IMPACIÈNCIA
*
22-2-16
*
“Impaciència” és
el títol d’un bell i apassionat lied de Schubert. El vaig aprendre de noia,
quan la meva àvia el cantava.
Ahir, mentre passejava pels carrers
antics, vaig retratar dos fòssils, l’un a la vorera dreta del carrer de la
Destral i l’altre al tercer esglaó de pujada a la catedral. De sempre que els
tenia apamats. Són modestos i gastats per milions de passos, però un dia van
ser vius.
D’aquí la meva impaciència. Es pot
saber quan van ser tallats i posats als
llocs on són. Però... ¿quan van arribar a néixer? ¿I quina feina pacient havia
fet la natura abans que els animalons es poguessin valdre per ells mateixos a
les aigües marines?
Sóc impacient de mena, i em desficia
aquest compte enrere. Penso en aquestes distàncies i em costa molt acceptar que
no hauré vist començar ni acabar res que no siguin les vides més acostades...
El silenci dels temps geològics, als meus ulls, resulta desesperant. La
diferència entre la immensa lentitud evolutiva i el meu petit desig creatiu em
desassossega. Ser pacient em costa molt.
La primera petxina sembla una urpa.
D’ós o de bèstia ferotge. La segona, quan és neta per la pluja, pot sostenir un
pit de dona o batejar un nadó. Seria petita per a la Venus de Botticelli.
*
Impacient de mena...
ResponEliminaDoncs te n'has sortit prou bé Olga. No sé definir l'impaciència com a defecte. Tampoc potser no és ben bé una virtut.
En tot cas, que d'una petxina que trobes desgastada al terra, n'extreguis tants pensaments, demostra que tens bona capacitat d'observació filosòfica. I una dosi de paciència també.
És fa difícil abastar el temps. Per això hi ha qui escriu. I l'escriptura queda, com els fòssils. I sempre ens parlen d'allò que és viu. De cada observador, de cada lector.
ResponEliminaJo sóc com Ponç Pons, espero la inspiració com qui espera l'autobús, i em neguitejo si fa massa temps que no escric res. El meu pare diu que faig versos com allò que fan les cabres quan caminen que no diré aquí!
ResponEliminaLes empremptes són de totes classes, les empremptes del nostre pas per la dimensió coneguda, i tots formem un u, tots formem una unitat, un un. Tot i que no podem deixar de banda la part més màgica, la ignota, la de la impaciència, viure és en certa manera aprendre a morir, però es pot fer molt mentre ens hi arriba aquest moment i el teu, el meu treball se centra en fer conéixer, en fer-nos conéixer com a eixe un o també eixe u.
ResponEliminaVicent
Després de llegir-te, la impaciència m'ha dut al Youtube, a cercar el lieder que esmentes i que no coneixia amb aquest nom, Impaciència. I sí, l'he trobat. Ungeduld. L'he escoltat i sincerament no m'ha semblat el millor. Però amb ell m'he sentit més propera al teu text.
ResponEliminaJo també sóc impacient, i molt, però per a les immediateses. I això és tot un problema per als parsimoniosos que m'envolten... No crec que servís per meditar sobre la perdurabilitat dels fòssils.
Una abraçada, Olga!
Voy a hurgar más bajo la flada del blog..
ResponEliminaA mi em preocupa o, més ben dit, no em fa gens de gràcia conèixer tan poc com coneixem de l'univers, i sé que amb el pas dels anys, dels segles, la ciència avançarà i hom coneixerà moltes més coses que ara ens són un misteri, i jo, amb la meua curiositat i la meua vida tan curta em quedaré sense saber-ho.
ResponEliminajo no sóc gaire impacient, no sé si això és bo o dolent: és;
ResponEliminala impaciència és incòmode, oi? puc ajudar? hi ha alguna cosa que pugui fer per tu?
m'agrada pensar que tot quedarà escrit en les pedres
.
Impacient de mena, dius. Potser sí... o potser segons per quines coses. Com diu en Xavier, tampoc ho veig com un defecte, a vegades està bé ser impacient.
ResponEliminaM'agraden aquestes imatges dels fòssils. I el teu post també. La petxina-urpa d'ós és impressionant. Has fet un post molt interessant.
Jo també sóc impacient... i en canvi, al mateix temps, tinc molta paciència. Depèn de les coses.
Són bonics els fòssils, expliquen coses d'èpoques que a mi em costa d'imaginar; jo quan veig que parlen de milions d'anys enrere, em perdo en l'espai...
ResponEliminaPenso que es pot ser impacient en algunes coses, per exemple jo sóc de pensat, dit i fet...En canvi amb la quitxalla sempre he tingut molta paciència!
Bona nit, Olga.
Diuen que amb els anys la gent es torna més pacient. Jo no ho crec. Al menys en el meu cas, cada dia m'empenedeixo del temps perdut i de les coses que podia haber fet i no les he fet. En fi...que hi farem. Una abraçada.
ResponEliminaImpaciència/paciència estan en la mateixa polaritat... Així, doncs, ho podem anar graduant. Perquè hi ha coses que desesperen, sí, però d'altres que el fet d'esperar-les les fa més valuoses...
ResponEliminaPerò podem ser pacients i impacients alhora, no? Segons les coses o els motius actuarem d'una o altra manera.
ResponEliminaSalut i poesia,Olga!
L'he escoltat per Fritz Wunderlich i m'agrada l'associació de pensaments que fas a partir duna paraula, una cançó.
ResponEliminaJo també sóc impacient i cremo i llenço el temps d'espera.
Un petó, Olga.
El temps va al seu aire, independentment dels nostres neguits, unes frisances que hauríem de saber controlar en benefici propi.
ResponEliminaEstic llegit l'últim llibre d'Henning Mankel, Arenes Movedisses, en el qual reflexiona sobre les veritables preguntes de la vida i m'ha frapat molt com es planteja aquesta mateixa impaciència de no poder saber com tot comença i com n'és d'impossible conèixer com acaba. Mai cap constructor d'una catedral l'ha vista acabada del tot, cap inventor ha conegut les aplicacions finals i la transcendència del que gairebé pot dir-se que tan sols ha intuït...i de les nostres vides ja no en parlem. Jo, que també sóc moooolt impacient, comprenc el teu neguit però cada cop més crec que no és una qualitat negativa sinó un potentíssim motor de reflexió i d'acció. Déu te (ens) la conservi
ResponElimina