MÉS OUS...

*

... a la cistella. Així fa la cançoneta picardiosa. I continua: “Som la colla que tenim més pèl... sota l’aixella.” S’ha de cantar a cor, i no exclou les dones.

Com que aquesta nit es desferma la murga electoral, vaticino que qui tingui els ous més grossos (a la cistella, per descomptat) guanyarà. És llei de vida.

Qui sigui afeccionat a la natura sabrà que la llei de la selva corona els més corpulents i ben adaptats però, sobretot, els oportunistes.

Oportunistes són els que ens han portat a la ruïna actual i al malestar de tantíssima gent: ells seran els guanyadors.

*

Collage postal d’OX

SI ESTEU MASSA TIPS...

3.11.11


*

SI ESTEU MASSA TIPS...

*

Si el panellet se us regira

i la castanya us esguerra

l’estómac o el budell gros,

escolteu això que us dic

preneu “Litinoides Serra”,

que del món són els millors



Si un candidat us regira,

sigui de dreta o d’esquerra

i el de més enllà us cau gros,

no dubteu, tireu pel mig:

preneu “Litinoides Serra”

i anireu més bé de cos.

*

Lo Gayter del Balcó.

"VINE, DOLÇA MORT"

2-11-11- Dia de difunts.

*

“VINE, DOLÇA MORT”

*

“! Tu crides la mort!”, em va dir, espantada, l’amiga farmacèutica.

“No, sols canto la bellíssima peça de Bach “Vine, dolça mort”

Les imatges tètriques les deixem per a qui es vulgui recrear en la mort i les seves representacions, fet massa freqüent però real: en arribar al món, som condemnats a mort, resolució cruel, per cert.

“M’imagino la mà que em tanqui les parpelles/ com he vist esfullar les roses les més belles”, canta Barbara. “Oh quin consol, quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, /cloure mos ulls ta mà suau”, fa la peça de Bach “Anant amb tu”. Si has de ser dolça, mort, ja pots venir. Si has de ser cruel, ja t’aniré a buscar jo.

*

Sepulcre de la reina Maria Bárbara de Portugal, per Juan de León. (Salesas Reales. Madrid)

*

“Vine, dolça mort”, Coral 478. En youtube per Lluís Claret, violoncel.

“Anant amb tu” (Bist du bei mir) Ària Llibre d’Anna Magdalena Bach.