L’ABRAÇADA HUMIL
*
12-4-17
*
Ell va morir de
sobte la matinada de dimecres 5 d’abril, sense que les meves mans el poguessin
retornar.
Diumenge el vaig pujar dins del meu
cor a veure l’espectacle de les palmes a Les Coques, amb l’arquebisbe
pontificant des d’una escalinata i el repic de les campanes majors. No podia
resistir la gentada i em vaig refugiar a plorar al jardí del claustre de la catedral, d’esquena
al xiprer i els peus repenjats al petit estanyol rodó d’aigua verda i peixos
vermells.
De pujada em trobo el mendicant de
les tres motxilles: “¿Tot això porta vostè sol?”, “sí señora, yo solo”. Li comunico
la mort. Em dóna una bosseta de poliol de les que ell fa servir, diu, per fer
bona olor, humitejades i passades per la pell. Ens abracem.
De baixada, al carrer de la Merceria
entro a veure el noi que ven espelmes, sabons d’olor, ciris, llànties, en una
tenda de somni: Casa Corderet. Ens fem una llarga abraçada i li dic que dediqui
a Vicenç una de les pregàries que fa a la rebotiga, on llegeix mans i horòscops.
“Ja ho crec, que ho faré”.
Al carrer Major hi ha la venedora de
cupons dels cecs, que conec fa anys. No és cega, però està molt malalta. Mare
de la nena protagonista del meu llibre ”Patates fregides”. Una bona abraçada,
també.
Al Passeig hi ha el guitarrista.
Quan detecto músiques prop de casa em poso nerviosa. “No vagis més enllà d’aquesta
palmera, ¿eh?” “No, señora, ya me lo dijo el año pasado y aquí estoy muy bien.”
Li dono unes monedes: “Canta una cançó per al meu home”, li demano. En toca i
canta una de preciosa. Ens abracem.
Ja davant de casa hi ha la tribu
rasta dels bombollers, anglesos ells. Dono una moneda i li explico el cas al
principal de la tribu, ros i alt, d’amples pantalons virolats, mentre ens
abracem. “Fes una bombolla ben bonica per Vicenç”, demano. “No una, sino un
millón, le voy a hacer.
Vicenç, els humils, aquells que
veiem des de casa, també t’estimen.
*
