1 - agost - 22
***
ADÉU, MUNTANYA, ADÉU
Vaig
dir adéu a la muntanya quan encara no havia florit del tot: finals de juny
primers de juliol. Alguns dies frescos devien retardar la florida de les
margarides que cobreixen tota la falda dreta de la muntanya si vas per la
carretera en direcció a Cavallers. A l’esquerra la Noguera de Tor acompanya el
camí des dels peus del Como-lo forno fins alegrar les Caldes de la Vall de Boí.
Flors i aigua omplen la vall estreta. Però hi havia abundor d’escabioses amb
les seves papallones associades; de trèvols i ombrel·les variades, blanques i
rosa. Fins i tot una moixera de guilla radiant vaig veure al marge esquerre.
Dibuixar,
escriure, retallar paper, conversar: una mansarda de fusta acollidora,
monàstica i un parell de llibres. M’anava refent de dies enrere amb molta presència
social acompanyada de dolors que van minvar però, ves quines coses de dir als
meus anys, no han marxat del tot. I és clar, que no, diria la iaia Lola. I és
que una nit, entre mig somni em despertava cridant la iaia. Riureu, però la cridava
i obria els antics porticons del pis que ja no existeix. Si havia anat enrere,
en el somni...! Que potser la necessitava, aquella companyia? Com ens retrata,
el subconscient.
***
Al
prat, a la gespa i al saló del Balneari
hi havia els rapsodes. En secret, s’estudiaven els poemes per a un recital de
vespre. Cadascú capficat en síl·labes, talls de línia, entonació, alceu bé el
cap que no se sentirà: aquells petits advertiments abans de l’actuació. Tot va
ser repassat i ben preparat: dirien poemes meus, com havien fet els dos estius
anteriors. Van fer cartells a mà, es copiaven els poemes des dels ipads, un
admirador portava, heroic, el gran volum “Óssa Major”.
Els
micro no funcionava, els llums on hi havia la taula amb prou feines, ja se sap,
un lloc on cal improvisar ja va fer prou en posar un gerret amb flors i aplegar
un públic devot que havia de forçar l’oïda. Però com que els rapsodes s’hi
deixaven l’ànima, el públic va correspondre, bona gent d’estiu que escolta
poemes com mira flors exòtiques que també floreixen per aquelles muntanyes.
***
Sortir de la Vall
acollidora fa tristor. Trobaràs la plana com si obrissis la porta d’un forn.
Els dies són breus i els records llargs. Si no vaig errada, penso que era la
més vella del recinte. M’agradaria retrobar la colla un altre estiu... i les
margarides, i la petita mansarda enfustada i els rapsodes que ja s’han fet als
poemes...
***
1- Rapsodes a Boí.
2- Soca amb llop.
3- Petit collage: el pescador.
Tots anyorem alguna cosa. Aquest any, quan apenes havia començat les vacances a Sant Martí de Sesgaioles, m'han cridat per cuidar un Germà acabat de sortir de l'hospital a Barcelona. Però també em fa sentir-me útil. Tot s'ha de mirar des de el costat bó. Una abraçada.
ResponEliminaSegurament vindran altres indrets, altres cares conegudes, més poemes i més companyia. Quan estimem un lloc i la seva gent, mai els oblidem.
ResponEliminaAferradetes, Olga.
M'agradat molt el teu escrit. Cuidat.
ResponEliminaGràcies a les descripcions que fas de la carretera a Cavallers, de les flors, les papallones m'has transportat a la Vall de Boí, on a principis de juliol vaig tenir el goig de visitar un parell de dies.
ResponEliminaAra, a la calor de Sants, en aquests dies, i nits, de xafogor és bo de respirar, encara que sigui a través de les paraules, aquests aires tan bons.
Felicitats, Olga per l'estona que et van fer passar els rapsodes dient poemes teus.
(Xavier Pujol)
Caram Olga, jo et feia encara fent saltirons per lamuntanya empaitant papallones i olorant floretes...Veig que aquest mes deus estar torrada pel sol al balcó del mar, sort de la brisa marina.
ResponEliminaM'imagino els teus versos resonan per la verdor de la Vall, que bonic.
Bon vespre molt calorós, Olga. Cuidat molt.
Quins dies més fantàstics que vares viure Olga, els has descrit magníficament.
ResponEliminaQuina sort tenim que els bons records perduren molt de temps a la nostra ment, així de tant en tant, tot i que siguem lluny de la muntanya i podem tornar breument amb els nostres pensaments.
Ja tens raó en el teu text que la plana és com un forn, amb aquesta calor insuportable que fa, a mi també m'agradaria anar a la muntanya a gaudir d'una mica d'aire ben fresquet!
Una forta abraçada!
Tinc memòria de tu, en aquesta Vall de Boí estimada. I recordo els qui van esdevenir rapsodes per haver-los trobat a la teva vora en amable conversa al salonet del balneari... Que contenta haver-te trobat i haver pogut gaudir d'unes estones precioses per al record!
ResponElimina"Cadascú capficat en síl·labes, talls de línia, entonació, alceu bé el cap que no se sentirà": bona descripció de l'art de recitar. Espero que fossin a la teva alçada.
ResponEliminaMira, Olga Xirinacs, morir es otra manera de estar vivo:
ResponEliminaARA ESTIU 08/08/2022
Com ens vam conèixer.
Olga Xirinacs: “Fa cinc anys em van tallar la vida i ara soc la meitat del que era"
L’escriptora Olga Xirinacs va conèixer el que seria el seu marit embolicant regals de Reis. Tots dos tenien 17 anys i havien acudit a la crida d’una associació benèfica de Calafell que després repartia els regals entre la canalla. “De seguida vaig sentir simpatia pel Vicenç. Era molt actiu i rodonet de cara, li dèiem el cirereta”, recorda Xirinacs.
Aviat van començar a festejar, tot i que no tothom a casa ho veia bé. “Era fill de treballadors i la part castellana de la família volia per a mi un noi que tingués molta posició”, detalla l’escriptora. L’avi i la mare, en canvi, li van dir que només calia que fos “honrat, treballador i sa”. “Ell ho era, i no li calia cap títol ni cap altra cosa”, reivindica Xirinacs.
Mentre festejaven, en plena època franquista, es van fer un fart de ballar sardanes. “Aleshores no hi havia gaire cosa més a fer i a tots dos ens agradava. Anàvem a aplecs per tot Catalunya i arribàvem esgotats a casa”. El festeig va durar tres anys, “un temps raonable”, i finalment es van casar a la catedral de Tarragona. “Estic batejada a la catedral, vam fer el casament i les bodes de plata a la catedral i espero fer-hi també el meu funeral, amb Vine, dolça mort de J.S. Bach”, diu Xirinacs.
Un cop casats, els seus pares volien que fessin la lluna de mel a alguna ciutat europea important, com ara París, però ells no van voler. “Teníem molt d’amor a la terra i vam anar a la Vall d’Aran. Vam anar-hi amb tren, envoltats de guàrdies civils i capellans. Franco voltava per allà inaugurant pantans, i nosaltres estàvem gairebé sols a les fondes, on ens tractaven a cor de rei, com si fóssim els seus fills”.
Un dia que eren a la muntanya, encara de lluna de mel, el Vicenç va voler agafar unes clavellines per a Xirinacs i es va tòrcer el turmell. “El metge de l’Hospital de Viella, un home molt simpàtic, es va fer un fart de riure amb nosaltres: «Ara hauran de fer l’amor estàtic!», ens va dir”.
La muntanya, diu Xirinacs, va ser sempre el seu refugi. “Ara que ja no hi és, són els moments que més enyoro. El més perfecte era el dia de cada dia, els passeigs a la tarda i els diumenges a la muntanya. També recordo els viatges que hem fet: vam anar a Nova York amb el Queen Elizabeth, que havia de superar el Titanic, i vam viatjar amb l’Orient Express”.
El Vicenç, diu Xirinacs, era la primera persona que llegia els seus llibres i qui més la comprenia: “Ens han quedat moltes coses pendents: en realitat tot a la vida queda pendent. A mi fa cinc anys em van tallar la vida i ara soc la meitat del que era”, conclou.
No puc res d'altre que sentir-me traspassat per la teva vivència de mort, si es pot dir així. Fa poc, jo la vaig tenir també. Dir que en vaig quedar devastat s'acostaria a la veritat. Has d'aprendre de nou a trobar el sentit, si n'hi ha (li va arribar molt abans del que tocava, sempre havia aprofitat la vida més que jo i jo sóc més gran, en fi), de les coses. I/o potser esperar que hi hagi encara una darrere paraula per dir. Ai, la muntanya, els Bessiberris foren els primers tres mil que vaig fer quan començava a escalar. Fa poc, dissort, la meva, el meu germà bessó va morir escalant. On pot reclamar el dasein?
ResponEliminaUna abraçada.
Manel
Me'n descuidava. Quan, ja fa uns quants anys, vivia a Girona, vaig rebre, si la memòria no em traeix, cosa no gens estranya, un elogi a una traducció d'un poema de Deborah Digges que havia posat al web de l'associació de veïns de Sant Narcís (jo feia llavors, més malamant que no pas bé, de coordinador d'un grup de lectura de poesia). No sé si t'ho vaig agrair. Ho faig ara.
ResponElimina