JOROPO
*
23-1-18
Aquests
dies que obliguem el nostre cervell a
fer hores extraordinàries; que demanem al nostre cos a mantenir-se en forma per
suportar els contratemps derivats de la política, com si no en tinguéssim prou
amb els particulars; aquests dies, doncs, m’he dedicat a revisar l’armariet de
música, o musiquer. Un moblet venerable que fa joc, en la talla, amb cadires,
butaques i sofà, ideat tot pels meus avis com a sala de música.
Com que l’armari està atapeït, però
en ordre, en la revisió he trobat algunes peces curioses que oblidava que eren
desades allà. Les he saludat i tornat a lloc amb una certa nostàlgia.
Ves com són les associacions d’idees:
llegeixo que el Papa és a l’Araucària, em fa gràcia i trec una partitura que
tocava de jove: Alma Llanera. Alma Llanera és un joropo i es balla “zapateado”.
L’autor, Rafael Bolívar Coronado, la va escriure el 1914 i de seguida va ser
adoptada popularment com un segon himne de Veneçuela.
“Yo nací en esta ribera del Arauca
vibrador, / soy hermana de la espuma, / de las garzas de las rosas / y del sol.
/ Me arrulló la viva diana de la brisa en el palmar / y por eso tengo el alma /
como el alma primorosa / del cristal (...) “
Revisar el musiquer és fer aparèixer
totes les ànimes de la música allà continguda i, el que és més engrescador, els
puc donar vida amb les meves mans. Llavors els pulmons s’eixamplen, el somriure
aflora als llavis, canto amb la meva veu cada vegada més fluixa, però tampoc em
sent ningú. I allà va el joropo.
Per un moment, s’ha obert una
escletxa de llum en el fosc firmament de les preocupacions del dia.
*
1- El musiquer.
2- Ànimes de la música. Cors i
orquestra Mediterrània en la interpretació de la meva cantata “Cada castell una
flama”, música de Jordi Molina, dirigida
per Josep Prats i enregistrada per la televisió de Vilafranca del Penedès, al
mateix teatre de Vilafranca. Foto retocada. Es va presentar en cinc auditoris
de ciutats castelleres i mai més no s’ha tornat a representar; és preciosa
perquè Molina és bon compositor i l’orquestra cobla, de primera. Falta algun “redescobridor”
i el que en diuen una “zona de confort”. Gràcies.