ELS VENÇUTS = ELS PROVINCIANS

*

31 – 12 - 10 / 1 / 2 – 1 – 11

*
“Pro vincere”: per als vençuts, és l’origen de la paraula ‘província’. Aquests som els que vivim a Tarragona: uns vençuts i trepitjats per part dels que no són provincials, que són la resta de Catalunya, centralista i feridora, ufana i superba. S’exclama V. Sanchis a l’Avui que la província provi d’alçar el cap: “La província encara ens visita?”, es pregunta, sorprès. ¿A qui visita? ¿Qui pretenen ser aquests ‘ens’ a qui visita la província? Els mandarins, és clar i sense dubte, i ell s’hi inclou. L’home es refereix a política, per allò de les quotes. Però jo em refereixo a literatura, perquè el tracte despectiu per part dels ‘ens’ és el mateix.

¿Què ens hem pensat, els tarragonins que ens volem projectar més enllà de la província? Perquè per aquests set sous Barcelona no és província sinó Olimp. Mite’ls, ja treuen el cap, es foten els detentadors culturals. Au, al vostre forat i a callar, ens manen.

Però, oh paradoxa, perquè detecto un provincianisme (sempre segons els ‘ens’) al Diari de Tarragona, i potser tenim el que ens mereixem. Avui, a l’esmentat Diari surt un extens reportatge sobre les solemnes i lluïdes festes Decennals de La Candela que se celebren a Valls. La redactora Gemma Casalé en sap molt. Es veu que a Valls els cau la bava perquè hi van Sebastià Alzamora, Margarida Aritzeta (que és de Valls), Alfred Bosch, Màrius Serra i Isabel Clara Simó. Oh, han quedat enlluernats. Ara bé, als dos escriptors de Tarragona que també hi assistim com a jurats, que ens bombin, ¿oi? Vençuts provincians, ni el nom mereixem que ens publiquin.

Dues coses són nefastes en aquest petit però significatiu afer: el to despectiu-corporatiu de Sanchis i la volguda ignorància de Gemma Casalé.
*
Collage d’OX

FELIÇOS ELS ESTÚPIDS

*

31-12-10

*
“El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar-se les coses com realment són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat del sofriment del món els anihilaria a l’instant, com una alenada del gas més letal. Nosaltres tenim estómacs més forts, pulmons més resistents, ho veiem tot en el seu horror en cada moment, i no quedem espaordits; aquesta és la diferència; això és el que ens fa divins.”

Aquesta veritat declara Hermes, fill de Zeus i de Maia, segons revelació de l’irlandès John Bainville al seu llibre “Els infinits” (Bromera).

Això, els més llestos ja ho sabíem, però si a més ho confirma un premi Booker, no hi ha dubte possible: som un experiment fallat fabricat per mans maldestres.
*
Collage d'OX

ANÍSIA

*

30-12-10

*
Això diu que era a Tessalònica en temps del governador Ducisi (de qui no he tingut paciència de buscar la fitxa per culpa de les entrades de Google, calcadetes i no datades). Bé, doncs en aquells dies hi havia una orfeneta que tenia una gran fortuna gràcies a una destil·leria, i es deia Anísia, nom bonic per cert, i poc usat entre nosaltres.

Anísia era altruista i socorria els més pobres amb el seu capital, cosa que no fan molts dels nostres rics, orfes o no, que estafen el poble i amaguen els calerons lluny. Bé, tornem-hi. Anísia no tenia relació amb els cucs anomenats anisakis i que es troben al peix fresc, sinó que distribuïa una beguda extreta de la umbel·lífera denominada anís, que endolceix i alça els ànims als més desgraciats. Que bell és veure com un got d’aigua s’enterboleix amb un raig d’anís i fa torterols blancs com el fum... I aquell glop d'anís dolç que llisca suaument per la gola, i el sec, que et fa veure estels de Nadal tot l'any...

Però el governador Ducisi, cruel i gras per totes les fortunes que es quedava (cosa així com la Inquisició) dels nous cristians que es feien matar, es va topar amb la jove Anísia, que portava un carregament d’anís a la presó per confortar els confrares. No cal dir que la van aturar i ella, valenta, diu el santoral que va confessar la seva fe cristiana, enardida per l’aroma de les garrafes que duia en un carruatge. Sembla que la van liquidar allà mateix i van confiscar tot l’anís i de pas el capital que encara tenia. Primer Anísia tenia un seguici de fervorosos devots, tots uns caragirats, perquè després van aclamar el gras Ducisi, que des de llavors va explotar ell la destil·leria.
*
Postal antiga.

UN D'AQUESTS DIES...

*

29-12-10
*
UN D’AQUESTS DIES...
*
Un d’aquests dies, el 10 per exemple, el matí era així. Em plaïa contemplar els matisos de gris que velaven el suau carmí de la força solar. És un dels dies que em conté, com jo el continc a ell, només que jo ho faig a consciència. Cada dia em conté, i de noia també contenia les esperances del camí d’anada. Ara encara vaig, però em canso.

Em cansa el repetit discurs polític que no ens porta enlloc sinó que ens redueix a quatre ruïnes i ens talla la llengua perquè som incòmodes. Per això agraeixo la visita de l’amic poeta premiat, Adrià Targa, que acaba de marxar. M'ha portat el seu llibre "Boques en calma"(Ed. 62). Hem pres cafè i hem repassat el petit univers de la poesia catalana. Sabem quines seran les estrelles ascendents i qui es desintegrarà com un cometa entrant a l’atmosfera. Sabem que la política cultural no ens projectarà al paradís dels escollits, sinó que s’estimarà més que els estranys ens foragitin de la pròpia terra. Però la paraula és tossuda, s’escriu, es pronuncia, malda per aparèixer primer a Internet, però sempre amb la intenció de ser publicada en paper. De perdurar. De ser llegida i propagada. El firmament gris i lleugerament carmí ens indica que comença un dia. Un dia d’aquests, potser.
*
Foto d’OX.

¡ VISCA LA REVOLUCIÓ !

*

28-12-10
*
La revolució. ¿Quina? ¿Contra qui? ¿Contra què? Com que tinc una parenta revolucionària, i jo faig les meves felicitacions a gust del receptor (em penso), vaig muntar aquesta per a ella. Hi ha revolucionaris barrejats, i n’hi falten molts.

Com que és dia d’Innocents, bé es podrien revolucionar els tendres infants sense àngel custodi, ja que els la van fer molt grossa per culpa d’un sol infant que va néixer a Betlem i que es va salvar a costa dels petits i del dolor de tantes mares i famílies. Aquest és un dels deutes grans pel qual, potser, va acomplir expiació, ja que tants van morir per salvar-lo. Ens expliquen que va morir per salvar-nos, però primer van ser els Innocents que van morir pel privilegiat. Les revolucions sempre, sempre, són injustes. Llegiu sinó “Arxipèlag Gulag”, del Nobel Alexandr Solshenitzin, perquè els efectes nefastos d’aquella revolució (la russa) encara cuegen amb força. No em parleu de revolucions ni del nefast “rearmament moral”. Ni dels guerrillers. Ni dels exèrcits, mal siguin celestials.
*
Collage postal d’OX

CANTAR O NO CANTAR, O LA DE DALT ... LA DE BAIX

*

27-12-10
*
Mentre aquest noiet lligat amb un cordill com les caderneres a les pintures d’època, perquè no fugi, canta les seves Al·leluies amb cara més aviat de pena, el mosso de sota sembla més eixerit i tria el gall que es menjarà per Sant Esteve.

Ja sabem que a partir d’avui es fa el silenci: “El matí de Sant Esteve / els galls no cantaran...”, com deia fa anys Pau Riba. Ja ens els haurem menjat. Per cert, quan buscava aquesta lletra, Google m’ha advertit que la pàgina era molt vella... Ai, com corren els mesos i els sants Esteves, per aquests móns de Déu perduts en el glaç i fugint de la pedregada; encara que, d’apedregar, més aviat els infidels apedreguen dones que no pas homes. ¿Potser es van equivocar? Quines paradoxes. Quantes reflexions. Per això el bisbetó de sobre s’entristeix: ens mengem els galls, apedreguem el personal...

I ja que són dos els noiets encara ni carn ni peix, ni gall ni gallina, i la política se’ns menja vius a tots nosaltres tancats a la gàbia, només voldria recordar aquella dita certa, certíssima, que no hauríem d’oblidar mai: “La gallina de dalt caga la de baix.” Sempre.
*
Collage d’OX.

PAU

24 / 25 / 26 -12-10

*

PAU A LA GENT DE BONA VOLUNTAT.

*

Collage d'OX.

CANÇÓ DE BRESSOL

*
*
“¿No sents sota el rafal del mas veí / aquella mare jove com hi canta?(...)” pregunta Ventura Gassol des de la seva “Elegia Tardoral”. La nostra néta, jove, al gener infantarà un nou petit. Tenim el deliciós llibre de cançons per mainada “¡Tat!”, de Marta Badia (Arola), i el canta. Jo també el canto, perquè les non-nons han estat el fonament de la meva infantesa primera, i el llibre continua fins que l’infant ja pot cantar els seus primers petits amors.

Per Nadal, a banda de les bellíssimes cançons de bressol de Mozart, Brahms i Falla, en tinc una de molt estimada potser perquè la meva mare la taral·lejava: “Lullaby in Killarney”, cantada per Bing Crosby. Ningú com ell per aquelles greus, lentes, profundes i tendres entonacions, tan evocadores de la terra irlandesa de naixença: “Over in Killarney / many years ago / me Mither (Mother) sang a song to me / in tones so sweet and low... (...) Too-ra-loo-ra-loo-ra...”

És això mateix; molts anys enrere, la meva mare, a poc a poc i amb veu dolça em cantava: “ta-ra-rararara.... tralala-lala...” Com que el lligam mare filla mai no es trenca, aquesta “lullaby” enllaça els anys tendres. Per cert, la pel·lícula espanyola “Canción de cuna”, de José Luís Garci, també té aquesta “lullaby” irlandesa com a música de fons, d’aquí el títol.

“¿Sentiu sota el rafal del mas veí / aquella mare jove com hi canta...?” Què cantava la jove Maria al seu nadó a Betlem?

*
Collage d’OX de l’àlbum Autobiografia

DINERS

*

23-12-10

*
No hi ha res que faci tan feliç la gent com els diners. Cada any, tal dia com el 22-12, hi ha les explosions d’alegria més grans de la historia d’homes i dones: la grossa. Ara ha tocat a gent necessitada: enhorabona. Es podran comprar una pila de saborosos macarons com aquests, que menjava Maria Antonieta abans de ser guillotinada.

Els potents, com que la grossa ja la tenen, observen i riuen per sota el nas: la xocolata del lloro, diuen. Empreses nostrades, grans ídols de la cançó i de l’esport, tots tenen els calerons als paradisos fiscals, i de macarons ja en mengen quan volen, i seuen en butaques d’or i seda. El mal és l’engany, i cada dia se’n saben de nous, ja llegiu els diaris. ¿Milloraríem de situació si contribuïssin aquí en comptes de en paradisos fiscals? No ho sé. El cas és que institucions ben arrelades al poble, amb capital amagat, encara pidolen donatius a l’abnegada gent de cada dia per tal d’engreixar les fundacions, que, precisament, haurien de servir per donar al necessitat, no per esquilar l’humil. Els humils, banyuts i pagar el beure. I els capitalistes, ben considerats fins que Finances no se’ls tira al coll. Així i tot, els macarons ja els tenen ben assegurats, afedelisto.
*
Collage-postal d’OX

HIVERN

*
22-12-10
*
Es veu clar que comença l’hivern perquè el pobre Mallarmé (París 1842-1898) s’ha hagut de cobrir les espatlles amb una flassada en doblecs. ¿Qui podria escriure amb les mans glaçades? Amb la seva mirada clavada a la nostra, l’home declara que es nota trist, ai, i que ja ha llegit tots els llibres.

Li preguntaria, ¿quins llibres, Stéphane? Si no donem l’abast. Si l’alegria dels nous i vells autors omple els prestatges de Nadal amb els colors rutilants de l’obra acabada d’editar... Però tens raó, poeta. És trist el camí que porta el nostre esperit , arrossegant el cos, cap a la pasta de paper, cap a la cendra última, i tu ja ho sabies, ja ho preveies, per això ens interpel·les, per això tens fred.

No obstant procures passar un nou hivern. I nosaltres, pobres escriptors, també mirarem de fer-ho. Freds, una mica més vells, una mica més tristos, per poder enraonar amb tu en la teva eternitat que també voldríem per nosaltres.
*
Fotografia de Nadar. París

LA MIRADA

*
21-12-10
*
La mirada del poeta és al centre de l’univers (no el centre): tot ho contempla, tot ho té present fins als confins que voregen l’inconegut.

La ploma del poeta s’alimenta de la seva mirada, però el que pot escriure en tota una vida és microscòpic; perquè ho sap, deixa anar una llàgrima. Ara bé, amb microorganismes va començar la vida i, amb la vida, el pensament: tots som necessaris.
*
Collage-postal d’OX.

FRED, PLUJA I VENT

*

20-12-10

*
“El desembre congelat...” fa que, si sortim al carrer, ens procurem bona cobertura i, si pot ser, bona companyia. Aquesta elegant parella fan tota la cara d’anar cap a un pis confortable on els espera, ¿què diríeu que els espera? Va, feu suposicions.

Quan la ràdio oferia anuncis cantats, n’hi havia un que deia: “Frío, lluvia y viento,/ el mal tiempo es un tormento. / Vaya invierno que le espera / si no se compra una trinchera:/ Corbis, Corbis, prendas Corbis.” Aquestes del cartellet són Pirelli. No em poso en quines abriguen més, però contra el vent esquitllat sí que cal portar un gran paraigües de tipus escocès, no d’aquests de filferro que es dobleguen.

No us despisteu: ¿què els espera a la parelleta quan arribi a casa?
*
Collage d’OX

CONDENSACIÓ

*

18-12-10

*
La vida de l’escriptora es condensa en això: el llarg refugi de la infantesa, una pila de llibres; una rosa evocadora desada en una pàgina remota.
*
Collage d’OX

SER, SIMPLEMENT

*
17-12-10
*
El deliciós, reflexiu i memorable àlbum “ELS GUARDIANS DE L’ÉSSER”, amb text d’Eckhart Tolle i dibuixos de Patrick McDonnell, hauria de ser volum de lectura obligada per ensenyar a viure. El gos i el gat i, amb ells, la natura i, en últim terme, la dona i l’home que aprenen dels animalons la tranquil·la simplicitat amb què podrien ser feliços si en sabessin.

El text de McDonnell que acompanya aquest dibuix concret diu així: “¿Què deuen tenir els animals que resulti tan encisador per a la gent? Que la seva essència – LA SEVA SEÏTAT- no és recoberta de ment, com sol passar amb la majoria dels humans. I cada vegada que perceps aquesta essència en l’altre, també la perceps en tu.”
*

QUE NO S'ACABIN

*

16-12-10

*
“Un terç de les famílies catalanes no arriben a final de mes”, diu avui el diari. Per això aquest jove que veieu tan satisfet s’ha emportat l’últim llagostí de promoció del supermercat Allau abans no s’acabin. D’ara endavant seran més cars perquè s’acosta Nadal i s’acaben les ofertes. La televisió ens ensenya cada dia que les bones mestresses de casa són estalviadores i previsores; elles ja han fet la compra i no els cap una agulla al congelador. Això ho diuen i mostren cada dia les televisions en castellà.

A la televisió en català que promou els mercats de Barcelona, cada dia un de diferent, surt una dona bleda i atabalada que sol comprar el més car que troba. Les preguntes que fa al botiguer són imbècils, no sé quines combinacions de menjar deu coure, perquè no en té punyetera idea. Això sí, el venedor li segueix la veta, perquè el que cal és vendre. Aquí es veu que anem de ca l’Ample i, és clar, després no arribem a final de mes.
*
Collage-postal d'OX

MOROS A LA COSTA

*
15-12-10
*
La meva mare ens havia ensenyat una cançó que fa ritme d’havanera, de música molt cadenciosa i de bon cantar, que sempre toco al piano.
Com que els titulars de premsa han demostrat que actualment a la costa catalana, i més concretament a la de Tarragona (Ebre, Salou) i a la ciutat de Reus (focus principal) tenim una aglomeració de musulmans hiyadistes, terroristes i tota la casta més furiosa, em ve al cap la cançoneta, que fa així:

“Yo no puedo ver los moritos,
úrria matraca, con espingarda,
que matan los españoles,
úrria matraca, tras de una zarza.

“Yo no puedo ver los moritos,
úrria matraca, que gasten jaique,
los zapatos en chinela,
úrria matraca y la pierna al aire.

“General, a vencer
el imperio del rey marroquí,
vive Dios, vive Dios,
que en España no falta el valor (bis),
viva Prim, viva Prim, general español.

“Una morita decía
que la España era cobarde,
y un moro le respondía:
anda y díselo a tu padre.

“General, a vencer... etc.
*
*
En català, però en to més marcial, també me’n cantava una la iaia Lola:

“A l’Àfrica, minyons,
a matar moros, a matar moros,
a l’Àfrica, minyons,
a matar moros amb canons.

“Si canons no n’hi ha,
escopetes, escopetes;
si canons no n’hi ha,
escopetes bé n’hi haurà.
*
Cançons populars.
Foto: catàleg de viatges.

PERDÓ

*
13-12-10

*
He estat injusta. I més, amb una amiga que estimo d’allò més: Teresa Costa-Gramunt. Ella va escriure dos bellíssims i estudiats articles que parlen d’”Óssa Major-Poesia Completa” i de “L’agonia de Severià Vargas”. Tots dos a l’Eco de Sitges. Tots dos articles són peces de literatura exquisits, com els sap fer ella. Perdona’m, Teresa.

LA TARONJA A TERRA - PUNT DEL LLIBRE

*

13-12-10

*
“Escriu un llibre de poemes que jo te’l publicaré”, em va demanar l’editor abans de l’estiu passat. Veia el meu decaïment, la meva inactivitat a pesar del blog diari. A poc a poc intento retornar a la vida. Ho confesso: el silenci ominós que m’ha caigut a sobre després d’haver publicat “Óssa Major-Poesia Completa 1979-2009” (Òmicron 2009) em va paralitzar. D’aquesta obra magna, que és l’opus més important de poesia que hi ha d’autors actuals; i de la novel·la que se’n va seguir: ”L’agonia de Severià Vargas” (Meteora 2009), no se n’ha escrit ni una línia en cap diari ni revista des del dia que van sortir fins ara. “Ostracisme”, en va dir Lluís Llort a l’Avui, d’aquest fet, referit al meu cas. Molesto a casa.

A l'estiu, doncs, m’hi vaig posar. Camins nous. Sense nostàlgies. La taronja a terra sóc jo, i al pròleg explico per què. El llibre ja és a punt i sortirà el mes de gener. Ho faré saber des del blog, per si algú vol compartir els poemes, dits o llegits lentament, assaborint-los. Ho torno a confessar: em costa adaptar-me a la vida que arriba i al silenci que pesa, per això agraeixo tant la finestra del blog i els amics que, amb bona voluntat, llegeixen.
*

Dibuix d'Ox-fragment.

SABATES I GANIVETS

*

12-12-10

*
N’hi ha que van pel món trepitjant fort. Em aquests dies d’anuncis de perfum amb veu que ningú entén, com si parlar fes nosa, veig aquestes dones repintades, sedoses, cor de poma i orella de gat, gasa, seda o pell nua. Un cop passat el model de sabates amb brillants, travessada la vidriera o la cortina, ¿què més deuen fer aquestes paietes?

Un poeta dandi em deia que el moment millor passat amb una dona és quan, en despertar-te al matí, veus la copa de xampany mig plena a la tauleta de nit. Prèviament has begut xampany a la sabata. Amb aquestes no es podria perquè són obertes per davant. L’expressió “oberta pel davant”, així repetida i sense propòsit exprés, resulta funcionalment eròtica.

Hi ha paraules que tallen, fereixen i maten, i aquí el ganivet no és simbòlic: és d’acer francès ben trempat. Es pot tallar la sabata, però llavors sí que fereixes el símbol, perquè el ganivet es clava a la sabata oberta pel davant. ¿I on deu ser la sílfide que calçava els diamants? ¿S’ha calçat o s’ha descalçat? ¿Sabeu què? Val més que ho deixi córrer perquè les frases i els significats s’emboliquen. L’exercici d’escriure descobreix camins a vegades incitants.
*
Collage-postal d’O.X.

LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

11-12-10

*
Parlant de la mort, hi ha gent que sosté, que sap, que ha estudiat, que ha experimentat, que darrere d’un túnel fosc, al moment de morir es veu la llum. Els tanatòlegs famosos així ho asseguren per les experiències amb moribunds. Així la doctora suïssa-americana Kübler-Ross, una eminència en el seu camp.

Tots els que hem passat per llargs túnels tenim una curiosa alegria en veure que el túnel s’acaba i sortim de la tenebra. El que ningú explica és què hi ha a la llum aquesta del darrere, del final del túnel referit a la mort. Què s’hi troba, vaja.

Jo, l’única cosa que hi sé veure són cabres. Aquestes cabres són dels Alps i pasturen on volen. El tren cremallera ha de xiular o alentir la marxa fins que ells es volen retirar. I una de dues: quan ens morim esdevindrem o cabres o pastors de cabres. Si algú té experiència posterior a la llum del túnel, m’agradaria saber-la. Gràcies.
*
Foto V. Roca

VIATGE DE POR

*

10-12-10
*
Una vegada hi havia un lloc tenebrós i fred anomenat Colldebassa. Jordi Dorca, des del seu blog Adverbia, ens fa saber que als infants de Sora (Nord d’Osona) se’ls amenaçava amb enviar-los 8 dies a Colldebassa si feien malifeta o no s’acabaven el plat a taula.

Durant la meva infantesa hi va haver un lloc tenebrós i ple de fantasmes que es deia “cuarto oscuro” . Si no m’acabava el plat, m’amenaçaven amb tancar-me al “cuarto oscuro. Vaig pensar que en podia fer un petit conte.

Una vegada (i tornem-hi), una nena petita es va deixar el menjar que no li entrava a la gola, i la van tancar al “cuarto oscuro”. No es veien les parets, se sentien sorolls, fregadisses, algun murmuri amenaçador, i la nena seia a terra encongida i tremolosa. L’havien tancada amb clau, però estava cansada de seure a les rajoles fredes i anava resseguint la paret amb les mans. Mentre ho feia, va trobar una finestra amb els porticons tancats. Tenia tantes ganes de sortir, que va provar d’obrir-la. Es va fer mal a les mans però ho va aconseguir. De sobte es va trobar en un camí d’herba i no s’ho va pensar gens: d’un salt, cap a fora i corre que correràs.

S’anava fent fosc i ella no se n’adonava. Quan es va parar, cansada, una casa fosca i vellota li barrava el pas. “¡La casa de l’ogre!”, va pensar esfereïda. I es va deixar caure a terra, vora una bala de palla. Molt fluixet, molt fluixet, algú plorava darrere les parets de fusta corcada. La nena s’hi va acostar: “¿Qui ets?” “M’han tancat aquí.” “¿On és aquí?” “Colldebassa, on tothom es torna carbassa.” “¿Per què?” “Perquè no volia menjar. Sóc Severianet, ¿i tu?” “Jo Matildeta, i tampoc menjava, però he fugit. ¿Per què no busques una finestra? Jo he sortit per una finestra... prova-ho”.

Entre sorolls, corredisses de rates i dragons, cops i plors, Severianet va ensenyar per fi una cara plena de mocs. Matildeta reia perquè ja estava acompanyada. “¿I ara què farem?” “Ens banyarem a la bassa, farem pipí i ens netejarem els mocs i les llàgrimes.” Així ho van fer. Per allà va aparèixer un home amb una llibreta i un bolígraf, que se’ls va mirar estranyat. Era Jordi Dorca. Si Jordi no hagués passat per allà, mai no hauria sabut que un nen i una nena van poder fugir de les amenaces i de la por, i que era veritat que a Colldebassa i al “cuarto oscuro” s’hi tancaven els infants rebels que, sense cap dubte, eren els més llestos.
*
Dibuix d’OX

LLIBERTAT

*
8-12-10
*
Aquest bon amic hamletià, com tots nosaltres, voldria ser lliure però no pot: el dubte el rosega.

El dubte i la realitat de la vida. Ell ja pot triar, ja. Té l’opció de passar per on vulgui. Si passa per la dreta esclafa els ous. Si passa per l’esquerra fica el peu a la xamfaina. La vida té aquestes coses: ens atrapa i ens volem aturar a mig camí, perplexos, sempre buscant una llibertat de pas que no arribarà mai. Quants ous esclafats; quanta relliscada de xamfaina...

*
Collage postal d’O.X

BASTONADES I CASTANYOTS

7-12-10
*
Aquest temps, i va per llarg, diu que la moda és de bastons i castanyes. O sigui, que el rei de bastos vetlla i distribueix patacada per aquí patacada per allà, i que la temporada del castanyot s’allarga com a mínim dos anys més, segons economistes solvents. Vull dir de butxaca grassa. Però ningú no ho diria, que pinten bastos, veient com llueix el Passeig de Gràcia, ben il·luminat i amb botigues obertes tota la nit i el bé de déu de la “beautiful people” capitanejada per la reina Ruscalleda, sempre somrient que enamora. I considerant també que hi ha clatellots però per poder viatjar, esquiar i navegar, no per poder menjar, que també. Però això últim no s’exhibeix en paper “couché”, i més aviat les senyores a la perruqueria en farien fàstics. És tan confortable i bonic veure les belles dames com llueixen sedes i pells, sabates i complements, que televisions i revistes encapçalen audiències i lectures. Pobra princesa, la d’Astúries: algun periodista de moda li ha retret que portés el mateix vestit diverses vegades... ¡què carai!, i això que també el paga, aquest tafaner, el vestit. ¿Els dóna als asils, els vestits, la princesa, quan els ha portat dues vegades? ¿O potser van a parar a les ONG del 3r. món? Doncs que repeteixi, home, que la palla va cara.

* * *

Al post d’ahir vaig intentar, als comentaris del final, respondre una mica la seriosa qüestió de comprar llibres, i si resulten cars o no. Aconsello, a més de comprar llibres nous, visitar amb temps les llibreries de segona mà. És un exercici plaent i relaxant, i a la resposta recomanava alguns locals que ressegueixo quan vaig a Barcelona, perquè aquí només tenim el mercadet dels diumenges, i hi ha el que hi ha (no em refereixo a llibre d’antiquari, que és una altra història). Un bon llibre de segona mà també és apreciat si qui el rep és bon lector. He regalat diverses vegades “La mort a Venècia”, de Mann, en diferents edicions. I gairebé tota la meva col·lecció de novel·les de misteri la vaig començar a la llibreria Canuda, al costat de l’Ateneu, ja de noia. També allà vaig trobar els preciosos llibres enquadernats bellament per la Muntaner y Simon, l’editorial modernista que exhibeix un manyoc de filferros en comptes de belles il·lustracions d’Alexandre de Riquer. Ara aquests llibres ja s’han apujat molt de preu, però vaig encertar una bona època. Qui busca, troba, diu l’evangeli, que ja sabeu que té una referència per a cada cosa. I entre llibre nou i llibre de segona mà, la garrotada no és tan forta. I tens la sensació del descobriment, del rescat, de la troballa i de la història que s’amaga al darrere.
*
Collage postal d’OX

¡COMPREU LLIBRES, CARAI!

*

5-12-10

*
A veure si us decidiu a comprar llibres, demanar-los al Pare Noel, als Reis, als tiets, als amants, als fills, a qui sigui. Sembla mentida que sigueu tan garrepes, i més aquestes festes.

La màquina trinxadora de llibres amenaça totes les editorials, en vol més, no en té prou, els devorarà tots. Tothom fa presentacions de llibres i poca gent els compra, i això és el que vol la màquina de fer pasta de paper. No tingueu por que les editorials donin els volums sobrers a les escoles, biblioteques o centres que en necessiten, això de cap manera: a trinxar, a pastar s’ha dit

Hem d’impedir el pas a la màquina trituradora. Ja sabem que hi ha llibres dolents, mitjans i bons, però al món hi ha d’haver de tot, i de persones també n’hi ha d’aquestes tres menes i no les triturem pas (o sí, perquè últimament hi ha molta estomacada i suïcidi ). ¡Ompliu les vostres parets i el vostre cervell, compreu llibres, carai!
*
Collage postal d’OX

INTEGRACIÓ

*
4-12-10
*
A la foto es pot veure la voluntat d’integració dels pobles del sud que, acollits en territori romànic, canten alegres nadales en la nostra terra antiga. Nosaltres no som desintegrats sinó a l’inrevés.

Ara que ja s’ha vist que la “multiculti” ha passat de moda i de rosca i ha devorat tots els límits – Merkel dixit-, nosaltres demostrem que som la “reserva espiritual d’Occident.”
*
Collage postal d’OX

BUFA-ME-LA, CÉLESTINNE

*

3-12-10

*
Que ressonin aquests dies les músiques celestials, que el nen Jesuset les beneeix.

En un poble de les Castelles han indultat un porc per Sant Martí, i em sembla que es diu Quinín. Gras i lluent, segueix el seu amo com un gos, i tots els paisans li fan festes. Que s’alcin els grunys de satisfacció, doncs.

A la Casa Blanca, pel dia d’Acció de Gràcies han indultat un galldindi blanc ( coherent), que es diu McIntosh, en honor als irlandesos residents als EUA. Era entendridor veure Obama acariciant-li el moc. Força glu-glu-glucs d’alegria.

Aquí no tenim tradició de fer oca confitada. Això sí, els restaurants de la ciutat compren cuixes d’ànec a carretades i tota mena de productes derivats d’oca i ànec en un gran magatzem frigorífic que s’assorteix totalment a la notable població de Sarlat, a la Dordogne, terra del foie gras i dels confits d’ànec. Visiteu-la, sisplau. Vull dir Sarlat.

Llavors, els de Sarlat, que són gentils, ens han regalat una oca que es diu Célestinne perquè la indultem del rostit dins del nostre amfiteatre romà, que és on solien brasejar els soferts cristians. La cerimònia s’ha fet amb tota solemnitat. Com que els de Sarlat diuen que Célestinne canta com els àngels, la banda municipal li ha posat a disposició una trompa perquè la bufi i alegri els carrers durant les festes.

N’hi ha que diuen: “torna-la a bufar, Célestinne”. Els grollers diuen: “me la bufa; no tens bufera; jo te la bufaria.” Coses de les festes, ja se sap.
*
Collage postal d’OX

L'OFRENA

2-12-10

*
Ve el Joan Torrell, de La Torre de Fontaubella. Arriba en tren. Em porta un cistellet rovelloner i dins codonys, palosantos encara per madurar, sàlvia, marialluïsa i dues pomes del ciri. De les d’abans. També porta una antiga lletera d’alumini i dins un pot de vidre amb aigua perquè amb el viatge no es facin malbé els clavell preciosos d’olor que ell encara conrea, i dues roses vellutades. L’home, vist així, sembla que ve de l’hort. I hi ve. Arriba de muntanya, del seu tros privilegiat sota la Mola de Colldejou, per on es veu pondre’s la lluna plena en conciliàbul de fantasmes. Regal preciós. Els palosantos maduraran amb els que em va portar fa pocs dies l’escriptor Josep Gironès, que estrena llibre aquests dies.

Joan comparteix esmorzar amb mi i parla de música. És un pianista empedreït, que ha rondat tot el món tocant en els millors hotels des de Londres a Dubai. Dels seus anys a Londres li queda un parlar de gentleman, mesurat, amable. Li agrada llegir i contemplar com creixen els seus arbres. Aprecia els colors tardorals i conversa allà amb alguna altra estrangera que ha buscat el seu retir en aquell preciós paisatge. És vital, positiu, i somriu sempre. S’emporta el cistellet amb galetes, un llibre i la fotocòpia de “La moza donosa”, d’Alberto Ginastera, que ell no coneixia i que li ha agradat tantíssim quan li he tocat jo. Mentre escric això, l’aroma dels codonys que es confiten a poc a poc envaeix tota la casa. Com pot ser, de profunda, l’amistat amb afinitats; i com poden ser, de valuosos, els regals encara que siguin humils.

*

Foto d'OX