L'ABRAÇADA


*
Mont-ral, 13/14 – 8 – 10
*
Un dia em vas abraçar i s’encenia l’aire. Fortalesa de la torre de pedra però també persistència de l’heura. No hi havia ningú més i vam començar a construir el nostre palau de paper i de lletra al voltant dels cossos. Va ser un temps sense límits on encara em refugio. Veig les estances buides però la meva memòria les omple fins a les llàgrimes i els somriures. Va ser un espai de llibertat exultant i, per això mateix, més consistent que la mort. Mentre tingui consciència, el portaré amb mi.
*
Collage d’OX

5 comentaris:

  1. isnel13 d’agost del 2010, a les 22:27

    Sempre he pensat que les heures, a més de persistents (i resistents!) són unes afamades i unes xafarderes. S'arrapen a les parets com si les volguessin xuclar l'ànima i s'enfilen fins als balcons i les finestres per guaitar cap a endins, a veure què hi passa.

    ResponElimina
  2. miquel14 d’agost del 2010, a les 2:32

    Fantàstica concentració!

    ResponElimina
  3. Montse14 d’agost del 2010, a les 9:32

    continuo el que diu l'isnel:

    ... i quan ho saben, s'espongen, orgulloses, i continuen teixint la vida per parets, finestres i balcons.

    ResponElimina
  4. Sílvia Tarragó Castrillón14 d’agost del 2010, a les 12:09

    A mi les heures, no sé per què, em fan pensar en la bella dorment.

    M'agradat l'expressió "i s'encenia l'aire". Genial.

    ResponElimina
  5. Teresa Costa-Gramunt14 d’agost del 2010, a les 19:30

    Bella imatge vegetal...
    L'amor és més fort que la mort!!!

    ResponElimina