FOGUERES AL BOSC

*
Mont-ral, 1-9-10

*
Aquesta foguera al mig del bosc és recent, precisament d'aquests dies de màxima calor, vent i suposada alerta. Observeu l’herba seca als costat, a punt de cremar per alguna guspira. Tions més grans, cremats, els han apartat una mica. La foguera és gran. Com aquesta foguera, al pre-parc de la Serra de Prades n’hi ha bastants, totes al cor del bosc.

No entenc per què els forestals les permeten. Per què se salten lleis i normes amb total impunitat. Ells saben molt bé qui les encén; jo només m’ho penso. No una persona, sinó grups de persones. Així van les coses pel nostre país. Almenys pels boscos del sud.
*

SERENA I EL LLIBRE DE POEMES

*

Mont-ral, 31 - 8 – 10
*
Serena, vora la mar, fa el gest d’estirar-se després d’haver segut llarga estona. S’acaba agost i, cap al fons, la llum es torna més densa, llum d’ambre, d’ametista, un llarg desig que es perdrà en el temps. Vindrà la tardor estimada, recollida la dispersió dels dies d’estiu. Madura el cos i madura l’abraçada: no serà amb l’aire amb qui s’abraci Serena, que somriu i tanca els ulls.

Serena ha acabat el seu nou llibre de poemes. Quan l’ha repassat, plorava del sentiment que hi havia, també condensat com la llum, però dictat pel cor. Ha enviat el llibre a l’editor. Fulls tardorals, preciosos com el vellut blau marí del vestit, il·luminats com els seus cabells d’auró. Serena, dóna’m les mans i recita’m els teus poemes suaument, sense pressa. Ja pots plorar, ja pots somriure, que besaré les teves llàgrimes i els teus llavis.
*

NOU CATEDRÀTIC

*

Mont-ral, 30 – 8 – 10

*
Aquest és el nou catedràtic de Llengua i Literatura Castellanes que impartirà classes a la URV aquest curs. Es diu Horatius Landsvergas de Andrade, i és Caballero de Alcubilla del Marqués, on té la casa pairal, que ell en diu ‘solariega’, per part de mare. El seu pare era lituà, però Horatius ha adoptat amb fermesa els costums de Castella i expressa que aviat renegarà del nom de fonts imposat pel pare. Ja que no és ‘de pura cepa’, farà el que calgui per semblar-ho.

Sap que aquí rebem els espanyols a cops de pedra i els fem exorcismes d’aigua miraculosa de sant Magí, i per això ha decidit impartir les seves notables lliçons vestit de ‘majo’ a la moda goiesca, per tal de fer respecte. Els llibres més vetustos i venerats els fa servir d’escambell, i a la ciutat es comenta que l’Ajuntament li ha cedit habitacions i sales de la noble casa Canals.
*
Collage d’OX (fragment).

CIRRUS

*

Mont-ral, 29-8 10
*
Blancs, puríssims, els cirrus de divendres passat eren empesos cap a l’est pel vent que començava. Escultures ignorades de glaçades altituds, aviat semblaven columnes salomòniques com plomes d’àngel o delicades filigranes d’Alençon.

Quan mirem tan amunt, solem dipositar en les fràgils i netes formacions els nostres desigs més nobles, els que segurament no es realitzaran mai.

De peus a terra, ens confortem amb la càlida fugacitat d’un bes, d’una abraçada que, en tot cas, sempre deriva a ponent.
*
Foto d’OX

EL DESAYUNO DE DON VENANCIO CARVANTES

*

Mont-ral, 28 - 8 - 10

*
Para un rico desayuno
casca huevos don Venancio,
los hierve en su potecito
y fríe tocino rancio.

Este manjar exquisito
es huevo de cigarrón:
la madre, ya de chiquito,
le cantaba esta canción:

“No te hurgues las narices,
come, mi niño bonito,
porque vienen las lombrices
y te quedas sin huevito.
Silba el loro Colorito:
‘coño con el cabroncito.’”
*
Los cigarrones son verdes
y llevan las pelotitas
escondidas en sus vainas,
sujetas y calentitas.

Nunca le dijo a Venancio
que los verdes huevecitos
eran sólo guisantitos
sin cigarrones ni pitos.

Así creció don Venancio,
creyendo que el cigarrón
era un animal fuertote
como un negro cimarrón.

Cuando llegaron los negros
se acercó el niño Nancito
por si acaso le enseñaban
sus brillantes huevecitos.

La risa se oyó en Berlín,
en el Congo, en Perejil,
en el lago Titicaca,
en Islandia y en Pequín.

*
Don Venancio, de mayor,
se prepara el desayuno;
los huevos los quiere verdes,
y los toma de uno en uno.

*

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

MADURACIÓ (III), SAVIESA I COMPLEXITAT

*

Mont-ral, 27 – 8 – 10
*
Ahir parlava de la intel·ligència en relació o potser en contraposició amb la simplicitat. El paleontòleg jesuïta Pierre Teilhard de Chardin ( Castell de Sarcenat 1881- Nova York 1955), un dels meus autors bàsics des de fa molts anys, indicava que una capa de coneixement cobriria la Terra, i ell en deia Noosfera. Aquest coneixement, la intel·ligència sublimada al màxim, arribaria a la seva perfecció en el punt àlgid, el Punt Omega. Per això el van o el volien anomenar patró d’Internet, per la seva clara visió del tema. És la complexitat, la xarxa universal, l’expansió del potencial pensant.

Res més senzill que parlar d’una fruita silvestre madura, com la de la gavarrera, de la que alguns en fan confitura saborosa. Té altes qualitats vitamíniques, com gairebé totes les baies i fruits vermells, blaus o negres. Ara se’n produeix la maduració, l’explosió de color, el valor del que havia sigut neu de pètals de rosa. La llavor continguda aquí porta l’ADN que es transmetrà a la generació que segueix, i això no té lloc fins que el fruit no arriba a la maduresa. Pels creients, també l’Evangeli exposa el seu exemple del gra de blat que mor per donar vida. Deixo pels científics les maduracions de laboratori.

Això és el que joves i grans haurien de tenir en compte quan, en un error continuat i molt comú, defugen i estigmatitzen la maduresa, el pensament i la intel·ligència, emocional o no. Cal expressar les emocions o explotarem com una caldera sense vàlvules. La natura té i fa el seu curs, i la Terra tomba abans i ara de la mateixa manera, per molt que intentem deturar-la o modificar-la. Saber això demana entendre i acceptar la dificultat quan es reflexiona en la quietud necessària; no pas conformar-se amb la tèbia mediocritat daurada.

*
Agraïment a V. Roca jr.

Foto d'OX

SIMPLIFICACIÓ MENTAL, AFEDELISTO

*
Mont-ral, 24 – 8 – 10
*
Diu el professor de ioga, al diari, que “la felicitat es troba en la simplificació mental, verbal i física, no pas en la pobresa. La felicitat és una actitud mental.”

Posem que la felicitat existeixi, que ja és dubtós. La simplificació mental és la que demostren i voldrien per al poble sobretot els nostres dirigents polítics: trobar-nos simples com un ramat de bens. Precisament quan caminem cap a la complexitat cerebral fins que el pensament brilli en una condensació intel·ligent, surt aquest home i les deixa anar. Quan els ensenyants es queixen de la poquesa mental, verbal i física, analfabets com som, ve el consell de mínims del professor de ioga. Funcionem amb escorrialles de cultura fins arribar a la inanitat. No sabem escriure ni conversar i ens fan por els llibres intel·ligents. Però així serem feliços, tallats tots pel mateix patró, el més simple. Obedients i sense crítica. Bona política, afedelisto.
*
Punt de llibre d'OX

MADURACIÓ - 2

*

Mont-ral, 24/25 – 8 – 10
*
En pocs dies han madurat l’arç blanc, les primeres móres i les gavarreres. Sabem llegir els senyals del temps i estaria bé que nosaltres, com part integrant forçosa de la natura, ens els apliquéssim, perquè la vida no ens agafés de sorpresa.

D’un temps cap aquí s’ha posat de moda el vocable “coaching”, i hi ha flamants senyoretes que llueixen els primers títols d’expertes en "coaching", que no és altra cosa que conduir algú fent de xofer o de traginer de diligència, que són els que menaven les mules, perquè la parauleta ve de l’any de la picor. Sempre hi ha incauts i esnobs que cauen com mosques a la modernitat més buida i necessiten ser conduïts com rucs.

Tenint tan a prop els fets a seguir, que són els que ens marca la natura, hi ha gent que s’estima més pagar perquè el madurin a bastonades; perdó, vull dir a cops de cartera.
*
Foto superior: Arç blanc. Foto inferior: móres contra la silueta emboirada de Mont-ral.
V. Roca.

MADURACIÓ

*

Mont-ral, 23/24 – 8 – 10
*
Mentre buscava els elements per a aquest collage, destinat a la sèrie “Últimes llums”, va sorgir la bella imatge d’una dona madura, aquesta, que de seguida vaig associar als cristal·lins i saborosos raïms de la verema.

En el sistema de vida actual se sol rebutjar la dona madura. No així a l’home. Hi deu haver moltíssimes frustracions quan la dona envelleix sense remissió i es nega a acceptar la realitat, i d’aquí l’èxit i negoci de les clíniques i tractaments d’estètica per tal de remodelar els cossos, de lluitar contra l’impossible.

Quan afegia els elements que acompanyen la imatge, em venia a la memòria la notable pel·lícula “Opening night” (Nit d’estrena, 1977), de John Cassavetes. L’esplèndida Gena Rowlands fa de dona madura que es nega a envellir i traspassa el seu paper dramàtic a la vida real.

Sortós qui aprecia la vida en tots els seus estadis, resplendent i gustosa.
*
Collage (fragment) d’O.X.

BROMOSA

*

Mont-ral, 22/23 – 8 – 10

*
“Al bosc, quan la flor ja es torna avara, el bolet dóna la cara” (1). Aquest és un bell exemplar de bromosa, de nom científic “clitocybe nebularis”. Nom rodó, sonor i encertadíssim: ¿qui li va donar primer, el pagès o el científic? Penso que el pagès. Bromosa ve de broma, boira, en llatí ‘nebula’.

Observareu que el bolet presenta un elegant to gris nacrat a les vores i que s’esfumina com la boira, al centre. Admirable precisió de la paraula. Eufonia pura, que n’hauria dit el savi Marià Manent.
*
(1) Refrany d’invenció pròpia.
*
Foto V. Roca.

MERAVELLES

*

Mont-ral, 21/22 – 8 – 10
*
De la pausada contemplació de petites i grans meravelles ens arriba la pau del cor. La feina ben feta és admirable i la natura ens n’ofereix a cada moment.

La teranyina petita és d’avui, quan el sol anava a ponent i mostrava la tela perfecta, irisada, la paciència artesana i l’art de subsistir de l’aranya.

La teranyina gran és de temps enrere i l’aranya no va tenir en compte que el cotxe on l’apuntalava podia desfer la seva gran obra; a més, bufava mestral, com es pot notar per la lleugera corba de la teranyina, que sembla un petit paracaigudes.

Bona feina, paciència, paciència i més paciència és el que podem aprendre de l’aranya.

*

Fotos V. Roca

¡¡¡ SÓN TRES !!!

*

Mont-ral, 20/21 – 8 – 10
*

Al post del passat dia 18 oferia als amables lectors les fotografies de dos carrers acabats d’asfaltar i amb uns pals immensos plantats al mig. Com per fer estampar el xofer més eixerit. En un dia de boira intensa com el d’ahir, que el conductor encomani la seva ànima a Déu.

Però me n’havia deixat un: el del carrer paral·lel sota dels dos esmentats, el carrer Ginesta. Aquest també disposa d’un pal de malèvoles intencions, com es pot veure a la foto. No ens n’havíem adonat fins ahir, que hi vam passar tot passejant. La nostra credulitat en la incompetència institucional encara va créixer més, si és que això és possible. Per postres, les tapes del clavegueram no són a nivell de carrer i fan sots. Clavegueram que fa anys que està pagat i que no funciona per falta de depuradora i connexions. Fantàstic. Tothom pagant, a més, la xucladora de merda dels pous negres. En aquest punt sí que es pot dir amb raó que la cagada és memorable.

¡¡¡ Són tres!!! Com els fills dels reis dels contes; com la santíssima Trinitat; com el Tripartit; com les tres bessones; com els tres porquets; com el trio d’asos, perdó, vull dir d’ases; com tres en un ruc; com... que cadascú hi afegeixi el seu exemple.
*
Foto V. Roca

LES ESCALES I ELS PENJATS

*

LES ESCALES I ELS PENJATS
*
Mont-ral, 19/20 – 8 – 10
*
Abelcaïm III, estupefacte, es va alçar la visera d’or. La seva armadura refulgia al sol del matí com ell mateix, l’emperador que visitava les llunyanes províncies a la frontera abrupta, on s’amagaven els homes sanguinaris amb ullals de senglar.

Alçant el puny amb còlera, es va adreçar als soldats que custodiaven les torres primàries amb les escales segades pel llamp, més antigues que les de Jericó, però encara dretes. “¡¡Reïra de vet!! ¿Aquest és el respecte que deveu a la meva divinitat, que heu deixat créixer un pi a les escales sagrades? ¡¡Que us pengin als pins més alts!!”

Així es va fer. Els retrats dels guardians de la frontera del regne es poden veure avui dia a l’actual Ajuntament de la capital de l’imperi, en el que es coneix popularment com Saló dels Penjats(1).
*.
(1) Aquest saló i les pintures existeixen realment.
*
Foto V. Roca

AMOR EN "STAND BY"

*

Mont-ral, 18/19 - 8 - 10
*
Aquests dies llegeixo “Carlota en Weimar” (Edhasa), de Thomas Mann. Llibre subtilíssim, dens i profund que em guardaré de comentar fins que l’hagi acabat. He trobat unes reflexions – tot el llibre és una extensa reflexió amb irradiacions parcials - que es refereix a un amor l’únic contacte físic del qual va ser un bes de joventut de Goethe a Carlota, que és qui parla. Tradueixo:

“ El temps hi té en això un paper tan impotent com poques vegades a la vida, i puc dir que la situació des de llavors ha conservat la seva frescor plena i una actualitat que estimula els pensaments sempre amb la mateixa força original durant aquests quaranta-quatre anys. Sí, és així: tan plens d’alegries i de tristeses com han estat aquests anys, no ha passat un sol dia que jo no hagi pensat en la situació d’abans: les seves conseqüències i el que s’ha derivat d’allò per al món de l’esperit ho fan ben comprensible.”
*
Collage d’OX per a “Últimes llums”
*

CAGADES MEMORABLES

*

Mont-ral, 17 / 18 – 8 – 10
*
Als pobles petits també es fan cagades grans, potser no tant com a les ciutats i a tot el territori. Les ments preclaríssimes que ens governen veureu que ensenyen aquí la mesura de la seva (in)capacitat cerebral.

Al petit Mont-ral asfalten tres carrers i no cobreixen els forats dels altres, que destrossen els cotxes. Els carrers els havien asfaltat feia dos anys, però amb feina tan mal feta que ara hi han de tornar. Fot-li gastos, que deia aquell.

El pitjor no és la doble feina, sinó els pals que hi han deixat al mig. Uns de formigó i els altres de fusta. No ens ho acabàvem de creure fins que ho hem tocat, com sant Tomàs. El carrer que obligarà els xofers a fer slalom, si no s’hi estampen de cara, és el carrer Poliol (Poniol al cartell oficial). El del sol pal ben vistós al centre mateix, és el carrer Sajolida, el nostre.

Que santa Elena emperadriu, la del meu sant que és avui (Olga Elena), ens ajudi a portar la creu, ella que en va trobar la relíquia.
*
Fotos V. Roca

ESCRIPTORS SUBTERRANIS

*

Mont-ral, 16/17 – 8 – 10
*
Una persona dedica la seva vida a crear un producte que no té la mínima demanda al mercat i, encara pitjor, que la majoria de la gent rebutja. En termes econòmics diríem que és una empresa ruïnosa que es veu obligada a plegar i que val més reconvertir en una altra més rendible. Si la persona, tossuda, persisteix a deixar-se la pell en el producte que ningú demana, direm que s’ha begut l’enteniment.

A aquesta mateixa conclusió va arribar el poeta Jaume Rius després de tristíssimes experiències literàries: ni es venien les seves obres ni mereixia mitja línia encara que fos en algun gratuït. De manera que va decidir viure sota terra, en un dels nombrosos soterranis de la ciutat antiga. Allà no li calia veure els aparadors de les llibreries orfes dels seus títols, ni donar explicacions als amics. No es menjava els seus llibres, com Joan Evangelista a Patmos, però sí que va acabar com aquest romà, amb una mà davant i l’altra darrere. Ara es proveeix de nit pujant escales de gat cap a les botigues properes, i té comoditats que s’ha procurat amb el temps. Encara escriu poemes, sí, però, com ell, ja no veuen la llum del dia.

Els escriptors tenim el trist destí d’acabar com l’amic Jaume Rius. I no us penseu que és ell sol, qui viu als soterranis.
*
Collage d’OX

MARE DE DÉU D'AGOST

*
Mont-ral. 15/16 – 8 – 10
*
“Per la Mare de Déu d’Agost a les set ja és fosc”, deia la veu popular. Són les set i caminem pel bosc feréstec sota un sol llampant que no té ganes de pondre’s. Als tolls on l’aigua de pluja s’evapora s’aprecien les unglades dels senglars, que hi van a beure o a rebolcar-se i després es graten a la soca dels pins. S’agraeix l’olor molla de terra i herba, perquè la fresca ha durat poc.

El dia 15 tot s’omple de festes majors, alegria a les cases i records per a les Maries, Albes, Assumptes, etc. Santa Maria dóna la mà a sant Roc, el 16. M’agrada el dia 16 més que per Rocs i Maries, perquè és santa Serena, nom realment preciós. Correspon a una emperadriu de finals del s. III, casada amb Dioclecià, furibund perseguidor de cristians. Ella admirava la resistència dels cristians fins que es va convertir, i era tan estimada de l’emperador que va poder viure en pau sense ser molestada, ens explica l’hagiografia.

Pel que fa al nom de Serena, en majúscula o minúscula, els estudiosos diuen que manté la seva condició de selecte i exquisit per tots els seus significats, i que per això no s’ha divulgat en excés. Que la serenitat acompanyi els vostres pensaments i accions, que els poetes ja actuem amb elegant serenor per escriure el nom de cada cosa.
*
Mare de Déu del s. XVII, de fusta policromada, d’escola aragonesa.

BENVINGUDA

*
Mont-ral, 14/15 – 8 – 10
*
Encara que l’agost amagui les flors perquè el sol no les cremi, el caminant atent sempre troba que els boscos i camins floreixen per alegrar la mirada, i busca combinar els malves amb els grocs i alguna baia vermella de mareselva. Ara ja comencen a madurar la gavarrera i l’arç blanc, que es tornaran vermell viu, així com més tard serà el grèvol, carregat de fruit. Encara floreix en abundor la pastanaga borda, però la delicada xicoira, que s’obre al matí en blaus suavíssims, amb el sol es tanca, humil, en ella mateixa.

Llavors és temps de recollir alguns exemplars d’aquí i d’allà i formar el ram de benvinguda a la porta, perquè el foraster sàpiga que se’l rebrà bé i amb alegria. Algú podrà objectar que és costum americana, potser britànica exportada a Amèrica, i tindrà raó. Hi ha bellíssimes corones per als diferents temps de l’any i fetes amb tota mena d’objectes. Jo sempre havia muntat corones, però vaig comprar aquest cistell pla que ve a ser d’intenció semblant. Sigueu, doncs, benvinguts a casa on sempre, també, trobareu el cafè a punt. I els llibres. I la conversa.
*
Foto d'OX

L'ABRAÇADA

*
Mont-ral, 13/14 – 8 – 10
*
Un dia em vas abraçar i s’encenia l’aire. Fortalesa de la torre de pedra però també persistència de l’heura. No hi havia ningú més i vam començar a construir el nostre palau de paper i de lletra al voltant dels cossos. Va ser un temps sense límits on encara em refugio. Veig les estances buides però la meva memòria les omple fins a les llàgrimes i els somriures. Va ser un espai de llibertat exultant i, per això mateix, més consistent que la mort. Mentre tingui consciència, el portaré amb mi.
*
Collage d’OX

BASSETES

*
Mont-ral, 12/13 – 8 – 10
*
A poc a poc, al matí, les bassetes ben arrenglerades avancen de ponent cap a l’est, un ramat pacífic, mentre cullo herbes silvestres per fer una corona de benvinguda a la porta de casa. “Al cel bassetes...”, i la bona gent fa respostes diferents totes en el sentit de portar aigua.

Faig collages, pugem a menjar la paelleta dels dijous, que ja escampa l'olor i omple el restaurant. El cel s’emboira, xafogós.

Sortim de tarda per portar una comanda al forn, aquell forn famós per les seves magdalenes variades, però també per la placa de poma, les coques d’espinacs i d’altre recapte, els pans integrals de cereals diversos. És a dir, la farina, base de la vida corporal i espiritual. Les boires són d'un gris flonjo, mineral. Cullo encara unes quantes flors d’escabiosa i poncelles rosa de pastanaga borda, per completar els poms i la corona. Comença a tronar i refresca. “Agosto, frío en rostro”, diuen els asturians. Aquí només vent. M’afanyo a escriure el post abans no calgui desendollar tots els cables. Les bassetes potser portaran aigua, però no encara.
*
Foto d’OX

SORT

*
Mont-ral, 11/12 – 8 – 10
*
Aquesta enorme ferradura correspon al cavall de sant Herculà, bisbe que avui celebra la seva festa. La guardem com a doble símbol, de sort i de força.

A totes les cases honorables pengen una ferradura darrere la porta, confiant que els porti sort. Nosaltres, a més, sabem que la nostra prové de sant Herculà, home de molta força física i moral, potser perquè el seu nom ens recorda el d’Hèrcules, el dels grans treballs assolits amb èxit. Herculà va arribar a bisbe de Perúgia, dignitat important. A més, hi ha un fet que ens inspira confiança: Herculà va ser decapitat pels gots i, més endavant, quan es va recollir el seu cos, el cap tornava a estar unit al cos, com si no hagués passat res. Fantàstic. No sé si és patró contra el mal d’ossos i fractures, però s’ho mereixeria. Els esquelets també l’haurien de venerar, en l’esperança que el dia del Judici Final es tornin a veure tots sencers. Així sia.
*
Foto V. Roca

BONS I MALS PASTORS

*

Mont-ral, 10/11 – 8 – 10

*
Podem llegir als diaris que un grup de potentats d’orígens distints han decidit donar la meitat o bona part de les seves fortunes als més necessitats. Bons pastors. Algunes persones riques posen a treballar els seus talents i no es proposen fer la punyeta als pobres, com pensen alguns, sinó tot el contrari. El que guanya la intel·ligència ho reparteix també la intel·ligència. Exemple a imitar.

També diu el diari que l’ovella d’un pastor de Girona va ser segrestrada i violada per uns nois que van retratar el fet i el van ensenyar després al pastor. No sabem si els segrestradors eren rics o pobres. En tot cas, farien malbé tot un ramat. Mals pastors serien, aquests, tant si arriben a tenir diners com si no.
*

Estampa d'arxiu familiar.

EL BOLET FUNICULAR

Mont-ral, 9/10 - 8 - 10
*
La tarda és xafogosa. Deodat Armengol passa pel bosc del Pi de la Lira amb la intenció d’admirar les vistes sobre el Baix Camp i les muntanyes de Tortosa. Atent al terra que trepitja, s’adona que ja ha arribat el primer bolet funicular de la temporada, i fa un gest d’alegria. Disposat al viatge, saluda l’elf d’uniforme que despatxa els bitllets. Seu al bolet i l’elf dóna un cop de peu a terra. El bolet s’enfonsa i Deodat Armengol té accés així a les cavernes subterrànies de la muntanya càrstica. No hi ha aigua, sota, i un altre elf guia Deodat a coves i sales de colors preciosos pels minerals que contenen. Acabat el recorregut, Deodat Armengol pren el bolet de pujada, saluda l’elf d’uniforme i continua el recorregut, ja exterior. De tornada a casa veu un arc de Sant Martí, però ja sap que pujar fins darrere de l’arc és una mica perillós, perquè amb la pluja rellisca.

*

Foto V. Roca

"LA LLUNA DE LA MUSSARA"

*

Mont-ral, 8-8-10
*
Puja la boira en la quietud del vespre. Es preparen els músics i rapsodes. Els oients es reparteixen per grups, seguits pels fantasmes de les masies enderrocades de La Mussara, que s’acosten amb curiositat amable. Comença “La lluna de La Mussara”, una iniciativa que organitza l’Ajuntament de Vilaplana. L’escriptora Isabel Olesti s’encarrega de la direcció artística, i és el segon any que se celebra, tant si hi ha lluna com si no. En quatre punts diferents, músics i rapsodes declamen els nostres poetes. Les veus pausades sobre la pedra i els espadats llisquen també entre la boira de gairebé cada dia, que evoluciona en arabescos rosats, traspassades pels corbs que van a jóc. La música ben triada canta una non-non per tota la vida que hi ha i que va ser, dominada per un campanar que defineix aquestes altituds feréstegues.

Els quatre grups d’assistents passen d’una actuació a l’altra, de manera que als llocs més representatius de La Mussara es pugui admirar la bellesa fugaç de música i de la poesia recitada. L’esquelet del xalet de Les Airasses, que domina tot el Camp de Tarragona, dreça part de la seva espinada indòmita sobre els cingles, i ens recorda un Ventura Gassol arborat exhortant els catalans a deixar de ser esclaus i tornar-se, per fi, aquell “foc nou que ha d’abrandar la Pàtria banda a banda.” Llarga vida per “La lluna a La Mussara”.

*

Fotos V. Roca

NITS A LA FRESCA

*

Mont-ral, 6/7 – 8 – 10

*
Teofrast Catasús i Tutusaus ha sortit a prendre la fresca una nit de lluna vermellosa i s’ga ficat a l’estany. Aquestes nits d’aigües tranquil·les, quan les transparències ens escurcen la mida i ens fan semblar menuts de cos però enormes de cap i, per tant, de cervell, alimenten les il·lusions pròpies del misteri.

Teofrast s’ha ficat a l’aigua i mira el cel. Ell voldria volar però camina per un fons clar i acaricia un cargol que forma part del fons llefiscós de l’estany. Cauen llàgrimes dels seus ulls i es barregen amb l’aigua. Li fa por la fosca exterior desconeguda i, en certa manera, l’aigua li és un refugi. Voler i no poder. Teofrast Catasús i Tutusaus, finalment, es convenç que del cel no li baixarà cap resposta. Llavors fa un capbussó, surt, s’estira a l’herba i és feliç.
*
"Con el agua al cuello" (1946) Pintura de Juan Fernandez Bejar.

DE CUERNOS, ROSAS Y CABRONES

Mont-ral, 5/6 - 8 - 10

*

DE CUERNOS, ROSAS Y CABRONES

Una tarde calurosa,
del rebaño de Faustino
- que soñaba con su moza-,
un cabrón se subió a un pino.

Era el cabrón blanco y negro,
con los cuernos retorcidos
y balaba fuertemente
con quejumbrosos gemidos.

Faustino despertó airado:
“¿ qué le pasa a este cabrón?
“¿le habrá pinchado otro cardo
la telilla del cojón?”.

Por allí pasaba Rosa,
la del sueño de Faustino;
llevaba huevos de fraile
y una botella de vino.

“¡Ay, Rosa, qué maravilla!
“Te estaba soñando ahora,
“cuando el cabrón del diablo
“me despertó en mala hora.”

“Qué mal me sabe, Faustino”,
dice la muchacha hermosa,
poniendo ojitos de gata
dulcemente mentirosa.

Pues el infeliz Faustino
ignoraba, el inocente,
que dos pinos más abajo
se agazapaba Vicente.

No era el cabrón quien gemía,
sino que eran él y Rosa
que con los huevos venia
y se les lió la cosa.

Y el pobrecillo Faustino,
al abrazar a su amada
no pensó en cabrón ni en cuernos,
sino en su Rosa galana.

Del pino bajó el cabrón
con su cornamenta osada,
como símbolo de aquellos
que no se enteran de nada.
*
EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

*

El cor del bosc. Peça de boix trobada al bosc, amb un cor de pedra.
*

COS CELEST

*
Mont-ral, 4/5 – 8 – 10
*
La morfologia d’aquest cos celest que és el planeta Terra, sovint presenta formes originals que et demanen conversa. Per exemple, aquest simpàtic Petrifoll que hem trobat aquesta tarda al bosc feréstec. Un raig de sol oportú ens l’ha fet descobrir, però nosaltres ens pensem que ell ho ha provocat per tenir una estona de companyia que no sigui la de guineus, serps i senglars. Una companyia de tarda per explicar que ja fa molts anys, segles, mil·lenis, que conversa sol per no oblidar la paraula que un dia va tenir i que després va perdre per un malefici. Ara sembla que el malefici ha prescrit, però en les soledats boscoses ningú l’adverteix ni s’atura per escoltar les seves llargues memòries. Aquí el veiem somrient de poder ser retratat. Quan li hem dit que sortiria per Internet ha volgut saber de què es tractava, i ha quedat molt satisfet de saber que ara ja hi podrà anar algú a distreure’l. Lloc: Camí de les Guineus, alzina número 53.
*
Foto V. Roca
*

BLAU DE BLUES

*
Mont-ral, 3 / 4 - 8 – 10
*
El blau és de somiadors nostàlgics. Moltes vegades ens hem promès un record mutu a la sortida de la primera estrella, i mirem enllà amb una tendresa que deriva del blau cel al blau marí, tant si som al mar com a la muntanya, on els sons i les olors són diferents però el firmament igual d’immens.

Blau de blues, la cançó trista, melangiosa, que allarga el record i la companyia passant per negra nit fins l’aurora, on Venus, la primera estrella de la tarda, encara espera el Sol per diluir-se i abandonar el blau. “Blue moon”, “Rivers of the moon”, lentitud cantada, ballada, recordada, només ens ho portarà el blau.
*
Composició d’OX

LA VIDA EN ROSA

*

MONT-RAL, 2/3 - 8 - 10

*
Per a molts, aquesta època d’inici de vacances significa la realitat somiada de la vida en rosa, encara que la realitat sigui una altra. Però, ¿per què la realitat ens ho ha d’espatllar sempre tot? Deixem-nos portar pel rosa, com ho va fer Picasso en la seva època d’aquest nom. Somiem rosa, visquem rosa, com l’anunci rosat d’uns ulls que tot ho veuen amorós. Floreixen moltes roses als jardins i als horts. Deixem-les florir i collim-les. Demà, com diu Ronsard, ja seran a terra.

*

Foto d'OX

AITASA - 45 ANYS

*
Mont-ral, 1 / 2 - 8- 10
*
AITASA vol dir Aigües Industrials de Tarragona. L’empresa creada per abastar d’aigua les indústries de Tarragona ara ha complert els seus primers 45 anys. Per celebrar l’evolució de l’empresa, els directius han volgut editar un llibre que commemora aquesta bona nova: procurar l’abastament d’aigua sempre és una notícia excel·lent. Cal recordar que l’aigua és a l’inici de tota civilització. I que al món no és que falti aigua, sinó que està molt sovint mal administrada. En el cas que esmento, precisament les innovacions tècniques han afavorit la millor distribució de l’aigua al nucli industrial.

El motiu d’esmentar la celebració cordial i l’amistosa trobada del personal que tots aquests anys han ajudat a fer créixer la indústria a Tarragona, és que el llibre el signa Vicenç Roca, l’autor de moltes de les fotografies que il·lustren aquest blog, com haureu pogut comprovar. Company de la meva vida des de fa 51 anys, i fidel administratiu d’Aitasa fins a la seva jubilació. És a dir, dos fets que endavant costaran de trobar i d’inventariar, a causa de les sovintejades ruptures matrimonials i de la rotació de personal a les empreses. Felicitats, doncs, per tanta energia positiva.
*
Fotos d’OX.

*