AMICS, RIUS, MAR

AMICS, RIUS, MAR

*

27-11-14

*

Com que encara som al mes de les ànimes, sento cuejar els esperits, ectoplasmes, fantasmes, íncubes i súcubes que ofereixen els seus serveis a preus rebentats perquè novembre s’acaba.

Amb els dies de pluja forta (pocs, per cert), aquests éssers són arrossegats a mar des de la catedral com a punt més elevat, en ràpida escombrada per les nombroses baixades en forma de torrent fins al mar. Al desembre ha de quedar tot net perquè són una altra mena d’esperits els que arriben.

Ahir vaig retratar el mar al matí perquè donava fe del cercle que es forma amb les aigües que baixen de la ciutat. Avui ha passat el mateix. Els éssers marins se sorprenen de la variada quantitat de parracs i cossos albuminosos que els arriben. Amb els prismàtics se’n pot captar algun moviment; de nit faran fosforescències. I llavors la gent amb memòria es recolza al Balcó i diu o pensa allò: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar, / que es el morir.” Ho deia el malenconiós Jorge Manrique.

Però com que ahir escoltava les disquisicions d’un psicòleg i d’un ‘coach’ per definir la felicitat, recomano més aviat la lectura d’Epicur quan diu: “De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l’amistat.” Ja ho sabeu, amics.(1) Adéu tristesa.

*

(1) Sóc de l’opinió de la filòloga Carme Junyent: no desdoblar mai els gèneres.

* Foto d’OX.

DE MÚSICA

DE MÚSICA

*

22-11-14

*

Aquesta és la pintura que presidia l’entrada a la casa del poeta. De tant veure-la ja em resultava familiar i no donava cap importància, llavors, a la noia morta o a la mort de la noia. Formava part de la consciència de la casa: la casa del poeta, de la seva muller devota i de l’única filla, pianista precoç i tan bonica com la Cecília morta del rebedor.

Érem adolescents en un temps de magnòlies i de cantar el Magnificat i cançons jueves pels carrers del poble. De contemplar la lluna sobre el pont de can Cabanyes. D’exclamar que érem felices. D’escoltar, jo, les notes de vidre que el poeta demanava a la seva filla. De les cançons de Mompou i dels concerts de Bela Siki. Del debut de Teresa al Palau de la Música, ella amb tirabuixons i un vestit de vellut blau nit amb coll de puntes. De dinar a l’Ateneu de Barcelona i a casa del seu mestre Joan Gibert Camins, col·leccionista amable de records bellíssims.

Tan bells com el començament d’aquest dia amb una música llunyana.

*

Santa Cecília, de Gautier.

El cel d’aquest matí.

VA CARDAR

VA CARDAR

*

17-11-14
            *

Havia sentit dir l’acudit fa anys, però quan me l’he trobat de cara no he resistit la temptació de fer-li veure la llum del blog.

A La Vanguardia d’ahir, diumenge 16 de novembre, dins la secció Tendències, hi ha un reportatge que porta per títol “Paparazzis de la llunyania”. Es refereix als que fan les fotografies més llunyanes.

Com que nosaltres diem que des de Mont-ral es veu Mallorca, vaig voler resseguir el mapa. Pels voltants, trobo una estranya i divertida toponímia que diu “va cardar”,  escanejada aquí.

Fent memòria, he recordat que algun conyívol traduïa Cardó com ‘va cardar’. Cardó, la Serra de Cardó, amb l’antic balneari i l’aigua del seu nom.

Bonica troballa, aquesta toponímia. La resta de noms semblen ben traduïts, excepte Encanadé, a Castelló, que hauria de ser En Canadé, sembla. Peccata minuta.

Doncs bé, no sé si a Cardó hi deu haver un rètol en record d’algú significat que cardava per les muntanyes. O potser era un costum general del poble, massa incòmode entre vegetació aspra i pedregam. Sigui el que sigui, ens ve a recordar que el món s’acaba, i que qui ho va fer allà dalt, tot allò té.

*

Document extret de La Vanguardia. Dia 16-11-14. Tendències.

DESCENS DE LA VERGE NEGRA

DESCENS DE LA VERGE NEGRA

*

15-11-14

*

Fa pocs dies, amb motiu de la festa del 9 de novembre, l’alcaldessa de Madrid va demanar, en públic i en una plaça, que la Mare de Déu de l’Almudena tingués cura de vetllar per Espanya.

A imitació d’aquest fet, i trobant-lo assenyat, les autoritats catalanes han demanat a la Verge Negra que baixés del cel per posar ordre a l’orgue de gats polític.

A l’estampa es pot veure el moment que els angelets, també dits ”putti”, baixen la Verge, així com un any llunyà el 15 d’agost la van pujar als cels.

Ara tot sd’enllestirà aviat. I a Madrid també.

*

Postal collage d’OX

L'OCA QUE VOLIA VEURE AQUELL SOL

L’OCA QUE VOLIA VEURE AQUELL SOL

*

11.11.14

*

L’oca de la basseta de davant de casa cada dia veu sortir el sol, encarada a l’est. El dia 9 de novembre més que mai. Volia saludar el sol ixent d’un matí que no era com cap altre, però el nen de marbre, tossut, la retenia.

Molta gent volíem veure la claror d’aquell dia. Es van fer milions de fotografies a tot arreu de Catalunya. A la nostra no hi ha gent. El gest del nen i l’oca indiquen moviment detingut, en paradoxa de marbre. Hi ha un títol de Pemán, “El vol immòbil”, que representa aquest gest en aus dissecades. Aquest voler arrencar amb força i veure’s detingut per un artista, un caçador o un taxidermista.

Aquests dies de tardor m’emocionen les migracions d’aus en vol perfecte, rapidíssim, cap al sud amb destí que ignoro. Poderoses. Lliures, seguint el seu guia en formació geomètrica.

El nen de marbre porta el senyal groc al coll. Ell i l’oca ens recordaran sempre aquesta immensa volada que vam fer el gest d’emprendre.

*

Fotografia de Vicenç Roca

"LA LLUM I EL CIM"

“LA LLUM I EL CIM”

*

8-11-14

*

“Cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores”. “Com és llarg d’esperar / un alçament de llum en la tenebra”.

Aquests dos fragments de “Inici de Càntic en el Temple” han quedat dins meu, amb els anys, com la sang que hi circula o com record al cervell, que aquest retorna quan es fa necessari. Me’ls he recitat moltíssimes vegades, com una frase feta i certa.

Ara es fa necessari. Avui i demà veurem cim i llum encara que siguin prefigurats. Hem estat a les cisternes seques, i molts hi ha deixat la vida; hem viscut les tenebres sempre esperant la llum.

S’ha parlat molt aquests dies de la por de la gent gran, conservadora i temorosa, que aconsellarà la immobilitat.

Però, ¿i aquella gent gran que hem passat la nostra vida (he nascut al 1936) esperant la llum i el cim? El nostre cor saltava d’alegria, volia passar per damunt del cervell prudent. Però fins avui, que tenim a tocar el cim i la llum, no s’ho acabaven de creure. Demà, demà passat, tindrem el material que caldrà treballar molt de temps perquè prengui cos. I jo, confio, hauré vist que la llum i el cim, per fi,  poden ser reals.

*

Salvador Espriu: “Inici de Càntic en el Temple”.

Collage d’OX

A FER NETEJA, MINYONS

A FER NETEJA, MINYONS

*

4-11-14

*

Aquest matí les ones cargolades i enfurides fan la delícia dels surfistes, que es remullen de gust.

Nosaltres hen enviat Ostixec i els seus cosins i amics de la colla a retirar símbols ofensius, que en queden molts i hi haurà feina llarga.

Les nostres pubilles trobo que tenen més gràcia, tant si porten vestit com si no. Com que l’Estat veí (de ponent) manté revistes de caire populista on es veu que qui mana allà és una nissaga eterna de reis i toreros i alguna capitalista de nom bíblic que s’hi deixa veure, els proposem a canvi la noia de l’extrem esquerre superior. No dic que sigui  d’extrema esquerra, no em malinterpreteu. És que la dreta ho fa d’amagat i en helicòpter. En fi, que els camins del Senyor són envitricollats i no em vull entrebancar. Espero que al vespre Ostixec i els seus hagin fet bona campanya.

*

Collage d’OX

MORTS PER DECRET

MORTS PER DECRET

*

2-11-14

*

“Si la vida humana és governada per éssers superiors, en gran mesura el poder de les intel·ligències malignes sobrepassa el de les bones. L’intel·lecte de la bondat no ha aconseguit mai crear amb anterioritat un paradís com el que ell sembla que habiti, un cel remot i al que no faltaria res excepte una posició de poder per a convertir en cel fins i tot aquesta Terra estúpida i miserable. (...) Món de coses començades i no acabades, de promeses no realitzades i de provatures frustrades; un món que només té per regla i objecte la successió perpètua de fruits, dels quals gairebé cap no és destinat a madurar i, si madura, és només per durar un dia.” (John Stuart Mill, 1806-1873. Entrada del 14 de febrer del seu dietari de 1854.)

*

Mòmies inques (National Geographic). 2 Postals collages d’OX