L’ARREL DEL
SILENCI
*
23-2-16
*
Per a qui no coneix els fets, tot
explicats als diaris de l’època, són aquests, en un simple resum:
El desembre de 1984 l’escriptora de
Tarragona Olga Xirinacs guanyava el Premi Sant Jordi de novel·la per l’obra “Al
meu cap una llosa”. Immediatament es van alçar en protesta tres autors
finalistes del premi: Maria Antònia Oliver, Víctor Mora i Josep Maria
Carandell.
El febrer del 1985 sortia publicat a
Proa “Al meu cap una llosa” . El març de 1985 sortien publicats per Laia els
tres volums dels finalistes aplegats en una sobrecoberta que deia així: “Els
tres famosos finalistes del Premi Sant Jordi. Ara vostè és el jurat”. Era
evident que el meu premi es posava en discussió i comparació sense haver-lo
llegit, cosa inexplicable. Em jutjaven gratuïtament, em dolia.
Aquells dies Àngel Casas feia un
programa de tarda on van ser convidats els tres “famosos”. A la guanyadora no
la va convidar ningú.
En un ampli reportatge a Serra d’Or
del novembre del 1985, que examinava el llibre guanyador i els tres finalistes,
el crític Isidor Cònsul va dictaminar que el meu era el millor.
El 28 de febrer del 1986 van
concedir a “Al meu cap una llosa” el Premi de la Crítica de Serra d’Or.
L’autora va continuar guanyant premis importants, fet que reblava el clau sobre
les protestes inicials. Tot s’anava covant.
L’autora era de les terres del sud,
no pertanyia a cap grup ni capelleta de les que sempre han influït en la literatura
catalana. No tenia padrins ni l’acompanyaven els confrares. Era ella sola amb
la seva obra, que anava publicant.
I, a poc a poc, es va anar fent el
silenci, fins ara.
Qui sàpiga comprendre, que lligui
caps.
*
Foto: coberta que engloba tres
llibres.
Heus ací per què no m'agraden els concursos. I menys encara les capelletes. Independentment d'això tu ets conscient de la qualitat de la teua obra. I molts altres també en som conscients de la teua vàlua, no et capfiques. Ja voldria molta gent escriure tan bé com tu ho fas.
ResponEliminaAquell llibre teu, "Al meu cap una llosa" em va fer posar-me en el lloc d'una dona, conscientment, per primera vegada a la vida. No, no era una novel·la, era espiritualitat, jo no sé si és que era massa heterodoxe formalment, però hi ha qui sent i hi ha qui vol que el senten, tu ets de les primeres, Olga.
ResponEliminaFa més de vint anys que el vaig llegir i encara em pose a gaudir de l'angoixa de la Virginia Wolf i la de totes les dones. Em va deixar un gran pòsit.
Un gran llibre.
Vicent
Un dels moments més estrambòtics de la cultura catalana recent. És increïble que et passés una cosa així! Però vas fer l'única cosa que es podia fer: continuar endavant.
ResponEliminaAquest fet el vaig explicar al meu blog, a la xarxa es pot trobar informació i també l'escrit que el malauradament desaparegut Isidor Cònsul va dedicar al tema, un fragment:
ResponElimina[...] Olga Xirinacs fou la justa guanyadora, al meu entendre, d'aquesta edició del Premi Sant Jordi que comentem. La seva novel·la Al meu cap una llosa, manlleva el títol suggestiu de la segona part d'un vers del poeta anglès William Cowper: "Amb l'herbei sobre el pit i al meu cap una llosa." El títol és una troballa amb un doble encert: s'adreça, d'una banda, al cor mateix de la narració, i n'avança, de l'altra, l'estil poètic i entranyable. Olga Xirinacs ha bastit una novel·la lírica i intimista a partir de la confluència de tres elements. D'una banda, els butlletins de notícies de la BBC concreten el marc històric que encapçala cada un dels divuit capítols. Som a la segona Guerra Mundial, a l'entrada de la primavera de 1941. [...] El segon component de la novel·la serveix per a dibuixar la geografia física i humana d'una contrada d'East Sussex, a la vora del riu Ousse. I tots dos elements no són altra cosa que el bastiment que necessita Olga Xirinacs per a situar-hi la seva creació més original i captivadora, l'aura de Virginia, la figura que dóna vigor i personalitat a la narració. La claror i l'ombra de Virginia Woolf, ofegada a les aigües de l'Ousse, que l'acolliren durant tres setmanes. Aquestes tres setmanes són el temps de la novel·la i, mentre el cos rodola riu avall, l'aura de Virginia surt del riu i ressegueix la contrada, fa estada a la casa vora els objectes, es fixa de prop en els personatges i medita sobre la llibertat i la bellesa de la pròpia mort. La novel·la no és, en cap moment, ni una narració històrica ni un exercici biogràfic. [...]
Al meu cap una llosa és, bàsicament, un bellíssim monòleg amb un feix de suggeriments. Diria que Olga Xirinacs ha trobat la mesura exacta per a lluir les virtuts més pregones de la seva capacitat literària. [...] Personalment no tinc cap dubte que és la més sòlida i acabada de les cinc novel·les.
(Isidor Cònsul: "Entorn del premi Sant Jordi, 1984. Dracs, aranyes i polèmica",Serra d'Or, novembre 1985)
Ja sabem de les servituds dels concursos, el Sant Jordi va ser polèmic durant alguns ays, sempre hi havia picabaralles i desqualificacions, ara ja no hi ha ni polèmica i això que n'ha sortit cada un de premiat...
ResponEliminaJo vaig quedar finalista un any i ni cas, em van dir que a mi ningú no em coneixia i que costava molt vendre llibres. Si abans hi havia capelletes ara també n'hi han i encara són més restrictives i mesquines.
Aquestes coses també passen 'en castellà' però diria que menys, aquí les envegetes i desqualificacions subtils, acompanyades de crítiques mal intencionades han estat habituals des de sempre amb l'agreujant que tothom es coneix.
El fet és que el llibre de l'Olga ha surat al llarg del temps i dels altres tres no es recorda gairebé res però sembla que amb això del Premi d'Honor d'enguany... no em feu parlar, ep.
http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/search?q=Olga+Xirinacs
ResponEliminaamb això del Premi d'Honor ara ja no sabem ni qui són els finalistes, podríem fer una cosa semblant 'ara vostè és el jurat', he, he.
ResponEliminaNo coneixia aquesta història tan fosca.
ResponEliminaPer sort ens n'has fet cinc cèntims:
L'arrel de la llum!
aquest cas que avui ens expliques és molt trist, massa trist; i sí, sembla que hi ha directors d'orquestra que mouen fils, una tirania amagada i ús, mal ús i abús de poder; però si no aprenem dels errors, malament ho tindrem per fer un país nou;
ResponEliminatot i així, confio en la gent jove, en les noves maneres d'entendre el món;
et faig una abraçada, feta de gratitud, d'estima i de respecte
.
Aquest relat, que posa els pèls de punta, explica molt sobre un tema espinós: els premis literaris a casa nostra. Crec que quan es faci història dels premis -si és que algú s'hi atreveix- ens caurà la cara de vergonya. No podem demonitzar-los tots en bloc, però sí que, per fer net -i justícia- cal fer aflorar algunes pràctiques deshonestes, i fins i tot malèvoles.
ResponEliminaTeresa, els premis grossos tenen moltes servituds, en molts camps, els mateixos Nobel no són gens innocents, ni, per descomptat els óscars, les persones som com som i es mouen molts interessos, no és solament això, també és injusta la promoció que es fa d'uns llibres -o del que sigui- en comparació amb el silenci que s'estén pel damunt d'uns altres, i encara ara, amb les xarxes socials, tan criticades, es pot diversificar i pots opinar de forma lliure, encara que et llegeixin quatre gats. Només cal veure la promoció que ja tenen els que 'ja' surten per la tele de forma habitual, el que surt un dia, res de res. Avui a més a més surt molta cosa i tot s'ha complicat però llegir les picabaralles de l'època de gent com Espriu, quan als premis en català es presentaven quatre gats, encara fa més angúnia...
ResponEliminaDe vegades critiquem l'Església que viu a càrrec de les seves capelletes, però oblidem que hi ha capelletes d'una altra mena que són prou nocives.
ResponEliminaPer sort, el temps i les circumstàncies personals parlen per cadascun de nosaltres, independentment del ball que toqui l'orquestra de pagament.
No coneixi els fets, Olga, i hem dolc de tanta misèria.
ResponEliminaSaps que t'estimo, et respecto i t'admiro.
Una abraçada molt forta i les ganes de tornar a veure't aviat.
Núria Candela
Jo admiro molt la teva manera habitual d'escriure prosa que conec, poc d'acció i molt lírica. Quan saps el que vals no t'ha d'importar el que es va dient. Escrius el que si no ho fessis rebentaries, que diu Cabré en un article.
ResponEliminaInteressos creats, capelletes, influències, llepaculs, prostitució d'idees, favoritismes... Tot és vàlid, per desgràcia, en aquest món de mones, en detriment de l'autèntia qualitat de l'art, de les lletres en aquest cas... Desgraciadament no podrem canviar-ho, però hi ha una cosa que cal tenir en compte: la qualitat sempre acaba sortint a la llum, més enllà de premis i lloances, i en el teu cas, Olga, es fa més evident que mai.
ResponEliminaÀnims, amiga; sap greu, però que es posin els reconeixements allà on puguin o vulguin, i que se'ls confitin1
Una abraçada!
Olga, com deia el nostre ex-president Mas: "és d'un baix to i un baix nivell..." M'hauràs de perdonar però en aquella època acabava d'aterrar a Tarragona per treballar i no m'assabentava de gran cosa. Però ho trobo fortíssim que tres escriptors, finalistes, s'aliïn per dir que l'obra guanyadora no és tan bona com la seva.
ResponEliminaAi, les terres del sud! Algun dia arribarà el seu moment.
Sort que al final la justícia s'imposa, Olga, però segur que va ser un trasbals per tu.Ja ha passat.
Una abraçada.
Sembla que el jurat que són tots els que et llegeixen, ho van tenir molt clar, ja que el teu llibre va tenir molt més ressò popular...I la crítica excel·lent de tot un personatge en el món literari com era l'Isidor Consul...Això d'aquests tres finalistes em sona a rebecaria infantil!
ResponEliminaNo entenc què tenen a veure les terres del nord o del sud, a l'hora de valorar un bon llibre...De totes maneres que no et treguin la il·lusió de veure que els lectors, saben molt bé que és bo i què no!!!
Bona nit, Olga.
no recordava els fets, si que recordo que em vaig comprar i llegir Al meu cap una llosa i em va agradar molt per cert .....mal perdre segurament .....els dels finalistes vull dir i .....em pregunto el premi d'honor de les lletres ha estat com una torna ? o estic fent un gra massa?
ResponEliminamai m'han agradat les "capelletes" .....quin petit món literari més mesquí
Crec que no hi ha cap premi literari net del tot. De Nobels se n'han donat de bons però també de dolents i, a més a més, el Nobel no és un concurs com no ho és tampoc el Premi d'Honor.
ResponEliminaÉs una llàstima el què va passar, Olga i fas molt bé de publicar-ho. "Al meu cap una llosa" és una novel·la inoblidable de les que desprèn talent i sensibilitat. per mi és fora de qualsevol concurs per la seva extraordinària singularitat.
Un petó, estimada Olga.
Ja he parlat més d'un cop de la famosa "cultureta" de Barcelona. No tinc més a dir. ¡Ah! i em considero barceloní, perquè ho és la meva familia. Una abraçada.
ResponEliminaM'he quedat molt parada, Olga. No coneixia aquests fets. Gràcies per compartir-los amb nosaltres. I ja sé que és molt fàcil i còmode dir allò de "No en facis cas, el temps posarà les coses al seu lloc". Ho és. És molt còmode, dir-ho, i tanmateix, penso que serà així. El trist és que no sé quan serà!
ResponEliminaOlga Xirinacs és una autora que no necessita capelletes i padrins. Es fa sola.I el temps ho reconeixerà.
Això és el que penso, i tant de bo ho puguis veure.
Una abraçada.
Estimada Olga, sóc del parer de la Júlia.
ResponEliminaNi els Nobels, ni els Oscars són innocents. Els premis siguin de literatura, de cine, de música, són molt arbitraris i hi ha molts tripijocs al darrere.
De les teves novel.les "Al meu cap una llosa" és de les meves preferides i també "La Tarda a Venècia".
Una abraçada de part de les Ex-libris de Sabadell !
Jacqueline
Ja sé que no haurà estat ni és fàcil gestionar emocionalment aquestes trifulques.
ResponEliminaPerò tu ets, ho has ben demostrat, una dona forta i sàvia.
Quàntes i quàntes persones hem gaudit llegint-te? Moltes, i fidels.
Una abraçada, estimada Olga.