QUE S'ESTIMIN

QUE S’ESTIMIN

*

17-6-16-

*

És del tot natural que la Moreneta i la Xeperudeta s’estimin i es facin un petó, segons es mostra en un cartell valencià aquests dies.

            Els que fan servir llenguatge ridículament polític, que són molts, per dir: ells i elles, dones i homes, companys i companyes, nens i nenes, pilots i pilotes, per força han de dir, també: “estimeu-vos els uns als altres, estimeu-vos les unes a les altres”, i aquesta és la intenció del cartell. Naturalíssima. ¿Per a què tant d’enrenou? Jo procuro des de sempre no desdoblar el gènere.  Seguiu Carme Junyent, que n’explica sàviament les raons.

            *

            Dit això, m’acomiado per un temps dels blogs amics. Marxem cap a les muntanyes, primer les de prats més suaus, després les més eixutes, on no hi ha cobertura d’Internet. Tinc ganes de veure ploure. Fa mesos que no plou, aquí on som, i se m’eixuga l’esperit. En la propera reencarnació proposaré que m’enviïn a Astúries, terra dels meus avantpassats per línia materna.

            Continuarem les converses de blog a blog, estimada família. Cadascú explicarà les seves experiències gràfiques i escrites, i desitjo que les vostres siguin ben felices, resultat d’allò que us agradi. Si no es pot fer tot el que es vol, almenys que la realitat a l'abast sigui del tot amable.

            *

            El vals. Collage d’OX.

ANIMALS DE DIUMENGE

ANIMALS DE DIUMENGE

*

13-6-16

*

Camí del claustre ja en veiem un: el gat ros que ens observa, encuriosit, des d’un balcó entre flors.

            Al jardí del claustre hi ha moviment de peixos, merles, tórtores, coloms, algun tudó, pardals, falcies i, més amunt, gavines que vigilen.

            Sovint seiem als pedrissos a reposar una estona en el silenci, que convé tant en una ciutat de sorolls salvatges com la nostra.

            Llavors t’adones que unes altres bèsties arrapades al marbre de les columnes que sostenen els arcs t’espien amb un posat d’amenaça viperina. Les amansim, els passem la mà pel llom i mantenim una conversa que ens porta als escultors medievals que les van esculpir allà no sabem amb quines intencions. Penso que, amb els segles, els seus ullals i llengües ja no porten verí, i les acariciem per la seva impertorbable companyia.

*

POEMA PROGRAMAT (1)

O

CULTURA DE CIUTAT

*

 16-6-16

*

Metropol, vespre serè, el teatre serà ple.

Vorera amb autoritats mudades i culturals:

saluden els principals

que arriben de Barcelona,

molts homes i alguna dona,

s’esperava Puigdemont,

però no ve, com hi ha món.

Comença en Carles Duarte:

“celebrem, doncs, la cultura”, exhorta, sempre elegant.

Són els Premis Nacionals, això conforta.

L’escenari és traspassat per TV3 de costat,

una orquestra ha repuntat les paraules d’obertura

i els gràcils  giravolts d’Oriol Grau.

Sumen, sumen, i sumats

surten Antònia Vicens, Joan Guillem

i ninots a gratcient fan moixaines a la gent.

Clara Segura, gentil figura,

i els músics ara retronen

mentre baixa, celestial,  la bella presentadora

suspesa en l’aire vermell

d’un vestit roig i cenyit.

Apareixen Los Galindos, ¡mira qué lindos!

quin rebombori, fillets, fan castells d’aquells tan drets.

El del premi en castellà diuen que es diu Vila-Matas,

escriptor en llengua forana, però, ¿allò del Nacional,

resulta que ja no cal?

Atenció, mira què fan, ara és la Caputxinada

no pas per tots recordada.

Llatinistes, que ve el Llull i les bèsties obren l’ull,

quanta finesa, Badia, de sempre que et coneixia.

Ara una veu metàl·lica ens ataca,

però ve el Quartet Casals i ens apaivaga.

Filmats per Antaviana,

la il·lusió encén el programa,

La Carrutxa, ¡són de Reus!, la cultura popular

es fa un lloc al món de l’art.

Karavan i Benjamin, mar de Portbou, vells camins.

Santi Vila ja ens fa adéu i parla de resiliència,

paciència, ¿tornareu?

¡I la foto de família, oh quanta glòria inaudita!

¡visca Catalunya!, ha dit el Santi,

però ningú ha respost ¡lliure!:

són els Premis Nacionals

i Tarragona els acull,

vet aquí l’olla que bull.

*

Lo Gayter del Balcó

(1) Poema escrit en el programa durant l’acte, segons costum del Gayter.

POETES EN PRIMAVERA

POETES  EN  PRIMAVERA

*

2-6-16

*

1 – El respirar del pa;

2 -  l’ombra dels codonyers a dins la bassa:

3 – recorda que l’enyor és un núvol trencat.

4 – El teu antic perfum cavalca sobre el mar,

5 – les corbes de la mar són plecs de memòria:

6 – les certeses sempre arriben tard.

* * *

Jugar amb les paraules en primavera és propi dels poetes i dels infants. Jugo amb sis versos de poetes diferents, els llibres dels quals han entrat aquests dies a casa. Puc imaginar-me olors, colors i tactes; petites orquídies al sotabosc, ginesta als vorals de la carretera, mar de tots els colors del blau (el verd ja va ser dit) i, sobretot, enyorar el fosc profund del codonyer dins la bassa, a l’hort de la meva infantesa, tot només amb una línia.

Els autors:

1 – Antoni Canu – L’Alguer.

2 – Josep Fàbrega – Lleida.

3 – Jesús Giron  Araque – Calles (València).

4 – Josep Vallverdú – Lleida.

5 – Lurdes Malgrat – Lleida.

6 – Lluís Figuerola i Ortiga – Valls.

* * *

Els Països Catalans són vius: mar i muntanya, farigola i sàlvia, pa i codonyat són una certesa, perquè si jo en tinc una mostra a casa, ¿què deu ser tota la poesia aplegada aquesta primavera? Endavant, poetes, el país és vostre.

* * *

Núvia en repòs. Collage d’OX.