SEREM MOGUTS
*
Així com les princeses són titelles d’una esclavitud daurada, tots nosaltres, i elles també, som titelles en mans de no sabem qui. Avui s’acaba el mes de gener i, en tantíssimes generacions de savis i filòsofs, emperadors i pagesos, encara no s’ha arribat a esbrinar qui mou els nostres fils. Sabem que la Balanguera els talla, però... ¿qui ens lliga? Mai podrem dir que som lliures, com no és lliure la flor de l’ametller ni la lluna que tomba. Mai més podrem cantar “¡No serem moguts!”, perquè no som nosaltres els amos dels nostres fils.
*
*
*
Titella veneciana s. XIX.
SOLITUDS
*
El vell caçador de conills, amb els ulls oberts, mira endins seu mentre es beu el vi de la gerra. La pell dels animals encara porta les olors del bosc. Podríem llegir la conversa que té l’home amb ell mateix. De la rapidesa en el tret ha passat a la lentitud de la taula de taverna. Sol. No necessita ningú més. En té prou amb el vi i les dues peces caçades.
La dona que s’ha preparat el sopar diu les seves oracions abans de començar a menjar-se les sopes. Ella tanca els ulls i també podem llegir la seva conversa interior. Té el bol a taula, pa, potser una truita, i per tota companyia el gat que reclama la seva ració. Ella ho agraeix i ens ensenya que el nostre destí al món és la solitud. Ah, Nicolau Maes, quants consells ens has donat.
La dona que s’ha preparat el sopar diu les seves oracions abans de començar a menjar-se les sopes. Ella tanca els ulls i també podem llegir la seva conversa interior. Té el bol a taula, pa, potser una truita, i per tota companyia el gat que reclama la seva ració. Ella ho agraeix i ens ensenya que el nostre destí al món és la solitud. Ah, Nicolau Maes, quants consells ens has donat.
*
*
Imatge superior: El caçador de conills. Juan Antonio Viana, 1949. Fundación UEE.
Imatge inferior: L'oració abans de sopar. Nicolau Maes. S. XVII. Rijksmuseum, Amsterdam.
TITELLES
*
A la bona gent li cau la bava de contemplar els seus reis, princeses, famosos, estafadors, banquers, futbolistes i polítics com es gasten els milions d’euros amb què el mateix poble els manté. Es lamentaran que la pensió no arriba i que l’atur els destrueix, però la televisió i la revista del cor els compensaran de tanta desgràcia. La gent no s’adona que són titelles en mans expertes que estiren els fils amagats a l’ombra.
Pel que fa a Haití, he sentit dir a la bona gent: “Molt parlar però no fem res”. ¿D’on ens pensem que surten els diners destinats als ajuts humanitaris? ¿De la butxaca dels polítics o dels famosos? Surten de les nostres, dels nostres impostos; ja ho crec, que contribuïm, i molt. La hipocresia vergonyosa dels que actuen a l’ombra és aprofitar-se de nosaltres per al seu guany i distracció, som els seus titelles, i damunt aconsegueixen que ens sentim culpables.
*
*
*
Titella veneciana del s. XIX.
ÚLTIMES CLARORS
*
Començo una sèrie de collages per a un àlbum que es dirà “Últimes clarors”.
No sabem quan veurem les últimes, però sí que en tenim de premonitòries cada capvespre, quan alcem els ulls i veiem que els color ens abandonen com una amant esquiva; quan comencen a dominar les ombres variables i arriba el temor: hi aniríem darrere en una aventura impossible i, resignats, ens sotmetem a les llums igualadores i immòbils que ens permeten, encara, escriure.
Llum tan enyoradissa, tan desoladorament freda, tan certa com un poema de Vinyoli. Últimes clarors amb ocells foscos; petites sentències que s’emporten l’esperança dels nostres ulls, presos cada dia en un cicle inevitable. Provaré de retenir-les i, dins, cada moment amable abans del definitiu.
*
No sabem quan veurem les últimes, però sí que en tenim de premonitòries cada capvespre, quan alcem els ulls i veiem que els color ens abandonen com una amant esquiva; quan comencen a dominar les ombres variables i arriba el temor: hi aniríem darrere en una aventura impossible i, resignats, ens sotmetem a les llums igualadores i immòbils que ens permeten, encara, escriure.
Llum tan enyoradissa, tan desoladorament freda, tan certa com un poema de Vinyoli. Últimes clarors amb ocells foscos; petites sentències que s’emporten l’esperança dels nostres ulls, presos cada dia en un cicle inevitable. Provaré de retenir-les i, dins, cada moment amable abans del definitiu.
*
*
*
Collage d'OX.
HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS
*
L’antic capità de cavalleria Horatius Pedersen estava capficat, ja feia temps que ens n’adonàvem. Per això sempre que sortíem plegats preníem el nostre llamàntol Ostixec, que sabia resoldre situacions impensades.
Vam pujar a la barca panoràmica que fa excursions per la costa. Pedersen portava una bossa amb regnes i brida, però d’ell no ens estranyava res. Admiràvem el fons marí, enterbolit pels plàstics i el petroli, quan de sobte es va veure una extensa ombra fosca alhora que Horatius Pedersen es tirava a l’aigua exclamant: “¡Aquest!”. Havia passat un rap enorme i ell l’intentava cavalcar, per cert amb poc èxit, perquè la pell del rap és llefiscosa; però l’home persistia, agafat a les aletes espinoses. El personal va tirar el salvavides, però Pedersen anava evolucionant amb el rap, el vèiem pel vidre inferior.
Fins que hi vam fer anar Ostixec, a veure què podia fer. Aquest va emmordassar el rap per la cua, fent-lo retrocedir cap a babord. El rap ja es debatia, però era massa ample per girar-s’hi, i el llamàntol mossegava, de manera que es va quedar quiet, amb el capità arrapat a una aleta. Un mariner va tirar una corda per lligar el capità i pujar-lo a bord, mentre Ostixec s’agafava al salvavides. El capità Pedersen, aïrat, anava dient: “Havia de dominar aquella bocassa i posar-li una brida. Mai cap cavall ha tingut una boca tan gran.”
Del rap en vam fer una sopa excel·lent i la resta en cassola amb romesco; n’hi va haver per uns quants dies. Ostixec se’n va cruspir bona ració, i el capità ara el prenem a cada sortida marítima.
*
Vam pujar a la barca panoràmica que fa excursions per la costa. Pedersen portava una bossa amb regnes i brida, però d’ell no ens estranyava res. Admiràvem el fons marí, enterbolit pels plàstics i el petroli, quan de sobte es va veure una extensa ombra fosca alhora que Horatius Pedersen es tirava a l’aigua exclamant: “¡Aquest!”. Havia passat un rap enorme i ell l’intentava cavalcar, per cert amb poc èxit, perquè la pell del rap és llefiscosa; però l’home persistia, agafat a les aletes espinoses. El personal va tirar el salvavides, però Pedersen anava evolucionant amb el rap, el vèiem pel vidre inferior.
Fins que hi vam fer anar Ostixec, a veure què podia fer. Aquest va emmordassar el rap per la cua, fent-lo retrocedir cap a babord. El rap ja es debatia, però era massa ample per girar-s’hi, i el llamàntol mossegava, de manera que es va quedar quiet, amb el capità arrapat a una aleta. Un mariner va tirar una corda per lligar el capità i pujar-lo a bord, mentre Ostixec s’agafava al salvavides. El capità Pedersen, aïrat, anava dient: “Havia de dominar aquella bocassa i posar-li una brida. Mai cap cavall ha tingut una boca tan gran.”
Del rap en vam fer una sopa excel·lent i la resta en cassola amb romesco; n’hi va haver per uns quants dies. Ostixec se’n va cruspir bona ració, i el capità ara el prenem a cada sortida marítima.
*
*
*
Petit collage d'OX.
SEBASTIÀ
*
Tots els sants tenen vuitada, i sant Sebastià també.
Aquest jove, motiu d’enveja, traïció i mort per part dels seus mateixos companys soldats, suscita reaccions controvertides. 1- Pietat per la seva indefensió, sempre tot sol i despullat justament a la Setmana dels Barbuts, que és la més freda de l’any. ¿Algú recorda aquell joc del “Soldadet de la Bana Bana, que arriba tot despulladet, què li compraries”?, doncs el va inspirar la contemplació de sant Sebastià, que feia la mili. 2 - Admiració per ser tan bell i ben proporcionat i musculat; per aquest motiu alguns col·lectius els tenen com a icona a admirar, venerar i besar. 3 - Frustració per part del meritori grup de dones que vesteixen sants: amb Sebastià no poden aplicar les arts de l’agulla, ja en va prou ple, de punxades, pobre noi.
Aquest jove, motiu d’enveja, traïció i mort per part dels seus mateixos companys soldats, suscita reaccions controvertides. 1- Pietat per la seva indefensió, sempre tot sol i despullat justament a la Setmana dels Barbuts, que és la més freda de l’any. ¿Algú recorda aquell joc del “Soldadet de la Bana Bana, que arriba tot despulladet, què li compraries”?, doncs el va inspirar la contemplació de sant Sebastià, que feia la mili. 2 - Admiració per ser tan bell i ben proporcionat i musculat; per aquest motiu alguns col·lectius els tenen com a icona a admirar, venerar i besar. 3 - Frustració per part del meritori grup de dones que vesteixen sants: amb Sebastià no poden aplicar les arts de l’agulla, ja en va prou ple, de punxades, pobre noi.
*
*
*
Talla policromada espanyola, s. XVII
DIUMENGE
He anat a la Muralla a caminar. Les baies eren vermelles; el dia gris; una taronja a terra; la fressa del meu pas sobre la grava i la molsa rasa. Quants poemes llegits aquí. Quants dibuixos fets. Quanta vida entre les pedres que ja no defensen res. La muralla em conté i jo la continc a ella, l’he feta meva en paraula i en contemplacions, i no serà destruïda. És un dels nostres passeigs més bells. La targeta la vam gravar al taller de la bona amiga pintora Rosa Feliu. La presentació (“La muralla”. Columna, sèrie Àuria, 1993) va ser feta a la placeta que hi ha davant de la font de la segona foto, on hi diu “BIBE E FONTE SALUTIS ET VIVES” (sic). Encara eren temps de creure i confiar.
De tornada passo pel mercadet dels diumenges al pla de la catedral. Fa caure l’ànima als peus, perquè és tot ell un gran rebuig de contenidor, amb cap parada atractiva. En una de les taules de llibres veig, posat dret, el meu “Música de cambra”, blau, el primer dietari, finalista del Premi Pla el 1981. El venedor el deu haver col·locat sabent que jo sóc d’aquí, per si algú pica l’ham. Una de les amigues comentaristes del blog em preguntava ahir: “¿Has pensat mai a escriure les teves memòries?” Dos dietaris editats, però la memòria per terra. Aquest és a la miserable parada entre altres llibres catalans atrotinats, tal com és ara la nostra cultura, resta de les il·lusions que molts autors ens vam fer un dia. Fa poc li comentava a un bon amic: tota la feina, l’esforç que vam fer pel país en els temps difícils, totes les esperances que havíem posat en el futur, s’han fet miques als despatxos dels polítics.
Olor de pollastres a l’ast, de varetes d’incens, gats que mandregen, nens en patinet. El vermut. Diaris fullejats amb displicència. Dins de la catedral ressonen cants. També se senten els de l’església ortodoxa romanesa. El dia m’empaita. Les hores m’atrapen. Diumenge.
*
*
De tornada passo pel mercadet dels diumenges al pla de la catedral. Fa caure l’ànima als peus, perquè és tot ell un gran rebuig de contenidor, amb cap parada atractiva. En una de les taules de llibres veig, posat dret, el meu “Música de cambra”, blau, el primer dietari, finalista del Premi Pla el 1981. El venedor el deu haver col·locat sabent que jo sóc d’aquí, per si algú pica l’ham. Una de les amigues comentaristes del blog em preguntava ahir: “¿Has pensat mai a escriure les teves memòries?” Dos dietaris editats, però la memòria per terra. Aquest és a la miserable parada entre altres llibres catalans atrotinats, tal com és ara la nostra cultura, resta de les il·lusions que molts autors ens vam fer un dia. Fa poc li comentava a un bon amic: tota la feina, l’esforç que vam fer pel país en els temps difícils, totes les esperances que havíem posat en el futur, s’han fet miques als despatxos dels polítics.
Olor de pollastres a l’ast, de varetes d’incens, gats que mandregen, nens en patinet. El vermut. Diaris fullejats amb displicència. Dins de la catedral ressonen cants. També se senten els de l’església ortodoxa romanesa. El dia m’empaita. Les hores m’atrapen. Diumenge.
*
*
*
Dibuix d'OX / Rosa Feliu
Fotografia V. Roca.
APROPIACIÓ INDEGUDA
*
En art i literatura, apropiar-se d'imatge o paraula sense esmentar-ne la procedència es coneix com a plagi. Altra cosa són els copistes que pinten reproduccions.
Quan vaig veure aquest calendari em va venir de seguida la imatge de la noia pintada per Antonio del Pollaiolo, dit així perquè els seus pares tenien una parada de pollastres. Antonio era ajudat pel seu germà Piero, florentins tot dos. D'Antonio va dir el crític de l'època, l'eminent Vasari, que era un dels més grans artífexs del "Quattrocento".
Aquí el tenim, amb la seva dama, delicada, aèria, elegant, serena. No en coneixem el nom. De l'altra, de la copiada per Victoriano Pardo el 1972 i col·locada en un paisatge de setembre, tampoc en sé res. De seguida vaig córrer a buscar en els meus àlbums, perquè la noia florentina m'ho demanava. Fan tants anys que la conec de vista, que ara l'hi hauria dit: "noia, un admirador ha copiat el teu retrat per embellir un quadre seu, però no diu que ets tu. Es pensa que no ens n'adonarem, però ets massa bella perquè t'arribem a oblidar."
Diu George Steiner que el nostre pensament es va repetint i que poques coses noves apareixen. Però quan detecto que algú ha copiat paraules meves, cosa que ha passat més d'una vegada, ho he fet saber a qui les copiava. Reconec que a vegades les meves expressions poden provenir d'inspiracions d'altres, i procuro evitar-les. Però si ens agraden les paraules i les figures, sempre en podem esmentar les fonts.
*
*
Imatge 1 - Perfil de noia. Antonio del Pollaiolo. Florència, s. XV
Imatge 2- "Septiembre". Victoriano Pardo, 1972. Fundación UEE.
PRETEXT - i 3
*
Els estius ens deia el pare, a l’hora de berenar, des del despatx: “aneu aquí al davant a buscar polos de llet merengada”. La brisa arribava del mar i a l’altra banda de Rambla venien gelats: taulell cromat, gots d’orxata, un alè fred que sortia dels dipòsits amb olors de vainilla.
Des dels 11 anys vam viure juntes i soles la iaia i jo. ¿Lliures? Als meus 11 anys ella va quedar viuda i jo la vaig acompanyar fins a la mort; era de caràcter dolç, pacífic. Els pares vivien al pis de sobre, on s’arribava per tres escales: la de cargol, interior, de fusta; la de la casa, general; i la del jardí, que començava al nostre pati. Ells i els meus germà i germana. El regne de sota, per a nosaltres dues, i el despatx, per escriure jo quan plegaven. Els calendaris sempre davant dels ulls. L’any 1953 les noies de l’estiu ja reien.
Els primers poemes, les èpoques apassionades; la nena que tenia tres pisos per córrer; lectures de Joan de la Creu al pati assolellat, entre geranis. Mística. Els estudis de piano, tantes hores; el col·legi de monges, obra de Jujol, perquè vaig créixer amb els colors i els arabescos i vitralls de Jujol: "Nisi Dominus custodiret civitatem in vanum vigilat custos" (aproximadament, que la memòria falla). Els calendaris davant dels ulls: li tornaves el somriure a la noia de les panotxes. La infantesa ja quedava enrere, però el despatx encara havia de veure com jo escrivia cartes d’amor.
*
*
Obra de Pedro Batalla, 1953. Fundació UEE.
PRETEXT - 2
*
Cerimònia d’apertura. L’apertura de la caixa de calendaris era solemne. Arribava dies abans de Nadal i per nosaltres ja era festa, i més en els primers temps obscurs de postguerra. Era una gran caixa de fusta, pesant, amb olor de pi, tinta i brea. El pare ens convocava tots al voltant, com en una aquarel·la de Larsson. Armat amb estenalles i martell procedia a obrir lentament la tapa, subjecta amb enormes claus. La fusta grinyolava i ell, expressament, retardava l’operació entre nyics-nyecs mentre ens impacientàvem. Tot entrava al guió. Quan finalment la tapa s’obria, ens abocàvem a mirar les imatges lluents i oloroses acabades d’imprimir que apareixien als nostres ulls. L’admiració era unànime i per a nosaltres, un esdeveniment. Acudien clients i gent diversa a demanar els grans calendaris, que després emmarcaven.
Vaig néixer el maig del 1936 i aquell any no hi havia calendari. Fins el 1940. Van ser temps difícils per a la gent de casa: administrar explosius en època de guerra exigia una responsabilitat que va costar la salut al meu avi Gustau. Jo era petita. La casa tremolava per les bombes a la Rambla i la mare em posava el dit a la boca perquè no la tanqués i em quedés sorda. Collia fulles de nap pels camps per poder menjar i em donava el pit mentre el meu pare, que era al front republicà, passava el tifus a l’hospital de Manresa. A casa hi va haver un hermetisme absolut sobre els fets de guerra i, quan els vaig voler conèixer en profunditat, ells ja no hi eren per explicar-m’ho.
El calendari que mostro no recordo en quina paret devia penjar, però era el més familiar: sempre el tenia davant dels ulls, com una peça més de la casa, com un senyal d’identitat. Com un record de l’avi i del sol que entrava per la finestra des d’on es veia el mar dels hiverns més freds.
*
*
Pintura de Adelardo Covarsi-1924- Fundación UEE.
PRETEXT - 1
Amb el pretext dels magnífics calendaris de Unión Española de Explosivos, revisito la meva infantesa i joventut i responc a una amable comentarista del blog. Com a ella, ni els petards ni la caça m’han agradat mai, però hi va haver anys que no en tenia consciència, i veureu per què.
Primer el meu avi, des de jove, i després el meu pare fins a la jubilació, havien estat delegats de “Unión Española de Explosivos” a la província de Tarragona. El despatx era a casa mateix, en un pis gran que comunicava amb el nostre, costat per costat, i s’hi podia accedir (i espiar) per una porta batent. En aquesta porta, folrada de gutaperxa, hi havia un vidre ovalat i esmerilat amb les inicials GX (Gustau Xirinacs) gravades. Hi tenien llibreries amb l’”Enciclopedia Espasa”, llibres d’art dels museus del món, la Geografia de Carreras Candi, volums diversos d’història i de literatura en general. Una gran butaca pels clients i un despatx contigu per l’administratiu. El pis era de l’avi però l’havia llogat a la “Compañía”. Quan plegaven de la feina, era el meu domini i després el dels meus germans. El gran armari on cabíem estirats; el moble premsa, amb dues boles de metall polides on es premien, a força de braços, llibres de comptabilitat amb papers de còpia humits i escrits amb llapis tinta; l'habitació dels arxius, on ens amagàvem; l'olor d'ametlles de la pega blanca; l'arca amb disfresses; l'escala de cargol que comunicava amb el pis de sobre. la sala del billar, al final del pis. Un regne.
Hi havia els calendaris emmarcats. No tots, però els que hi eren van viure dins dels meus ulls, tan familiars com els llibres o les cadires: n’havia interioritzat les imatges. A la casa de Rubí, on passàvem els estius, hi tenien aquest parell de Julio Romero de Torres. Un era a la meva habitació: aquells ulls que em miraven fixament em feien por. Encara me’n fan. Vaig demanar que el traguessin. I és que Julio Romero de Torres no va pintar, almenys pels Explosius, figures purament decoratives, com feien altres pintors. Les seves tenen una intenció, una càrrega de fons, sovint sinistra. El somriure de les dones sembla condicionat a un determini interior, a un doble sentit, i és això el que les fa dramàtiques.
*
*
*
Julio Romero de Torres. 1925
Julio Romero de Torres. 1925
Julio Romero de Torres. 1924
Fundación Unión Española de Explosivos.
JARDÍ VITAL
*
“Siguem agraïts amb aquells que ens donen benestar: ells són els gentils jardiners gràcies als quals floreixen les nostres ànimes.” Marcel Proust.
Avui sembla que serà un dia assolellat a les nostres latituds. Llegiré el diari, esmorzaré, em trucarà algun amic, gent que no conec potser llegirà el blog i jo també trobaré petits plaers en la lectura dels altres i en el llibre que m’espera. Em menjaré una poma golden, em prendré el cafè mentre miro d’atendre els compromisos escrits que em demanen. Buscaré motius per retallar i muntaré els petits collages. Faré el dinar i la meva vida petita no s’assemblarà a cap altra, encara que seguim els mateixos patrons socials.
Em reconec tendència a pensar que la vida dels altres pot ser més estimulant, brillant, plena, atractiva que la meva. M’enganyo. N’hi ha que ho són, sens dubte, però penso en aquells que fan possibles les meves petites felicitats, i jo floriré, he de florir per a ells.
Avui sembla que serà un dia assolellat a les nostres latituds. Llegiré el diari, esmorzaré, em trucarà algun amic, gent que no conec potser llegirà el blog i jo també trobaré petits plaers en la lectura dels altres i en el llibre que m’espera. Em menjaré una poma golden, em prendré el cafè mentre miro d’atendre els compromisos escrits que em demanen. Buscaré motius per retallar i muntaré els petits collages. Faré el dinar i la meva vida petita no s’assemblarà a cap altra, encara que seguim els mateixos patrons socials.
Em reconec tendència a pensar que la vida dels altres pot ser més estimulant, brillant, plena, atractiva que la meva. M’enganyo. N’hi ha que ho són, sens dubte, però penso en aquells que fan possibles les meves petites felicitats, i jo floriré, he de florir per a ells.
*
*
*
Pintura de la Fundación Unión Española de Explosivos
PLA
*
M’ha agradat i sorprès la definició que fa d’ella mateixa la nova guanyadora del Premi Josep Pla, Llucia Ramis (sense accent), a l’entrevista promocional de l’Avui de dissabte 16 de gener. “SÓC UNA PROSTITUTA CULTURAL”, destaca en gran titular a la contraportada Bibiana Ballbè, l’entrevistadora.
I és que tenim tendència a pensar que les prostitutes, de cultura res de res, i ara sé que els fem una injustícia. Felicitats, Llucia, i benvinguda al Pla.
*
I és que tenim tendència a pensar que les prostitutes, de cultura res de res, i ara sé que els fem una injustícia. Felicitats, Llucia, i benvinguda al Pla.
*
*
*
Obra de Julio Romero de Torres per a Unión Española de Expolosivos.
VIATGE
*
Eres allà, en un núvol que duia l’aura del teu cos. /
Amb els braços oberts, m’esperaves /
a migdia, en un cel de mestral ./
No es desfeia la forma tan feble /
i persistia interrogant, llunyana, /
en els revolts incerts d’aquell viatge. M’agradava /
veure que, en la distància, m’observaves /
de cara, vagament imprecisa em seguies /
des d’un punt fluctuant, a mitja alçada. /
Fascinada, enyorada, sorpresa, t’admirava /
sabent la imatge falsa, que somreia /
perquè era jo qui, constant, t’hi projectava. /
*
Viatge d’octubre. O.X.
*
*
Collage d'OX.
GRILLS DE PEL·LÍCULA
*
Els efectes sonors al cinema ofereixen, per als exteriors, ocells de dia i grills de nit. No falla mai. Faci fred o calor, de nit grills, encara que aquests, quan la temperatura baixa de 13 graus no cantin.
Pel que fa a interiors, quan entra la parella deixant-se la roba escales amunt i es tira de cap al llit, rodolant amb passió, els grills són allà, a l’habitació, fregant-se els èlitres sense parar. ¿De veritat no els heu sentit, els que sou detallistes de mena?
El que no es veu mai filmat és la quantitat de grills aixafats al matalàs quan la parella acaba. De ser-hi, hi són, i després els escombren.
Pel que fa a interiors, quan entra la parella deixant-se la roba escales amunt i es tira de cap al llit, rodolant amb passió, els grills són allà, a l’habitació, fregant-se els èlitres sense parar. ¿De veritat no els heu sentit, els que sou detallistes de mena?
El que no es veu mai filmat és la quantitat de grills aixafats al matalàs quan la parella acaba. De ser-hi, hi són, i després els escombren.
*
*
*
"La casa de Amanda Ramírez", 1988, de Fernando Botero.
HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS
*
Aquestes festes passades el nostre llamàntol, Ostixec, es va dedicar més que mai a la lectura, perquè tanta musiqueta i brogit de Nadal el neguitejaven. Li vam deixar històries de gestes navals perquè es trobés en el seu ambient.
Araceli, que passava uns dies amb nosaltres, també es tancava a la biblioteca perquè li agradava remenar llibres dels que abans se’n deien prohibits; però a casa mai no hi ha hagut mai censura i ella anava fent.
Vet aquí que el llamàntol, de veure-la tan aplicada, se’n va enamorar. És allò que els llibres uneixen i el llegir enganxa. Fins i tot ens va agafar un barret de l’armari pensant-se que lluiria més davant de la noia. Araceli el deixava fer, divertida. Un dia, Ostixec va avançar una de les mordasses demanant permís per fer una carícia a Araceli. Com que la noia és valenta, es va deixar passar la cuirassa polida per la cara i els cabells, amb gust, mentre a Ostixec els ulls encara se li tornaven més petits.
Com que Araceli veia que Ostixec es posava vermell per moments, va agafar un ventall de la vitrina i el va començar a ventar, per allò de les sufocacions amoroses, ja se sap.
Quan Araceli va haver de marxar per final de vacances, Ostixec es va cargolar i amb prou feines menjava. Malalt d’amor, vam pensar. Fins que un dia, per un detall sense importància, vam notar que l’enyorança ja li havia passat: es va cagar en el barret que ens havia agafat per lluir-se.
*
Araceli, que passava uns dies amb nosaltres, també es tancava a la biblioteca perquè li agradava remenar llibres dels que abans se’n deien prohibits; però a casa mai no hi ha hagut mai censura i ella anava fent.
Vet aquí que el llamàntol, de veure-la tan aplicada, se’n va enamorar. És allò que els llibres uneixen i el llegir enganxa. Fins i tot ens va agafar un barret de l’armari pensant-se que lluiria més davant de la noia. Araceli el deixava fer, divertida. Un dia, Ostixec va avançar una de les mordasses demanant permís per fer una carícia a Araceli. Com que la noia és valenta, es va deixar passar la cuirassa polida per la cara i els cabells, amb gust, mentre a Ostixec els ulls encara se li tornaven més petits.
Com que Araceli veia que Ostixec es posava vermell per moments, va agafar un ventall de la vitrina i el va començar a ventar, per allò de les sufocacions amoroses, ja se sap.
Quan Araceli va haver de marxar per final de vacances, Ostixec es va cargolar i amb prou feines menjava. Malalt d’amor, vam pensar. Fins que un dia, per un detall sense importància, vam notar que l’enyorança ja li havia passat: es va cagar en el barret que ens havia agafat per lluir-se.
*
*
*
Collage d'OX.
LES QUATRE BARRES
*
La bellesa es produeix en silenci i desapareix tot seguit.
Només les aus marines travessen aquest paisatge.
I els vaixells en ruta.
I les banderes d’Aragó i Catalunya.
L’impassible Roger de Llúria, des de davant de casa nostra i amb la seva mà de bronze, assenyala el mar eternament amb la mateixa frase històrica als llavis: “ Cada peix que passi per aquest mar portarà al llom les quatre barres vermelles”.
Només les aus marines travessen aquest paisatge.
I els vaixells en ruta.
I les banderes d’Aragó i Catalunya.
L’impassible Roger de Llúria, des de davant de casa nostra i amb la seva mà de bronze, assenyala el mar eternament amb la mateixa frase històrica als llavis: “ Cada peix que passi per aquest mar portarà al llom les quatre barres vermelles”.
*
*
*
Fotografia de Vicenç Roca
I L'OBRA, QUÈ?
*
Notifica el diari que determinada editorial, fent una gesta i una proesa, publica el volum més difícil dels 6 que ha preparat per al PANORAMA CRÍTIC DE LA LITERATURA CATALANA. Resulta que “el més difícil és l’actual perquè no hi ha perspectiva històrica. De la meitat del segle XX fins ara.” a resultes d’això, se segueixen aquests criteris, estranys i arbitraris, que transcric de manera literal:
1- “S’ha optat per parlar dels que tenen una obra acabada i tancada”. ( O sigui, els difunts, però algun viu també l’inclouran, perquè encara en queden, dels protegits).
2- “Es parlarà dels que han tingut un mínim ressò no només als diaris, SINÓ EN EL MÓN ACADÈMIC.” (El subratllat és meu).
3- “L’autor no solament fa una panoràmica dels escriptors MÉS ANALITZATS (e.s.e.m.), sinó també de les veus crítiques que s’han encarregat de fer aquesta anàlisi.”
4- “A l’estranger hi ha una passió per la literatura contemporània i s’estudia des d’una perspectiva feminista, cosa que ha beneficiat els estudis sobre Montserrat Roig, i no cal dir del vessant gai.”
5- “També hi ha un gran interès – a l’estranger- per la memòria històrica. En canvi, aquí la crítica està condicionada per uns mestres concrets, com és el cas de Joaquim Molas.”
*
Quin munt de condicions pesen sobre el cap dels crítics a l’hora de triar els elegits per a la glòria, Senyor, Senyor.
Em pregunto, ¿no hi podria haver crítics imparcials, QUE NOMÉS TINGUESSIN EN COMPTE L’OBRA, que és el que realment interessa?
Però es veu que aquí el que determina un bon escriptor no és pas L’OBRA, de cap manera. Són els metres de paper dedicats pels periodistes a determinats individus, comptant que els i les periodistes “del cor” exalcen contínuament els autors assistents a còctels i presentacions editorials. Els autors adscrits als ‘lobbys’ feministes i gais. Els que tenen bons padrins entre el mandarinatge crític. I els que són afavorits pels estaments elitistes universitaris a les ordres dels ‘moletes’.
*
Notifica el diari que determinada editorial, fent una gesta i una proesa, publica el volum més difícil dels 6 que ha preparat per al PANORAMA CRÍTIC DE LA LITERATURA CATALANA. Resulta que “el més difícil és l’actual perquè no hi ha perspectiva històrica. De la meitat del segle XX fins ara.” a resultes d’això, se segueixen aquests criteris, estranys i arbitraris, que transcric de manera literal:
1- “S’ha optat per parlar dels que tenen una obra acabada i tancada”. ( O sigui, els difunts, però algun viu també l’inclouran, perquè encara en queden, dels protegits).
2- “Es parlarà dels que han tingut un mínim ressò no només als diaris, SINÓ EN EL MÓN ACADÈMIC.” (El subratllat és meu).
3- “L’autor no solament fa una panoràmica dels escriptors MÉS ANALITZATS (e.s.e.m.), sinó també de les veus crítiques que s’han encarregat de fer aquesta anàlisi.”
4- “A l’estranger hi ha una passió per la literatura contemporània i s’estudia des d’una perspectiva feminista, cosa que ha beneficiat els estudis sobre Montserrat Roig, i no cal dir del vessant gai.”
5- “També hi ha un gran interès – a l’estranger- per la memòria històrica. En canvi, aquí la crítica està condicionada per uns mestres concrets, com és el cas de Joaquim Molas.”
*
Quin munt de condicions pesen sobre el cap dels crítics a l’hora de triar els elegits per a la glòria, Senyor, Senyor.
Em pregunto, ¿no hi podria haver crítics imparcials, QUE NOMÉS TINGUESSIN EN COMPTE L’OBRA, que és el que realment interessa?
Però es veu que aquí el que determina un bon escriptor no és pas L’OBRA, de cap manera. Són els metres de paper dedicats pels periodistes a determinats individus, comptant que els i les periodistes “del cor” exalcen contínuament els autors assistents a còctels i presentacions editorials. Els autors adscrits als ‘lobbys’ feministes i gais. Els que tenen bons padrins entre el mandarinatge crític. I els que són afavorits pels estaments elitistes universitaris a les ordres dels ‘moletes’.
*
*
*
Collage d'OX
"L'ESCRIPTOR DE VERITAT"
*
Responc la pregunta –literal- d’una amable lectora: “¿Què sentiu els escriptors “de veritat” quan veieu un llibre com els de Coelho o Mejide?”
1- Si ens el regalen, que no és el cas perquè família i amics ens coneixem prou, el deixem en un banc de la Rambla.
2- Sentim el que la moral catòlica que ens van ensenyar en deia, a manera d’eufemisme, “emulación”, que clar i català vol dir el pecadot d’enveja per l’èxit que obtenen a costa d’un potent suport editorial.
3 – Pensem que hi ha molts espavilats al món, i que almenys estan alfabetitzats, que ja és prou.
4 – Ens esbravem amb els íntims per les injustícies distributives: llistes de vendes, qualificacions numerades, partidisme execrable de pseudo-crítics i periodistes ‘del cor’ que comenten allò que no entenen i el que brilla i els enlluerna.
5 – Demanem auxili als propis recursos interns i rellegim els llibres fonamentals de la nostra biblioteca que ens van fer els escriptors que som.
6 – Comprem allò que l’instint o que un comentarista honest, que n’hi ha, ens recomanen.
7 – Quan trobem una obra notable ( no sublim, com deia ahir un articulista idolatrant un autor) cometem un altre pecat, que és el de luxúria literària. Voldríem que aquella exaltació no s’acabés mai. El bon ofici sap on hi ha moments i llibres feliços.
8 – Escrivim allò que ens dicta la intel·ligència, perquè pel llarg camí superem aquella enveja que deia, ens hem tornat magnífics i som allà on érem, que és el lloc de l’escriptor de veritat.
*
Responc la pregunta –literal- d’una amable lectora: “¿Què sentiu els escriptors “de veritat” quan veieu un llibre com els de Coelho o Mejide?”
1- Si ens el regalen, que no és el cas perquè família i amics ens coneixem prou, el deixem en un banc de la Rambla.
2- Sentim el que la moral catòlica que ens van ensenyar en deia, a manera d’eufemisme, “emulación”, que clar i català vol dir el pecadot d’enveja per l’èxit que obtenen a costa d’un potent suport editorial.
3 – Pensem que hi ha molts espavilats al món, i que almenys estan alfabetitzats, que ja és prou.
4 – Ens esbravem amb els íntims per les injustícies distributives: llistes de vendes, qualificacions numerades, partidisme execrable de pseudo-crítics i periodistes ‘del cor’ que comenten allò que no entenen i el que brilla i els enlluerna.
5 – Demanem auxili als propis recursos interns i rellegim els llibres fonamentals de la nostra biblioteca que ens van fer els escriptors que som.
6 – Comprem allò que l’instint o que un comentarista honest, que n’hi ha, ens recomanen.
7 – Quan trobem una obra notable ( no sublim, com deia ahir un articulista idolatrant un autor) cometem un altre pecat, que és el de luxúria literària. Voldríem que aquella exaltació no s’acabés mai. El bon ofici sap on hi ha moments i llibres feliços.
8 – Escrivim allò que ens dicta la intel·ligència, perquè pel llarg camí superem aquella enveja que deia, ens hem tornat magnífics i som allà on érem, que és el lloc de l’escriptor de veritat.
*
*
*
Collage d'OX.
GLAÇ
*
Dos moments de l’hivern glaçat.
La fonteta és la de davant de la Muralla i no se sol glaçar mai, però aquests dies han estat durs. És una cristalleria preciosa, delicada i efímera. Un regal només per a un moment, com totes les coses belles que solament es deixen mirar.
El segon glaç és etern segons explica Dante, que el va veure i, pel que sembla, trepitjar i tot amb compte de no ensopegar amb els caps. Sempre es descriu l’infern amb foc, però què voleu que us digui... Aquesta pobra gent deu esperar l’escalfament global.
*
*
*
Fotografia de Vicenç Roca.
Gravat de Gustau Doré per a la DIVINA COMÈDIA.
EL CONJUR
*
“Com una illa, lentament, amb una lluita terrible, s’eleva des de l’oceà del no-res l’obra de l’home. En aquesta era batuda dia i nit treballen les generacions, estimen, esperen, desapareixen. Noves generacions trepitgen les despulles dels pares, continuen l’obra damunt de l’abisme i malden per domesticar el misteri terrible. ¿Com? Llaurant un camp, estimant una dona, estudiant una pedra, un animal, una idea.” (Nikos Kazantzakis, “ASCESI”. V. post d’ahir).
Llegint aquesta reflexió, que va del macrocosmos al microcosmos, podem arribar a pensar que el viure de cada dia, el treball o afecció a què ens empeny la mateixa necessitat vital, és un conjur per als malsons que ens van donar treva i que ens atraparan, tal com llegíem aquests dos dies enrere. Com escrivien Homer, Dante, Walt Withman, Elytis, Steiner...sense oblidar el Lovecraft de les ciutats i els mites, l’Home, pensador o no, ha lluitat sempre per fugir del caos, com l’esclau de Michelangelo Buonarroti ho feia dramàticament per sortir del marbre. És l’univers que ens conté i que no podem evitar ni dominar.
Però, que bella la conversa amb un somriure; el cafè que fumeja; la terra que germina; el llibre que es deixa llegir i que algú ha preparat per nosaltres; el pa amb tomàquet i pernil; l’enamorament; el fill; l’estudi dels ossos o de les pedres, de la circulació sanguínia o del cervell que es resisteix a ser descobert. Despatxar el pa, l’olor del pa, mirar el mar i les vinyes, el pregadéus i la cuereta, el pit-roig i el gerani aponcellat, els bulbs que comencen a florir, la mosca que també busca el sol a la finestra. Tot ens acompanya, cada dia, i la por es retira, vençuda.
*
*
*
I·lustració de Gustau Doré per a LA DIVINA COMÈDIA.
"NO ETS LLIURE"
*
“No ets lliure. Desenes de milers de mans invisibles t’agafen les mans i les fan bellugar. Quan estàs enutjat, la ira d’un avantpassat escumeja a la teva boca; quan estimes, un antic habitant de les cavernes bramula; quan dorms, s’obren les tombes en la memòria, i el teu cap s’omple d’espectres.”
Aquest fragment és del notabilíssim, breu, significatiu i recomanable llibre de Nikos Kazantzakis (1887-1957) “ASCESI” ( en català, Adesiara 2008. Traducció de Montserrat Camps Gaset).
Quan dormo s’obren les tombes de la meva memòria, perquè sempre m’imagino la porció del cervell corresponent a aquesta funció com una sèrie de compartiments estancs, poc modificats, per on viatjo en el subconscient o que deixen anar les imatges i vivències subjacents: sempre apareix la meva gent que ja no hi és; sempre les meves cases que ja no existeixen. Ells poden mostrar-se amables i compassius, però són espectres i sé que m’esperen. De dia procuro dominar els meus moments i mantenir un ordre mental i d’activitats. De nit sóc una demostració vivent del que diu Kazantzakis. Aquesta experiència no és negativa ni positiva: és real, és un fet. I, pel que es veu, un fet comú que recull l’escriptor.
Que no sóc lliure ja ho après: depenc d’una herència ancestral que he estudiat i que reconec. La meva activitat vital podrà modificar-ne alguns detalls imperceptibles coneguts com evolució. Però l’inici i el destí ens són comuns, i fem ben fet de pal·liar-los sempre que ens sigui possible.
Aquest fragment és del notabilíssim, breu, significatiu i recomanable llibre de Nikos Kazantzakis (1887-1957) “ASCESI” ( en català, Adesiara 2008. Traducció de Montserrat Camps Gaset).
Quan dormo s’obren les tombes de la meva memòria, perquè sempre m’imagino la porció del cervell corresponent a aquesta funció com una sèrie de compartiments estancs, poc modificats, per on viatjo en el subconscient o que deixen anar les imatges i vivències subjacents: sempre apareix la meva gent que ja no hi és; sempre les meves cases que ja no existeixen. Ells poden mostrar-se amables i compassius, però són espectres i sé que m’esperen. De dia procuro dominar els meus moments i mantenir un ordre mental i d’activitats. De nit sóc una demostració vivent del que diu Kazantzakis. Aquesta experiència no és negativa ni positiva: és real, és un fet. I, pel que es veu, un fet comú que recull l’escriptor.
Que no sóc lliure ja ho après: depenc d’una herència ancestral que he estudiat i que reconec. La meva activitat vital podrà modificar-ne alguns detalls imperceptibles coneguts com evolució. Però l’inici i el destí ens són comuns, i fem ben fet de pal·liar-los sempre que ens sigui possible.
*
*
*
Gravat de Gustau Doré per a LA DIVINA COMEDIA.
L'INCONSCIENT COL·LECTIU
*
Aquests dies entre festes he pogut veure dues pel·lícules que em quedaven pendents: “El orfanato” i “El laberinto del fauno”. No entro en detalls tècnics perquè només em referiré al fet comú que portem tots al fons de la nostra consciència des del néixer i que les dues filmacions expliquen bé: la mort ens arrossega allà d’on havíem sortit, que és el caos. La mort sempre ens atrapa per dur-nos a les fondàries horroroses i, ens ho vulguem confessar o no, ho sabem.
Dante ja ho va descriure de manera magistral; ho han expressat centenars de pensadors i artistes; ho contempla la tradició jueva en el Golem; la cristiana en Jesús; és terriblement captat per Lovecraft i elevat a matèria científica per C.G. Jung: l’inconscient col·lectiu, la fondària d’on hem sortit, ens prepara sense pietat per acollir-nos en el magma horripilant de les tenebres.
Les dues pel·lícules que he esmentat segueixen fidelment aquests patrons. Soterranis paorosos, sense fi, la que mort guanya i arrossega a les profunditats. Després de la mort hi pot haver una dolça continuació, un retrobament daurat, una consolació d’aurores màgiques. Les dues pel·lícules la proposen, i també Dante. Pot ser. Però la realitat ens aboca sempre a les profunditats de l’espant.
*
*
Dante ja ho va descriure de manera magistral; ho han expressat centenars de pensadors i artistes; ho contempla la tradició jueva en el Golem; la cristiana en Jesús; és terriblement captat per Lovecraft i elevat a matèria científica per C.G. Jung: l’inconscient col·lectiu, la fondària d’on hem sortit, ens prepara sense pietat per acollir-nos en el magma horripilant de les tenebres.
Les dues pel·lícules que he esmentat segueixen fidelment aquests patrons. Soterranis paorosos, sense fi, la que mort guanya i arrossega a les profunditats. Després de la mort hi pot haver una dolça continuació, un retrobament daurat, una consolació d’aurores màgiques. Les dues pel·lícules la proposen, i també Dante. Pot ser. Però la realitat ens aboca sempre a les profunditats de l’espant.
*
*
*
Il·lustració de Gustau Doré per a la Divina Comèdia, de Dante Alighieri.
SAVIESA
*
Quan naixem, algú invoca per a nosaltres dons diferents que hauran de fruitar al llarg de les nostres vides. Mags, àngels, fades, sants, la capa aèria de l’univers on vivim, composta d’éssers amb els que dialoguem de continu, ens acompanya, vigila, vetlla, aconsella. El consell pot ser bo o dolent, depèn de qui el dóna.
Aquest nadó és l’any nou, 2010. Interpreto que el Mag de la Saviesa és vora el bressol invocant aquest do tan escàs com les matèries més preuades que s’extreuen de l’entranya mineral de la Terra. Així sigui, que d’altra manera aniríem.
*
Aquest nadó és l’any nou, 2010. Interpreto que el Mag de la Saviesa és vora el bressol invocant aquest do tan escàs com les matèries més preuades que s’extreuen de l’entranya mineral de la Terra. Així sigui, que d’altra manera aniríem.
*
*
*
Dibuix dels Contes de Calleja.
CULTURA ROMANA
*
Durant el pas de la cavalcada per la ciutat de Tarragona, un pintoresc senyor de l’organització, amb bigotis i ulleres, amb gorra de vellut, vestit amb capa granat, i seguit pels càmeres de la tele s’esforçava a explicar als televidents de TVE la Tarragona romana. Nosaltres ho vèiem des de casa en retransmissió directa. L’home portava tres grans cartells amb unes frases en llatí. Primer ha preguntat a un armat romà que muntava un preciós cavall: “¿vostè, que és romà, deu saber què vol dir aquesta frase, ALEA JACTA EST ?” “No, señor, yo no sé latín”, ha somrigut el jove “romà”, davant del públic enganyat.
Després ha ensenyat una altra frase a una senyora comprimida entre el públic: “ ¿Sap què vol dir ERRARE HUMANUM EST, senyora?” “No señor, es que yo no soy catalana, ¿sabe?“. “Però això és llatí...” “Sí, ya, sólo sé una palabra que canto, y es Kyrieleison.” Llavors la dona es posa a cantar allargant la eeeeeee, amb riota de tothom. Però resulta que precisament aquesta paraula és grega, cosa que no aclareix el savi de la capa. El del bigoti no es dóna per vençut i se’n va a trobar un home jove que portava un nen i, en mig de la gernació, li engalta la tercera frase brandant el cartell: “Senyor, digui’m què significa MENS SANA IN CORPORE SANO, perquè això sí que es diu molt sovint.” L’examinat fa cara d’estranyesa, dubta, la tele allà enfocant el pobre home, que sols sap farfullar: “sana... sana...”, sense aclarir res.
Aquesta és la nostra cultura popular, començant pel senyor de la capa que ha fet el ridícul ell i l’ha fet fer als pobres innocents.
*
Després ha ensenyat una altra frase a una senyora comprimida entre el públic: “ ¿Sap què vol dir ERRARE HUMANUM EST, senyora?” “No señor, es que yo no soy catalana, ¿sabe?“. “Però això és llatí...” “Sí, ya, sólo sé una palabra que canto, y es Kyrieleison.” Llavors la dona es posa a cantar allargant la eeeeeee, amb riota de tothom. Però resulta que precisament aquesta paraula és grega, cosa que no aclareix el savi de la capa. El del bigoti no es dóna per vençut i se’n va a trobar un home jove que portava un nen i, en mig de la gernació, li engalta la tercera frase brandant el cartell: “Senyor, digui’m què significa MENS SANA IN CORPORE SANO, perquè això sí que es diu molt sovint.” L’examinat fa cara d’estranyesa, dubta, la tele allà enfocant el pobre home, que sols sap farfullar: “sana... sana...”, sense aclarir res.
Aquesta és la nostra cultura popular, començant pel senyor de la capa que ha fet el ridícul ell i l’ha fet fer als pobres innocents.
*
*
*
Dibuix de Contes de Calleja.
SOL DE REIS
*
Sol gloriós, sol de Reis. El mestral s’emporta restes de paper virolat estripat amb pressa, cintes de colors i el fum oliós de la xurreria, que empudega fins el quart pis del pàrquing. Les il·lusions ja s’han desfet com els núvols escassos i els cotxes aixafen els caramels tous abandonats en la cavalcada. Silenci. Un àngel ha perdut les ales blanques en un balcó: pengen, ja eixutes de la pluja d’ahir. Potser les prendrà de nou i ell ara dorm en un llit estrany.
*
*
*
Des de casa. OX.
PAUL AUSTER I LES FESTES DE NADAL
*
Paul Auster és adorat pels pseudo-progres catalans, que l’han fet intocable. Tinc llibres seus des que es va començar a introduir al país. Però estic d’acord amb Matthew Tree quan en parlava fa pocs dies al diari: Auster es repeteix, és el seu propi mirall, és el seu personatge a primera, segona o tercera fila. Esgota els seus arguments si és que alguna vegada n’ha tingut. És el fantasma que ell mateix descriu.
Paul Auster forma part de la progressia paisatgística de Nova York, amb la seva dona, la noruega Siri Hustveedt, si a hores d’ara encara són parella. Els pseudo-progres catalans, enlluernats, no s’adonen que cauen en la paradoxa i en l’absurd quan veneren la parella i alhora reneguen de les nostres festes de Nadal. Siri i tota la colla les celebren més que ningú; segueixen les tradicions noruegues i americanes, fan galetes, encenen espelmes, canten, es posen corones, en fi, segons els seus escrits –d’ella- són el prototip vivent del que els seus admiradors d’aquí rebutgen fent fàstics i expressant-los als diaris. Fot-li gastos, que deia aquell.
Per això avui proposo aquest collage per a petits i grans: Reis savis, patges, l’àngel guia amb l’estrella, camells, cavalls, elefants, girafa, tortell de Reis, menjar per ses Majestats i pels patges, les sabatetes a punt, els regals, la nena que vol saber, il·lusionada, i guaita atenta darrere de la porta. Tot és una realitat: els Reis són al santoral i l’esperança sempre la portem dins, com els infants que som i que no volem abandonar. El vertader progrés consisteix a construir i evolucionar sabent que hem heretat uns rics fonaments que ens enforteixen.
Paul Auster forma part de la progressia paisatgística de Nova York, amb la seva dona, la noruega Siri Hustveedt, si a hores d’ara encara són parella. Els pseudo-progres catalans, enlluernats, no s’adonen que cauen en la paradoxa i en l’absurd quan veneren la parella i alhora reneguen de les nostres festes de Nadal. Siri i tota la colla les celebren més que ningú; segueixen les tradicions noruegues i americanes, fan galetes, encenen espelmes, canten, es posen corones, en fi, segons els seus escrits –d’ella- són el prototip vivent del que els seus admiradors d’aquí rebutgen fent fàstics i expressant-los als diaris. Fot-li gastos, que deia aquell.
Per això avui proposo aquest collage per a petits i grans: Reis savis, patges, l’àngel guia amb l’estrella, camells, cavalls, elefants, girafa, tortell de Reis, menjar per ses Majestats i pels patges, les sabatetes a punt, els regals, la nena que vol saber, il·lusionada, i guaita atenta darrere de la porta. Tot és una realitat: els Reis són al santoral i l’esperança sempre la portem dins, com els infants que som i que no volem abandonar. El vertader progrés consisteix a construir i evolucionar sabent que hem heretat uns rics fonaments que ens enforteixen.
*
*
*
*
Autobiografia: Nit de Reis. Collage d'OX.
LES CALCES VOLADORES
*
Les cadenes de televisió serveixen ja bastant abans de Nadal (i gairebé sempre) tot el rebuig de cinema més execrable que troben, com si cap país filmés una pel·lícula digna de ser vista ni n’hagués filmat mai. I cada any el nivell és més baix. Escòria. Les cadenes repeteixen ara l’una ara l’altra títols que a banda de ser dolents són pintorescos. Explico una anècdota. Ara fa uns anys ja passaven un títol que vaig trobar de per riure: “La casa de las dagas voladoras”. Com que a primer cop d’ull em va semblar que hi deia “La casa de las bragas voladoras”, m’ho vaig haver de mirar dos cops. ¿No us passa a vegades amb certs titulars, que us fan estrany i és perquè heu interpretat una paraula en comptes d’una altra? Així obtinc resultats que em fan riure molt o que em deixen perplexa.
Total, que vaig retenir el títol que havia llegit primer i cap a cals xinesos a comprar una bossa de calcetes virolades. No vermelles, que s’entengui la cosa. La vigília de Reis, que som una collassa a sopar a casa del meu germà i hi ha molt de jovent, vaig començar a tirar llenceria enlaire per tota la taula, dient allò de les “bragas voladoras”. Hi ha haver un renou divertidíssim. Tothom les volia acaparar. La pel·lícula no la vam veure.
El cas és que aquests dies he vist el mateix títol repetit a diverses emissores. Les dagues volen, però si volessin les calces no farien tant de mal. Ah, i que ofereixin alguna pel·lícula amb cara i ulls, que ja seria hora.
Total, que vaig retenir el títol que havia llegit primer i cap a cals xinesos a comprar una bossa de calcetes virolades. No vermelles, que s’entengui la cosa. La vigília de Reis, que som una collassa a sopar a casa del meu germà i hi ha molt de jovent, vaig començar a tirar llenceria enlaire per tota la taula, dient allò de les “bragas voladoras”. Hi ha haver un renou divertidíssim. Tothom les volia acaparar. La pel·lícula no la vam veure.
El cas és que aquests dies he vist el mateix títol repetit a diverses emissores. Les dagues volen, però si volessin les calces no farien tant de mal. Ah, i que ofereixin alguna pel·lícula amb cara i ulls, que ja seria hora.
*
*
*
Punt de llibre-collage d'OX.
"QUI NO MENJA MERDA..."
*
“QUI NO MENJA MERDA...”
Tothom té el dret d’escriure, i de publicar si pot. Però tot dret comporta un deure. Qui vulgui ser escriptor que ho faci bé.
Aquests últims temps l’escriure fatal és un passaport a la fama. Efímera potser, però suficient per omplir butxaques d’editors i d’escriptors sense escrúpols.
A un jove escriptor se li dedica contraportada en un diari general, destacant que és “un malparlat, malescrit i malorientat”, però que això el fa vendre. No ve de nou, perquè la dita francesa d’espantar el burgès ja és més vella que el cagar ajupit. I efectiva, pel que es va veient al país dels babaus.
Fa poc, cert escriptor declarava que ell només escrivia per fer diners, i que se li’n fotia la qualitat. La seva editorial hi està d’acord, i qui el compra també. Ja ho diu el refrany ben català: “Qui no menja merda no està gras.” I de merda literària, si no anem amb compte, ens en fan empassar a carretades.
*
Tothom té el dret d’escriure, i de publicar si pot. Però tot dret comporta un deure. Qui vulgui ser escriptor que ho faci bé.
Aquests últims temps l’escriure fatal és un passaport a la fama. Efímera potser, però suficient per omplir butxaques d’editors i d’escriptors sense escrúpols.
A un jove escriptor se li dedica contraportada en un diari general, destacant que és “un malparlat, malescrit i malorientat”, però que això el fa vendre. No ve de nou, perquè la dita francesa d’espantar el burgès ja és més vella que el cagar ajupit. I efectiva, pel que es va veient al país dels babaus.
Fa poc, cert escriptor declarava que ell només escrivia per fer diners, i que se li’n fotia la qualitat. La seva editorial hi està d’acord, i qui el compra també. Ja ho diu el refrany ben català: “Qui no menja merda no està gras.” I de merda literària, si no anem amb compte, ens en fan empassar a carretades.
*
*
*
Collage d'OX.
CINISME
*
Si ahir deia que vivim en la mentida, avui puc assegurar que vivim en un sinònim: l’engany. Però molt més dolorós que parlar del sol i de la lluna. Si durant la nit del 31 hi va haver revetlles i la gent es felicitava l’any nou, els polítics (¿no són gent?) ens preparaven la gran patacada per ahir mateix al vespre.
Ens apugen els impostos de manera considerable, desorbitada, sobretot de serveis, però també d’articles de primera necessitat. Traspassen, com deia un titular de diari, uns serveis ferroviaris sense tren i sense via i amb bitllet també més car. Cosa, la del bitllet, que afecta tothom, però els serveis només són per Barcelona. Estem farts de veure com ells, que ja tenien trens de sis vagons i de dos pisos cada mitja hora, per exemple per anar a Vilanova o a Castelldefels, obtindran una millora, quan la resta del país disposa de tres vagons infectes per anar a mitja distància – més gent, més lluny- i serveis cada hora fins les 9,30 del vespre. I prou.
I el punt més alt del cinisme és que la inversió de l’Estat a Catalunya baixa dos punts respecte de l’any 09: de 7 a 5, amb els decimals corresponents.
Com deia la meva mare, que avui fa els anys que va morir, i amb qui sempre faig memòria i diàleg, “Días de mucho, vísperas de nada.”
*
Ens apugen els impostos de manera considerable, desorbitada, sobretot de serveis, però també d’articles de primera necessitat. Traspassen, com deia un titular de diari, uns serveis ferroviaris sense tren i sense via i amb bitllet també més car. Cosa, la del bitllet, que afecta tothom, però els serveis només són per Barcelona. Estem farts de veure com ells, que ja tenien trens de sis vagons i de dos pisos cada mitja hora, per exemple per anar a Vilanova o a Castelldefels, obtindran una millora, quan la resta del país disposa de tres vagons infectes per anar a mitja distància – més gent, més lluny- i serveis cada hora fins les 9,30 del vespre. I prou.
I el punt més alt del cinisme és que la inversió de l’Estat a Catalunya baixa dos punts respecte de l’any 09: de 7 a 5, amb els decimals corresponents.
Com deia la meva mare, que avui fa els anys que va morir, i amb qui sempre faig memòria i diàleg, “Días de mucho, vísperas de nada.”
*
*
*
Petit collage sobre cartell de Mucha.
SOL LLEVANT
*
La forta ponentada ens ha portat cap al primer sol del 2010. Sol nu i pelat, sense concessions decoratives. No surt el Sol: és la Terra que volta el Sol. Des del Balcó del Mediterrani tinc seient de cara a la marxa de la Terra i procuro pensar en aquest fet. En canvi, acceptem l’error permanent: “surt el sol”, “es pon el sol”. Convencions de llenguatge que ens fan viure en la mentida.
*
*
*
Foto Vicenç Roca.