LA INUNDACIÓ

30-3-12


*

LA INUNDACIÓ

*

¿Quants significats pot tenir una inundació? Aquí se n’expliquen alguns, i també, amb força, el que entenem per inundació com a fenomen meteorològic.

Aquests mesos, gairebé un any, que hem patit una insolació tan despietada i monòtona – parlo als nostres territoris- m’he preguntat sovint què em fa avorrir el sol implacable i enyorar la pluja dolça, alguna boira o tronada, el verd dels camps i muntanyes. He arribat a la conclusió que la meva meitat celta m’influeix, i força: la pacient ‘abuela’ gallega i l’enèrgic ‘abuelo’ de Pajares que van parir la ben plantada Maria de Covadonga, la meva mare. A la novel·la hi plou, però la casa de Maria Romana és confortable.

Em trobo que se’m fa difícil explicar l’argument. Maria Romana s’instal·la per un temps llarg a casa seva de muntanya per oblidar que és oblidada, i oblidada en més d’un aspecte. Hi ha un capítol que he titulat “Pastoral” i que mostra la tendresa i la saviesa dels senzills.

Una gota més a l’oceà de novetats. Amb humilitat us l’ofereixo. Hi ha tant de mi, en aquesta protagonista... rebeu-la amb amistat.

*

Fitxa tècnica elaborada per Cossetània Edicions, que publica el llibre:

La inundació
Olga Xirinacs
L’escriptora Maria Romana Orsini decideix fer una llarga estada la casa del poble de muntanya. Al moment actual, la seva visió sobre la vida i la literatura és crítica, àcida i lúcida. Glòria i desenganys, amors i desamors profunds, el temps present de l’obra ens la fa molt propera: el lector comparteix el sentiment de Maria Romana, que participa en part de la realitat vital de l’autora. El moment de la inundació pren el to d’escriptura torrencial i dramàtica en una obra que creix en intensitat fins al desenllaç.

Preu: 13,90€ - ISBN: 978-84-15456-19-3- Nombre de Pàgines: 184 -Mides: 15,5 x 23,3 cm -Enquadernació: En rústica -Data primera edició: Març de 2012
*
Presentarà Adam Manyé, escriptor, el dia 11 d’abril, a les 8 del vespre, a la Llibreria La Capona, carrer Gasòmetre 41-43.
*
(Perdoneu les errades al post d’ahir: on hi diu ‘el meu’, hi ha de dir ‘el meu nom.)

ENSENYAMENT ENS DIU "ROJOS"

29-3-12


*

ENSENYAMENT ENS DIU ROJOS

*

Ja fa molt mesos que Ensenyament vol segar la nostra primavera eliminant escoles. Ja fa molt de temps que, m’ho heu sentit a dir, l’escola que porta el meu està amenaçada políticament; defensada de totes maneres per les famílies, ben avingudes i lluitadores meritòries, i reforçada pels mestres, que han aconseguit per a l’escola els premis Baldiri Reixac i Escola Verda, entre altres.

Quan ahir a la tarda vaig llegir l’article que il·lustra aquest post, al Diari de Tarragona, em vaig sentir físicament malalta: migranya súbita i palpitacions. Mig asserenada, vaig escriure unes declaracions que el mateix Diari s’ha ofert a publicar i que ara exposo aquí:

Declaro que és vergonyós en un país que pretén ser democràtic:

1 – Que s’arribi a l’extrem, per part d’altes autoritats politiques, d’invocar el franquisme, amb mentida i aplicant la paraula “roja” per qualificar i tallar d’arrel una escola modèlica que hauria de ser admirada per aquestes autoritats.

2 – Que no es tinguin miraments, per part dels polítics que haurien de ser exemple de bon obrar, d’infligir dolor fins i tot físic a mestres, pares i a la propia persona que dóna nom al Col·legi. Proposta que va aceptar al seu dia i que agraeix amb tot afecte.

3 – Que el bon nom del col·legi al que ataquen serveixi de moneda de canvi, i s’utilitzi els innocents per fomentar una lluita entre partits polítics, establit així una mala praxis inaceptable.

Olga Xirinacs

28/29-3-12


*

TOT S’ACABA

*

Aquí teniu Virginia Woolf que corre cap al riu Ouse a tirar-se. Tal dia com avui en va prendre la decisió, encara que ja la tenia molt pensada. Era el 1941. De fet, la de la imatge no és Virginia, però ho podria ser. La pintora russa Maria Yakunchikova (1870-1902) va dibuixar una dona espantada. Virginia també n’estava, d’espantada: tota la seva vida s’ensorrava i, abans que l’ensorrés a ella i tot, va decidir pel seu compte. A vegades he recomanat el llibre excel·lent de Willian Ospina “¿Con quién habla Virginia caminando hacia el agua? Cadascú que s’ho pregunti: ¿amb qui podem enraonar quan decidim el suïcidi? Hi ha matèria per escriure.

Això és el que he fet i el que faig. No avanço en la correcció de la traducció castellana de la mort de Virginia: com Gulliver al país dels nans, petites coses em retenen immòbil, lligada, i picar de nou les vora 200 pàgines requereix un esforç que estic fent, que vull tenir acabat i no puc. Jo enraono amb Virginia, però el públic no en pot escoltar la veu. Em migro en el temps. No la trobaran fins el 18 d’abril, quan uns nens que jugaven la van veure morta. Mentrestant ella em parla i jo li parlo. Enraonem. Ella sempre serà viva, perquè jo l’he escrita després de l’espant. M’he d’afanyar, perquè el català original ens el volen esborrar del mapa i ¿què farem els escriptors que encara resistim? Si no em volen traduir, i jo ja porto vora trenta anys intentant-ho amb aquest llibre sense solució, aniré a fer companyia a Virginia i continuarem la conversa

*

LLETRES I CIÈNCIES DE JUDES

24/25-3-12


*

LLETRES I CIÈNCIES DE JUDES

*

Que es pot imitar l’escriptura d’algú, és tan cert com que existeix el sol, per bé o per mal, mai per indiferència. Com que s’acosta Setmana Santa, temps de traïcions, em sembla apropiat escriure el que segueix.

Llegeixo avui al diari que la grafologia és una ciència i que “permet identificar l’autor de notes anònimes o signatures falses.” Mentida alta com l’Empire State. Una severa i bufada professora universitària va pagar, deia ella, una quantitat elevada a un “científic” d’aquests, “de Barcelona”, afegia per doblar l’efecte, per afirmar que la meva lletra era la d’un anònim enviat als seus pares amb intenció de ferir. Em va amenaçar que si es repetia, em portaria a judici. També em va acusar de trucar repetidament de nit als seus pares fent soroll de tecles d’escriure. D’això fa uns quants anys i no n’he sabut res més. El mal que em va fer, profund, mai no ha estat reparat. Ella, no cal dir-ho, ha desaparegut del meu espai visual.

No és qualsevol. Formava part del grup que durant 25 anys ens vam reunir a casa per parlar de poesia. Ella, com els altres, va sopar a casa a cada trobada, i dinar algunes vegades a muntanya. Hoste convidada, es diria que em va trair a la taula, com Judas.

No sé qui va escriure l’anònim ni qui trucava. No sé si va ser certa la consulta al grafòleg. Només que avui, quan llegia al diari “La ciència d’un grafòleg”, no m’he sabut estar de dubtar-ne, i molt, pel dolor que em van causar la mala professora i el mal grafòleg amb la seva acusació mentidera.

*

“La carta”, de Jean Baptiste Siméon Chardin (París, 1699-1779)

"UNA APUESTA SUICIDA"

25/26-3-12


*

“UNA APUESTA SUICIDA”

*

Paraula que quan vaig llegir la frase en un diari en castellà la primera interpretació va ser que la suïcida era “apuesta”, o sigui, maca, ben plantada, atractiva. Ho llegia i ho llegia i em venien al cap coses estranyes: com pot ser que algú escrigui que la suïcida era “apuesta”; ¿potser la van mirar bé abans de suïcidar-se? ¿La coneixien i sabien que se suïcidaria? ¿”Apuesta” era l’adjectiu més escaient? ¿Era artista de passarel·la, de cinema, o cantant? ¿Que potser va quedar preciosa després de suïcidar-se i tots se’n feien creus?

Però no; la intenció del periodista era explicar que l’assassí de Tolosa havia fet “una apuesta suicida”, tal com va resultar.

Jo havia de recollir la primera idea que em va venir al cap i apuntar-la. I és que si escrivís els titulars curiosos que resulten de llegir els diaris corre-cuita... Un dia ho faré. Sense inventar, ¿eh? que a inventar no s’hi val.

*

Postal antiga que diu al dors: “Señorita Maria las passe muy felices.”

ENS ESTIMEM

ENS ESTIMEM


*

24/25-3-12

*

- Em caso el dia 23...

És una frase que porta alegria. És el seu segon casament, té 32 anys. ¿Vestit? Jo en tinc un de blanc cru, llarg, modern... Se l’emprova i li va bé. Doncs adjudicat. ¿I al coll? Busquem unes perletes. Amigues seves també n’hi porten. I arracades. Li compro un braçalet. Les sabates les hi deixen, a joc. Li escric un verset per a la tarja de record. ¿Et posaràs algun adorn al cap? Finalment, tinc un recollidet de perles minúscules que li va rebé amb el pentinat. És costum que cadascú es pagui el dinar, ens diuen. Regal en metàl·lic i dinar, doncs. Un vespre ve la parella a donar les gràcies. Jo al nuvi: “¿ja saps que has de fer portar el ram a la núvia per un amic teu? ¿i que t’has de posar una flor al trau?” Ell: “es que yo estoy acostumbrado a ir con chandal y deportivas... y eso de la flor... también he mirado una corbata, pero son caras...” El dia 23 l’home fa un goig que enamora i porta corbata i flor al trau.

La núvia vol sortir de casa nostra. Tota la seva família és a Colòmbia. Jo: “¿i qui t’acompanya?” Ella: “pues su marido...” Jo: “ah, bé.” Ella a mi: “¿quiere hacer de testigo?” Jo: “és clar, és clar...” Va sortint tot així, espontani, ves què hi farem. El 23 arriba la núvia a casa, ben pentinada i maquillada, amb les perletes al cap. Es vesteix. Li passo per la pell unes pólvores de l’Occitane, de peonia, amb tocs dauradets que brillen. Jo també me’n poso. Vénen una amiga seva i un eixerit fotògraf colombià i retraten els preparatius. Ah, el ram el va portar la núvia la nit abans i jo el vaig acabar de guarnir amb unes cintes de les que reciclo, boniques, i unes perletes a joc. A les primeres fotos ella porta el ram alt, com si fos la palma o la llança dels armats. Jo: “posa’t el ram a l’alçada de la cintura, que sembla que vagis a atacar...” Li costa, però finalment s’hi acostuma.

Dinar a l’Imperial Tarraco, sala Rotary’s, mirant el mar. Senzill, com havien demanat, xampany inclòs, 20 euros per cap. Reparteixen records, no hi ha xivarri. Vestits virolats, caps rinxolats, pells de tots colors. Som unes 20 persones. Després del pastís fet per un amic cuiner, es balla un vals lent i harmoniós. Jo batejo els nuvis amb xampany fent un rodolí. Volen que Vicenç balli amb la núvia i ell s’exclama: “ai, els genolls...” Però l’excusa no val i surt a ballar amb la núvia i després amb mi, que també vull ballar, tot mirant el mar i un vaixell blau. Marxem aviat i ens hem fet amics de colombians, brasilers i argentins. Estic convençuda que els estimem i que ens estimen.

*

Fotos d’OX

VIOLETES EN DANSA

VIOLETES EN DANSA


*

22/23-3-12

*

A compàs de galop vuitcentista, la iaia Lola cantava amb alegria: “El meu promès / em darà un ram / de violetes, de violetes; / el meu promès / em darà un ram / de violetes del seu camp. / Me les darà, / jo les prendré / i dins del cor les posaré.” (Cançoner Popular de Catalunya, p 652).

La bloguista Teresa Costa, en un post preciós, avui ens parla de violetes i dels seus colors derivats; com que m’ha fet recordar, li he demanat permís per inspirar-me en ella. Perquè són moltes les violetes que ballen també per la meva memòria; i perquè per això serveixen els blogs, per enllaçar-se en bona harmonia.

He buscat a l’armari de música i de moment he trobat dues partitures per il·lustrar, que ja n’hi ha prou. Il·lustrar, cantar, tocar, ballar, vet aquí el resultat dels poms de violetes. Gent inspirada com Apel·les Mestres i Lamote de Grignon han triat violetes per al meu camp mental, encara que els amors siguin lluny, però això sí, eterns.

Entre els colors derivats del violeta, vull esmentar un color humil i preciós, olorós i saludable que s’escampa per camps i boscos precisament en aquesta època: el de la farigola. Per Divendres Sant, a collir farigoles i esmorzar a l’aire lliure, segons el costum. El color delicadíssim i matisat de la farigola és una delícia. Les violetes també tenen matisos, com els seus cosins els pensaments (viola tricolor). Tenim tresorets a l’abast de la mà. Per significar amors i per procurar remeis. Per ballar i per cantar. I si algú ens vol renyar, diguem, com aconsellava Sagarra amb música de Toldrà: “¡Noia, passa cantant!”.

*

Peces de l’arxiu familiar.

ARDOR DE PRIMAVERA

21/22-3-12


*

ARDOR DE PRIMAVERA

*

Diu el tango de Josep Sentís: “Como el ardor de aquella primavera / pasó mi dicha y jamás volvió.” Sense ser tan dràstica, desitjo als lectors que l’ardor de la nova primavera us duri una mica més que un electrodomèstic, posem per exemple.

Per sort meva, la primavera ha començat sense calors, amb pluja. vent i una temperatura que encara em permet tirar-me la manteta pels genolls quan em miro el serial. Ara mateix, mentre l’ordinador se’m rebel·la amb les formes, contemplo una preciosa gavina depredadora que sobrevola el Balcó intentant arrabassar ous i polls de colom del tallat rocós; el fort temporal de llevant la fa recular, malgrat el seu vol potent, i desisteix de l’empresa. Carronyaires i depredadores, algú s’amaga sota aquest símbol bellíssim.

Voldria preguntar si no us sentiu imbècils per haver d’endevinar i escriure unes paraules cagades de les mosques, sense les quals no podeu accedir als comentaris dels blogs. Semblen fetes amb caca, i perdoneu. Però les ments il·luminades així ho manen.

En pocs dies m’han caigut a les mans papers oficials administratius amb les paraules següents: PRODUCOMUNICATIU; MULTIDISCIPLINARIETAT; COCREACIÓ; PROSUMIDOR. Aquesta última, que podria semblar una mena de desguàs, sembla que vol dir alhora productor i consumidor. No sé com he pogut escriure fins al moment ignorant aquesta nova literatura, oh compralectors meus... oh consulectors meus. Demano excuses per aquest fet i per no poder dominar el vell ordinador que, a més, em fa la pantalla vermella com el foc de l’infern. Però no, és primavera a casa, la mar és grisa, verda, les ones s’enfurismen i jo sóc feliç prenent cafè.

*

Dibuix d’OX saludant la primavera.

CORAL PER A NENS SENSE ÀNGELS

CORAL PER A NENS SENSE ÁNGEL




Vosaltres somiàveu. ¿Qui somia més que un nen?

Sabíeu moltes coses que nosaltres no sabem:

països de colors on amagar-vos

quan venien les llàgrimes. Perquè de plorar,

sí que heu plorat, petits infants, i el vostre plors, ¿sabeu?

era de perles transparents sobre la pell tan fina,

d’una petita amb trenes, palestina,

d’una menuda morta amb les amigues i les mares

a qualsevol poblat del mig Orient fatigat per les bombes.

També aquells nens en flor, tan plens de somnis dels dotze anys,

postals als pares, necessers, colònia i un cor amb coloms blancs tot al voltant,

el pas sobre la neu ja es va esborrar en un túnel;

la sorra dels deserts us ha cobert les ombres;

i els passos curts, després de l’esmorzar, d’aquells nens a l’escola jueva

que anaven amb el pare: ni el pare ni les mares, ni els àngels, NINGÚ HI ERA

per deturar aquells gestos precisos de la mort que ALGÚ HA PERMÈS.

Fillets, no patiu gens pels vostres animals, si els trobeu a faltar:

l’osset, la marmoteta, els peluixos que us feien companyia i confidència.

Mares, els nens no tindran fred, no penseu el viatge sinó aquelles mans

acariciades, dolces, amb xocolata als dits, amb llapis de colors.

NO HI HAVIA CAP ÀNGEL, ALLÀ AMB ELLS,

PERÒ TOTS, INFANTS D’ULLS TENDRES, US FAREU COMPANYIA.

*

Master Hare, de sir Joshua Reynolds ( 1723- 1792)

19.3.12 Per tots els infants de mort recent.

CRÈME BRÛLÉE

CRÈME BRÛLÉE

*

18/19-3-12

*

En un petit poble jueu hi havia una caseta on vivia una família de menestrals amb un sol fill. El pare treballava al taller i la mare cosia. El nen a vegades ajudava a casa: portar llenya i aigua, vigilar el foc i el corral i portar els encàrrecs. Al nen li agradava agafar un pal encès per la punta i fer dibuixos als bocins de fusta que li donava son pare per jugar. Ja se sap que la majoria de criatures són piròmanes. Gravava ocellets i feia vores ondulades que mes endavant se’n dirien pirogravats, però al poble encara no.

Un dia de fort mestral, la mare havia fet una cassola amb llet i ous batuts amb una mica de farina. Quan el conjunt era fred hi tirava mel per sobre i els agradava: cadascú hi ficava cullera. Aquell dia va passar que al nen, d’un cop de vent, li van saltar les brases sobre la plata del bullit ja preparat per la mare. Encara que es va afanyar a treure-les, no va poder evitar que la mel se socarrimés i fes una mena de fum blanc molt escandalós. El conjunt va quedar d’un ros daurat tirant a cremat. La mare no sabia què fer. No aniria a llençar la llet ni els ous del ponedor que havia batut. Ni la mel, que era cara. “Ai, mare”, exclamava. Llavors va tastar una punteta d’aquells cremallots i va trobar que era bona. “¿Saps què, nen? Li direm al pare que avui hem provat unes postres especials; li explicarem que hi ha un poble on tenen el costum de cremar el rom, l’all, les postres com aquestes... A veure si s’ho creu.”

L’home, que era de bona pasta, va ficar cullera i després d’una ganyota se’n va menjar més, que gairebé s’acaba la cassola. L’home es deia Josep i va voler convidar els veïns al nou invent que havia fet la dona. El nen pensava: “si l’he fet jo, l’invent”, però callava per por que l’estovessin, perquè sabia que allò era una malesa. Des de llavors, en aquell poble jueu es menja el que se’n diu la sopa cremada de Josep, que ha arribat als nostres dies amb el nom de crema cremada, coneguda a tota la cristianitat com a ‘crème brûlée’. Si en mengeu, bon profit us faci.

*

La meva crema cremada.

MOÇA CONTRA PRIMAVERA

16/17-3-12


*

MOÇA CONTRA PRIMAVERA

*

Serranilla VI (Marqués de Santillana - 1398-1458)



Moça tan fermosa

non vi en la frontera,

como una vaquera

de la Finojosa.

(...)

Non creo las rosas

de la primavera

sean tan fermosas

nin de tal manera,

fablando sin glosa,

si antes supiera

de aquella vaquera

de la Finojosa.

(...)

*

La “Serranilla” galant del Marquès s’adiu amb la primavera que aviat començarà de manera oficial, perquè la meteorologia ja ens l’ha avançat que fa por.

I a la por em refereixo, perquè el diari no vol que tinguem primavera sinó infern. Els diaris són les veus dels polítics, i els polítics mesetaris, més els infiltrats a casa, pateixen de fel i de ràbia mentre la primavera els passa de llarg. La Ç que porta avui en portada un dels nostres diaris pren la forma de la falç dels segadors, indicant que ja en seria l’hora.

La Ç que de manera tan amorosa feia servir el marquès castellà s’ha tornat bandera de rebuig i d’odi contra la Ç de la nostra parla. ¿No podrien, així mateix, els castellans tornar-se amorosos com el poeta? L’eixutesa que ja els retreia Rosalia de Castro i el mateix Cid: “Oh envidiosos castellanos, / cuán mal pagais la defensa / que tuvisteis en mi espada / ensanchando vuestra cerca”. ¿Què haurien de fer per destil·lar amor en comptes de còlera caïnita? Ells que presumeixen de cristians. Perdó, de cristians no, solament de catòlics. Els vertaders cristians són tota una altra cosa que ells encara no coneixen.

*

Collage d’OX

DIMARTS I TRETZE

14/15-3-12


*
DIMARTS I TRETZE
*

Dimarts i 13. Som als jardins del Palau Robert, asseguts en un banc mentre fem temps per assistir a l’acte inaugural de l’exposició DONES POETES, a la sala del costat. Es fa tard dins la remor contínua de la ciutat inquieta i recordo amb gust l’excel·lent post de Miquel/Saragatona del dia 11. Per això esgarrapo quatre lletres al quadernet de viatge i escric el poema que figura aquí.

Sí, aquesta fotografia incerta retratada som nosaltres, ombres que el temps va engolint, colors que els anys esborren, il·lusions que la vida ha tallat. “... Com en el fons d’un vell retaule/llisquen els dos adolescents...”, diu Joan Alcover a La Balanguera. Han lliscat les poetes menys tres que esperem el nostre torn.

A l’acte, algú de la presidència ha dit que podien haver estat més, les poetes antologades, i les ha anomenat. A mi m’ho han dit de paraula algunes col·legues, citant aquesta i l’altra. Moltes escriptores, abans, han trobat acolliment a llibres i estudis editats. Altres, al seu torn, el trobaran també. Respectem la tria que les estudioses de la Universitat de Vic han volgut fer. Felicitem-les perquè l’han feta.

*

SILENCI DELS CRITS



Quina tristesa, la de la tarda,

tres quarts de set a Barcelona

entre palmeres i falgueres,

heura polsosa, merles i cotorres.

Dotze dones poetes en retrat:

un pensament d’eternitat.

Em retraten sobre meu,

sobre la meva imatge, vull dir.

Hi ha una exposició de les dones poetes,

dotze escriptores i un temps llarg

en una sala de palau:

sala en penombra, fulls escrits,

¿per a qui el silenci dels crits?

*

FE D'ERRADES

12/13-12

*

FE D’ERRADES

*

Acostumada al joc del diccionari, del qual en va fer un volum la neboda Anna, no puc deixar passar cap errada meva i les apunto. Sempre juguem amb un vetust diccionari castellà que té una delícia de definicions per morir-se de riure. No és que vulgui esmenar la Real Academia de la Lengua, però durant la traducció de novel·la que em faig ara al castellà m’han aparegut aquestes, que definiré amb permís del bloguista ALLAU:

EXUMERANCIA: exhumar amb contumàcia.

BOBARDEOS: fer el badoc sense ordre ni concert.

INSECCIÓN: contrari de desinsectar, i se sol fer des de l’any de la picor.

PÁKIDO: pakistanès pàl·lid que munta un elefant.

EXPICADO: persona o animal que ha superat la insecció.

Hi ha gent massa purificada o creguda que no es riu mai d’ella mateixa. Tot el contrari, considero que és una excel·lent medecina.

*
Postal collage d'OX

L'ÓS

11/12-3-12


*

L’ÓS

*

L’estiu que vam ser als Picos jo portava vestit llarg, estampat granatós i mànigues en volantet, seguint la moda hippy. La nostra seu era Potes (del llatí ‘ad pautes’). Allà vam visitar don Epifanio, a qui anàvem recomanats; mestre i jutge jubilat, ens informava de la història local i de la lluita aferrissada dels naturals contra els romans als impressionants tallats de La Hermida.

En una de les excursions pels voltants agrests, que és el que ens agrada, vam anar a parar a Santa Maria de Piasca, notable església romànica entre suau vegetació. Resulta que hi havia una amable ermitana que ens va ensenyar el recinte, on hi ha un frontal pintat sobre pell d’ós repussada, policromada i daurada, que em va interessar. També ens va explicar històries d’óssos i llops, i va dir una frase que no he oblidat, per la seva precisió verbal: “el oso, en invierno, se encueva y se chupa las uñas.” Aquest “encuevarse” fa treballar el verb, com l’”agegantar-se” que escriu Apel·les Mestres. També els Picos s’ageganten sobre les fondàries de Vierdes i d’Oseja. L’ermitana venia ‘orujo’, que vam comprar per alegrar el camí. L’ós no el vam veure, no ens vam aventurar tant.

Ho explico perquè algun amic blogaire ha escrit que anava a veure l’ós pel Pirineu. Pobre ós, sense neu i amb el territori cremant, ja em direu on es deu refugiar, la bèstia. Ni la pell per un frontal, se’n podrà aprofitar.

*

Collage d’OX

BESEM, DONCS, L'ALEGRIA

11-3-12

*

BESEM, DONCS, L’ALEGRIA

*

Repasso amb gust “Songs of Innocence”, de William Blake. És un volum preciós, bellament enquadernat, amb fulls de paper gruixut i barbat, editat per Herbet & Daniel, de 21 Maddox Street, London, W. Les il·lustracions són de Honor C. Appleton. No porta data, però amb paciència ja la trobaria. El vaig comprar segurament a Londres o en algun dels pobles del voltant,. amb delicioses llibreries i petites botigues d’antiguitats, ben bé com de conte de fades. Quin plaer, trobar bells llibres antics: és com si una vella amistat et somrigués dient que t’esperava en la distància.

Trio un petit poema i el tradueixo lliurement:

“ETERNITAT

Qui per a ell subjecta una alegria,

farà malbé la vida alada.

Però aquell que sap besar

l’alegria al seu vol,

viu l’alba de l’eternitat. “

***

Alegria del vol i de compartir el vol, això fem els escriptors: deixem anar els fulls com unes ales besades i enviades a altres mans i ulls i vivim una alba d’eternitat. O ens ho pensem, almenys.

*

Il·lustració d’Honor C. Appleton

¡"TOVALLOLES BEN PELUDES...!"

“TOVALLOLES BEN PELUDES...”


*

9/10-3-12

*

Perdonarà el lector que baixi de les excelsituds poètiques parnasianes a la poesia pregonada, de carrer, molt més basta però, a vegades molt efectiva. Veureu.

Regirant blogs, em trobo maretes que amb gran alegria descobreixen el reciclatge. Ho vaig poder veure a televisió alguna vegada per casualitat, també: lloen el retorn a les compreses menstruals de roba i als bolquers també de roba, perquè no generen residus; elles, les marones, cusen, renten, aprofiten. Fantàstic. Així, de pas, aprenen a cosir, ciència que les ‘progres’ ja havien eradicat de temps.

No vull explicar el que en els meus primers anys de casada significava posar a estovar “residus” diversos en galledes, una per a cada matèria, i poder-los rentar després. Aix, uix.

Això em retorna una dita de la meva iaia Lola, que no he oblidat. En els dies entranyables de l’antiguitat seva a Rubí, no tan remota, marxants diversos passaven pels carrers pregonant vendes o recollides. Per exemple: “¡Pellaire, a la pell de conill!” (aquest l’he arribat a sentir jo i tot). Si tenies pells de conill, ell les comprava. Esmolets, adobadors de cassoles i olles, el nunci; i el que fa al cas, el que portava una mena de merceria ambulant i que entre altres articles pregonava: “¡Tovalloles ben peludes / per les dones conegudes!”. És clar, per a les que ja eren dones en el sentit popular i benentès. No em negareu que és una forma discreta, poètica i políticament correcta de pregonar aquesta peça indispensable. Aquelles no generaven residus.

*
Collage d'OX

POETES EN PRIMAVERA

POETES EN PRIMAVERA

*

8-3-12

*

La Universitat de Vic, sempre tan atenta a la CULTURA en majúscules, i a l’obra de les dones que representen un període important en la història literària del país, acaba d’inaugurar a Barcelona l’exposició DONES POETES, que ja va iniciar a Vic la primavera passada. Alhora s’acompanya del llibre que podeu veure a la foto: DONES=POETES, a càrrec de les professores Lluïsa Cotoner, Teresa Julio, Catarina Riba i Judith Sánchez. L’exposició es va obrir ahir al Palau Robert, però l’acte inaugural serà el dia 13. L’acull l’Institut Català de la Dona, que es va interessar a portar-la a Barcelona.

Al llibre, de 53 pàgines, hi ha un apunt biogràfic de cada poeta, una fotografia i reproducció d’alguns poemes i portades de llibres.

Agraeixo sentir-me acollida per aquesta Universitat, en aquestes pàgines i en les fotografies: em sento una nova primavera al cor, ho confesso, que ve a pal·liar un tant el temps de pas pel desert. No pas desert d’obra, cosa que ja sabeu els bons amics que em llegiu. Tingueu tots una primavera lluminosa.

*

MORTS AL CANAL

7/8-3-12
*
Fragment de la traducció al castellà de "Al meu cap una llosa"
*

"Boletín de noticias de la BBC



"La guerra marítima.


“En Londres se han publicado magníficas fotografías de un destructor británico en el momento de cargar contra un submarino alemán. En la primera fotografía aparece el destructor, que lanza humo en gran cantidad por las chimeneas y embiste al submarino a toda velocidad. En la segunda, el destructor se aleja y el submarino se nos presenta completamente destrozado. En la tercera fotografía puede observarse el salvamento de los náufragos.”
                                       
***


"El temporal arremetía con fuerza contra los cristales y empujaba la lluvia con furia, arracimando las gruesas gotas bajo los aleros hasta formar en su extremo una ancha cascada.

"Algunas barcas se habían aventurado en la mar gruesa, pasada el agua oscurecida por los desguaces, verde y gris, con una densidad de toneladas de vidrio líquido. Los hombres vestían impermeables marrones y se aferraban a las cabinas como pulpos a las rocas.

"No debieron haberlo intentado, pensaba Burnside, mientras dejaba su vaso en el mostrador. Allí la costa no presentaba muchos alicientes, pero se estremecía como una gata de ojos grises, a la vez sumisa e imprevisible.

"Desde la ventana del Sailor’s Rest podía ver el faro, que aquellos días era testigo de naufragios y salvamentos. Entre las dos costas del Canal, las leyendas de arriesgadas aventuras serían recordadas con escalofríos. Se adivinaba la muerte entre los jardines, los prados y las casas que miraban al mar. La primera línea mostraba los ojos vacíos de los edificios hundidos. El viento removía harapos como banderas siniestras y la lluvia se inventaba torrentes y canales sobre camas sin techo. Ahora veía todo aquello y bebía, después de acompañar por última vez al viejo Beecham que partía para un viaje sin rumbo.
*
Passeig en barca. Collage d'OX

IN DOLOREM

7-3-12
*
Fragment de la traducció al castellà de "Al meu cap una llosa"
*

El libro de horas que Mary imaginaba seguía el curso del arco celeste, azul, amarillo y lila. Una de las primeras tardes, alguien debió acercarse a la mujer para decirle: In dolorem paries filium. Mary no sabía en qué lengua fueron pronunciadas esas palabras, pero su repetición había llegado así hasta el fin de los días, a través de páginas y páginas, que era ya alas de mariposas muertas. Fue una pedrada, alguna fibra se rompió dentro del cuerpo de las muchachas del libro de horas. Ellas y todas las que siguieron habían aprendido un nombre abstracto: el dolor. No olvidó herir a ninguna mujer y las había de perseguir hasta la extinción del género. Se salvó una cristalera gótica con santa Úrsula y las once mil vírgenes, la santa patrona del manto de armiño y los cabellos de miel, que inclinaba el cuello suavemente.


Mary, sentada en su escalera un sábado soleado, vio como las muchachas del libro de horas se ponían un vestido de color de añil con estrellas incrustadas y esperaban el paso de las lunas; mientras, sentían crecer en su interior una materia que cada día era más pesada, que se nutría de ellas como un enorme parásito hasta que se volvieron monstruosas. Una vez conseguido el límite de tensión de fibras, huesos y músculos y herida en puntos sangrantes y diversos la carne que la había sostenido, la forma desconocida salía a la luz del mundo, mientras las mujeres se vaciaban de elementos viscosos que resbalaban sin fuerza entre sus piernas.

Desnudas, indefensas, abiertas, yacían sobre la hierba, sobre una pelliza, manta, estera, cama o sábana, cerraban los ojos, abatidas y agotadas y soñaban alguna cosa amable que las resarciera de los hechos: un espacio de aire libre entre nubes, una barca ligera en agua encalmada, una música feliz o un vestido blanco de seda ceñido a la cintura. Aquel libro de horas tomaba el color de la sangre y la endeblez quebradiza de los huesos.
*
Collage d'OX

ESPERANÇA LLEU...

LLEU ESPERANÇA...


*

5/6 - 3 – 12

*

Podria ser que... hi ha una remota oportunitat que... el cèlebre “llibre dels collons” es desencalli. Que “Al meu cap una llosa”, després de 26 anys de lluita pogués ser “enviat” a l’anglès i al castellà. Com que la traducció anglesa ja està feta i pagada per mi, esperem. Però la castellana me la vaig fer jo i, amb els anys, veig que necessita un repàs. Copio tan ràpid com els rodaments de cap em permeten (vaig passar un dimecres negre que no explicaré ara). Són vora 200 pàgines. Us en vull passar uns fragments que m’agraden. És un llibre dur, però aquests fragments són tendres. Els copiaré per etapes.

* FRAGMENT 1 *

La niña Rose tuvo su casa-árbol y era su refugio. Se hubiera dicho que lo recobraba y eso mismo le parecía a Leslie, que escuchaba con los ojos absortos en las llamas inquietas. Habitó en una madera viva, olorosa y cálida, con brotes primaverales, soledades de invierno y con latidos propios. Corría entre los niños que sabían también de las soledades exteriores; acudían a la madre y ésta intentaba poblar sus espacios interiores con elementos imaginarios a la medida de las pequeñas comprensiones.

Cortaban patrones en papel sedoso y los probaban prendidos con alfileres sobre los trajes. Cosían nociones de vida, dibujadas en el aire, y las adaptaban a la vasta amplitud de la imaginación que se estrenaba, no trabada aún, no poseída, transparente, inmensa. La abrigaban.



Los hombres y mujeres que trazaban los primeros dibujos en las mentes infantiles, habían de tener sumo cuidado en emplear materiales de buena calidad: que el pelaje de los animales fuera cálido y suave; que la madera de los muebles fuera lisa y fuerte y los niños pudieran correr por el interior de las leyendas y los cuentos sin caer en las trampas crueles; que la lana fuese dulce y que el frío no acabase totalmente con los príncipes felices, la vendedora de cerillas y las hadas que peinaban a los cachorrillos en invierno.

Pero los príncipes, vendedoras y hadas, si bien eran infortunados hasta provocar el llanto de niños y niñas, no morían realmente. Después eran encontrados sonrientes en el interior de salitas iluminadas o en regiones abrigadas y confortables. No. Entre la muerte total y descarnada siempre existía la protección de la ventana con bastidores de roble, quizás una barra de hierro y cortinajes holgados que impedían el paso del viento del norte.

La sombra del árbol-casa era el refugio de los animalillos diminutos, con su mundo de color de avellana, satinada y rubia; habían revestido el interior de un verde tapizado de musgos exquisitos que los telares humanos trataban de imitar sin conseguirlo. Interiores dorados, beiges cálidos, amarillos más oscuros, rojizas cortezas perfumadas, donde todo estaba seco, al abrigo de las lluvias otoñales y de la nieve y las heladas que consolidaban el silencio invernal.

A veces, en los bajos del árbol se admitía al oso, que entraba a acurrucarse para una larga temporada. Transmitía el espíritu del sueño y era un sedante que beneficiaba a los habitantes de la casa.

(Continuarà)

*

Collage d’OX

AIXÒ ÉS UN GOVERN?

2-3-12 - Diari de Tarragona.

El Govern rechaza la idea del alcalde para salvar la Escola Olga Xirinacs

El Ayuntamiento de Tarragona se ha ofrecido a costear la instalación de un módulo prefabricado para garantizar la continuidad de la Escola Olga Xirinacs, pero la Generalitat dice que no estudiará esa propuesta y que la decisión ya está tomada

0COMENTARIO Compartir NORIAN MUÑOZ
01/03/2012 19:33 El Ayuntamiento de Tarragona se comprometió ayer a sufragar los gatos que genere la instalación de un módulo prefabricado y el mantenimiento durante el próximo curso para que la Escola Olga Xirinacs conserve su proyecto educativo hasta que la Generalitat realice el estudio de viabilidad sobre este centro al que se comprometió con el PP. Así, la escuela tendría espacio para seguir funcionando durante al menos un año más en el mismo emplazamiento donde está ahora.



Así lo confirmó la concejal Begoña Floría, que indicó que se trata de «una medida excepcional durante un año» y aclaró que «el Ayuntamiento apuesta decididamente por la continuidad del centro», si bien dejó claro que la competencia en este ámbito y por tanto la decisión final pertenecen a la Generalitat.



Y la Generalitat se niega rotundamente a escuchar la propuesta municipal. Así lo confirmó ayer al Diari la directora de los Serveis Territorials d’Ensenyament en Tarragona, Maria Àngels González, quien dijo tajante que «ya está decidida la supresión de la Escola Olga Xirinacs y su fusión con la Escola Tarragona, de reciente construcción».



González esgrimió razones demográficas que «no justifican este centro» y añadió sentirse «muy extrañada» por la postura del Ayuntamiento, «pues en una entrevista que mantuvimos el 29 de noviembre con el alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, y el concejal de Ensenyament, Joan Sanahujes, se mostraron de acuerdo con nuestra postura».



González recordó que la comunidad educativa de la Escola Olga Xirinacs «llevaba tiempo quejándose de la falta de espacio y exigiendo unas nuevas instalaciones, por lo que debería estar contenta de ir a la Escola Tarragona, un centro nuevo, moderno y con espacio para todos». Asimismo, negó la posibilidad de preinscribirse para P3 en la Escola Olga Xirinacs –29 familias ya lo habían solicitado–.



El PP, por medio del parlamentario Jordi Roca, pidió la dimisión de Maria Àngels González «por incumplir por la vía de los hechos consumados el acuerdo entre el Govern y el PP de estudiar la viabilidad de estos centros. Eliminar las preinscripciones de P-3 es cerrar unilateralmente las escuelas y cometer un fraude en el cumplimiento de un acuerdo.
***
Pares i mestres han lluitat i lluiten des de fa molts mesos, amb tots els mitjans al seu abast per mantenir aquesta escola model, que hauria de ser orgull dels tarragonins i de Catalunya.
Què cal pensar d'un Govern que ens fa perdre totes les esperances que floreixen?
Ens volen matar la primavera, i ens resistirem a tal ofensiva feta al més pur estil feixista.
OLGA XIRINACS, QUE TAMBÉ TÉ LA SENSACIÓ DE DESAPARÈIXER FÍSICAMENT.
(no he traduït perquè avui no em trobo físicament prou forta)

IL CAPRONE PARLANTE

1 / 2-3-12


*

IL CAPRONE PARLANTE

*

La festa del ‘Caprone Parlante’ se celebra a Venècia uns dies abans de l’Anunciació. La història es remunta al segle XVI, quan un vident va assegurar a l’església ‘dei Frari’ que l’Anunciació a Maria havia estat feta per un boc i no per un àngel. La tradició es conserva perquè el boc, assegurà el vident, descendia dels ramats que posseïa Abraham quan va emigrar a Canaan i, a més, la bèstia parlava en arameu, com el primer dels Patriarques i pare de tots els pobles.

*

Collage d’OX (després d’agafar la passa per segona vegada) : (