*He anat a la Muralla a caminar. Les baies eren vermelles; el dia gris; una taronja a terra; la fressa del meu pas sobre la grava i la molsa rasa. Quants poemes llegits aquí. Quants dibuixos fets. Quanta vida entre les pedres que ja no defensen res. La muralla em conté i jo la continc a ella, l’he feta meva en paraula i en contemplacions, i no serà destruïda. És un dels nostres passeigs més bells. La targeta la vam gravar al taller de la bona amiga pintora Rosa Feliu. La presentació (“La muralla”. Columna, sèrie Àuria, 1993) va ser feta a la placeta que hi ha davant de la font de la segona foto, on hi diu “BIBE E FONTE SALUTIS ET VIVES” (sic). Encara eren temps de creure i confiar.
De tornada passo pel mercadet dels diumenges al pla de la catedral. Fa caure l’ànima als peus, perquè és tot ell un gran rebuig de contenidor, amb cap parada atractiva. En una de les taules de llibres veig, posat dret, el meu “Música de cambra”, blau, el primer dietari, finalista del Premi Pla el 1981. El venedor el deu haver col·locat sabent que jo sóc d’aquí, per si algú pica l’ham. Una de les amigues comentaristes del blog em preguntava ahir: “¿Has pensat mai a escriure les teves memòries?” Dos dietaris editats, però la memòria per terra. Aquest és a la miserable parada entre altres llibres catalans atrotinats, tal com és ara la nostra cultura, resta de les il·lusions que molts autors ens vam fer un dia. Fa poc li comentava a un bon amic: tota la feina, l’esforç que vam fer pel país en els temps difícils, totes les esperances que havíem posat en el futur, s’han fet miques als despatxos dels polítics.
Olor de pollastres a l’ast, de varetes d’incens, gats que mandregen, nens en patinet. El vermut. Diaris fullejats amb displicència. Dins de la catedral ressonen cants. També se senten els de l’església ortodoxa romanesa. El dia m’empaita. Les hores m’atrapen. Diumenge.
*
*
De tornada passo pel mercadet dels diumenges al pla de la catedral. Fa caure l’ànima als peus, perquè és tot ell un gran rebuig de contenidor, amb cap parada atractiva. En una de les taules de llibres veig, posat dret, el meu “Música de cambra”, blau, el primer dietari, finalista del Premi Pla el 1981. El venedor el deu haver col·locat sabent que jo sóc d’aquí, per si algú pica l’ham. Una de les amigues comentaristes del blog em preguntava ahir: “¿Has pensat mai a escriure les teves memòries?” Dos dietaris editats, però la memòria per terra. Aquest és a la miserable parada entre altres llibres catalans atrotinats, tal com és ara la nostra cultura, resta de les il·lusions que molts autors ens vam fer un dia. Fa poc li comentava a un bon amic: tota la feina, l’esforç que vam fer pel país en els temps difícils, totes les esperances que havíem posat en el futur, s’han fet miques als despatxos dels polítics.
Olor de pollastres a l’ast, de varetes d’incens, gats que mandregen, nens en patinet. El vermut. Diaris fullejats amb displicència. Dins de la catedral ressonen cants. També se senten els de l’església ortodoxa romanesa. El dia m’empaita. Les hores m’atrapen. Diumenge.
*
*
*
Dibuix d'OX / Rosa Feliu
Fotografia V. Roca.
A "Llibre de Requiems" Mauricio Wiesenthal diu que en l'actualitat hi ha molts professionals i pocs artistes. Crec, Olga, que aquesta frase és molt apropiada pel que dius en el post. Ahir ho parlàvem amb el meu company, també escriptor: són altres temps, temps de mercadeig. Però nosaltres som tenaços i, a més a més taure (sí,ell també)i continuarem sentint i entenent el món al marge de xifres, modes o polítiques. El que hem fet i el que farem ens omple prou. Fa ràbia veure tanta banalitat, sí, però nosaltres aguantem com la muralla.
ResponEliminaPer cert, la darrera vegada que vaig ser a Tarragona també vam anar al mercadet. El fill dels nostres amics volia comprar minerals i jo volia trobar-me amb altres pedres, les de les runes. Aquestes caminades per la nostàlgia em reconcilien amb les ganes d'escriure. Veig que a tu també. M'agradat molt que em diguis amiga. Abraçades.
Volia dir "Libro de requiems" (l'he mig catalanitzat...)
ResponEliminaEls polítics, que tenen capacitat per canviar molts aspectes que afecten la ciutadania, són els principals culpables de la situació de deixadesa que es viu; tanmateix, no podem oblidar que aquest col·lectiu reflecteix fidelment la forma de ser actual de la major part dels ciutadans.
ResponEliminaTot just, vaig llegir-me la teva muralla la setmana passada.
ResponEliminaT'agraeixo moltsíssim el post, perqué començo a viure la poesia com la prosa, i tenia al davant la teva muralla.
Una salutació.
Moltes gràcies pels comentaris i els ànims, Sílvia. La muralla té molts significats per a mi, no sols literaris. No sé si tothom els pot extreure del llibre, potser sí. Però m'ha agradat, Sandra, que diguis que comences a llegir poesia com prosa. Sempre hi ha una diferència, però fins que la poesia no es torna una conversa, i es llegeix així, penso que no comunica prou amb el lector sensible.
ResponEliminaÉs un goig llegir-te cada dia.
ResponEliminaMoltes gràcies Olga.
Això del mercadet del Fòrum es una vergonya...
ResponEliminaBona nit Olga !!!
Penso que tot el que ha estat escrit, roman com a fidel testimoni del que hem estat, de com hem sentit el goig i el dolor de viure en aquestes circumstàncies concretes. No ha estat debades, les il·lusions no s'han fet miques, queden en un pòsit invisible per tots els que encara han de venir i beure de la saba d'aquest mateix arbre que us ha fet com sou.
ResponEliminaI us en donem les gràcies, pel coratge i la perseverança de no defallir, per l'amor a l'escriptura, per tots els versos i proses deixats en ofrena i per tot el que heu fet per aquesta nostra maltractada terra. Sense vosaltres poetes i escriptors de renom, res no seria el mateix.
Raó, Jaka. Moltes gràcies per la injecció de moral, Helena.
ResponElimina