JOROPO
*
23-1-18
Aquests
dies que obliguem el nostre cervell a
fer hores extraordinàries; que demanem al nostre cos a mantenir-se en forma per
suportar els contratemps derivats de la política, com si no en tinguéssim prou
amb els particulars; aquests dies, doncs, m’he dedicat a revisar l’armariet de
música, o musiquer. Un moblet venerable que fa joc, en la talla, amb cadires,
butaques i sofà, ideat tot pels meus avis com a sala de música.
Com que l’armari està atapeït, però
en ordre, en la revisió he trobat algunes peces curioses que oblidava que eren
desades allà. Les he saludat i tornat a lloc amb una certa nostàlgia.
Ves com són les associacions d’idees:
llegeixo que el Papa és a l’Araucària, em fa gràcia i trec una partitura que
tocava de jove: Alma Llanera. Alma Llanera és un joropo i es balla “zapateado”.
L’autor, Rafael Bolívar Coronado, la va escriure el 1914 i de seguida va ser
adoptada popularment com un segon himne de Veneçuela.
“Yo nací en esta ribera del Arauca
vibrador, / soy hermana de la espuma, / de las garzas de las rosas / y del sol.
/ Me arrulló la viva diana de la brisa en el palmar / y por eso tengo el alma /
como el alma primorosa / del cristal (...) “
Revisar el musiquer és fer aparèixer
totes les ànimes de la música allà continguda i, el que és més engrescador, els
puc donar vida amb les meves mans. Llavors els pulmons s’eixamplen, el somriure
aflora als llavis, canto amb la meva veu cada vegada més fluixa, però tampoc em
sent ningú. I allà va el joropo.
Per un moment, s’ha obert una
escletxa de llum en el fosc firmament de les preocupacions del dia.
*
1- El musiquer.
2- Ànimes de la música. Cors i
orquestra Mediterrània en la interpretació de la meva cantata “Cada castell una
flama”, música de Jordi Molina, dirigida
per Josep Prats i enregistrada per la televisió de Vilafranca del Penedès, al
mateix teatre de Vilafranca. Foto retocada. Es va presentar en cinc auditoris
de ciutats castelleres i mai més no s’ha tornat a representar; és preciosa
perquè Molina és bon compositor i l’orquestra cobla, de primera. Falta algun “redescobridor”
i el que en diuen una “zona de confort”. Gràcies.
He sentit aquella música i he recordat, jo també, altres veus d'abans i sobretot la de la meva mare cantant: como el alma rimorosa,...,..., del cristal! Gràcies Olga enyorada.
ResponEliminaHavíem cantat "Alma llanera" en un orfeó infantil on cantava fa més de 50 anys. No sabia que aquest estil s'anomenés joropo.
ResponEliminaOlga, si a tu et va transportar uns quants anys enrere, ja veus que a mi també m'ha passat.
Del que dius de la situació política, em passa igual. No ens ho traiem del cap, tot i que com tothom, tenim també problemes i maldecaps propis.
Tampoc no sabia que hi havia mobles musiquers. Molt adient el nom si a dins s'hi guarden partitures.
Celebro que cantéssiu joropos, que són alegres. Ara també cal, ¿eh? per això ho he escrit. ¿Recordes que també es ballava a Mèxic el jarabe tapatio?
ResponEliminaPenso que no hi ha cap contradicció a tornar a músiques de 50 o 60 anys enrere, perquè no fa pas mal efecte parlar de Bach i Mozart, i encara són més jaios... La qüestió és conèixer-ho tot, vet aquí, i fer-nos passar la tristesa.
Preciosa evocació, com totes les que fas d'aquest "joropo" que m'encanta i sempre associo a la meva mare ja que la feia vibrar -ella no afinava però estimava la música-. Sempre m'ha cridat l'atenció la poètica lletra d'Alam Llanera: ...soy hermana de la brisa. Hi ha frases que solament poden escriure ens grans poetes llatinoamericans.
ResponEliminaJordi Molina és l'instrumentista de tenora, oi?. Si és així sé que és molt bo.
Un petó amb música.
M'encanta aquest armariet i és que els mobles antics tenien una gràcia especial...Si has tret a passejar la música que hi tenies guardada, vigila no fos cas que no volgués tornar a entrar perquè li agrada ser lliure...Ara que si tu la cantes , ja ho és!
ResponEliminaBona nit Olga.
Quan va morir el meu pare i pocs anys desprès la meva mare, jo estava a l'Àfrica. Van desmontar el pis els meus germans. Els mobles del despatx del meu pare m'agradaven molt. Eran antics i molt bonics. No sé que van fer d'ells. Passant uns dies al Santuari del Miracle, vaig veure un armari igual a un del despatx del meu pare. Em van dir que feia molts anys que era allà. Però a mi em va despertar molts records.
ResponEliminaUna abraçada.
jo no coneixia aquesta paraula i concepte:joropo
ResponEliminaara sí, el meu anar fent quotidià té l'alegria d'una música ballable
.
Nosaltres la cantàvem a les monges de petites, quan ens permetien una mica de festa, també fa ben bé 50 anys. Coi de Joropo, que no sabia que se'n deia així...!
ResponEliminaLa peça que tinc molt al cap aquests dies, que formava part del repertori dels estudis de guitarra, és l'anomenada Contradanza de los Currutacos. Crec que en Zamacois va adaptar la partitura per a aquest instrument. M'agradava moltíssim! La coneixes, Olga?
Una forta abraçada, poeta!
Veig que a més de les joies dels teus escrits, la lectura dels quals és una meravella per a l'esperit, en tens altres de joies, com quest armariet preciós que ens mostres a la foto.
ResponEliminaAlma Llanera, la recordo molt bé. I també això del joropo, com a ball de per aquells verals.
ResponEliminaUn plaer recordar aquestes coses. Els armaris són màgics.
La música té, entre altres virtuts, la de relligar emocions i records associades a persones, espais i situacions.
ResponEliminaLa música fixa els records, diuen. I és cert. Hi ha coses que recordo amb un ressò de música darrere.
ResponEliminaJo no coneixia el Joropo tampoc... però és cert que la música i les emocions van sempre molt lligades. M'agrada el teu armariet i és una sort trobar-hi coses oblidades. I poder-les mirar i saludar.
ResponEliminaGràcies, Olga!
Car redescobrir-lo com a anticànon, suposo. Un altre.
ResponElimina