QUE ESTRANY...
*
17-5-15
*
M’agrada contemplar la memòria de la meva ciutat. Aquest angle de porxo
podria ser el de moltes poblacions de Catalunya. Però jo sé que aquest conté
les meves mirades i els meus passos i, de tant en tant, una carícia a la pedra.
Ell no en té consciència; jo, sí. Ara el necessito per afermar la meva rutina.
Quan el cos o l’esperit trontollen, aquesta pedra em diu que sóc a lloc segur:
a casa. La pedra diu que la ciutat és així i que és aquí. Que estrany, desitjar
que algú guardi memòria que un dia vaig ser com sóc i que era aquí.
*
Fragment de porxo del carrer de la Merceria. Foto d’OX
El porxo és casa.
ResponEliminaLa pedra és casa.
La ciutat és casa.
Tu ets a casa.
I casa = seguretat, és això, no? Com diu en Xavier, tu = casa!
ResponEliminaUn racó de porxo especial per a tu..
ResponEliminaLes vegades que hi has passat iml'has tocat són les que el fan important.
Nosaltres llegint-te també ens sentim com a casa
Aquesta pedra és privilegiada, guarda la memòria de la teua mirada. Quantes altres mirades o somnis guardarà. Quantes pedres tenen memòria de les coses i no se n'adonen!
ResponEliminaTenim memòria de les pedres estimades. Elles romanen pedres. Sers sense mobilitat ni llenguatge i tanmateix vius en nosaltros I ells ni ens veuen.
ResponElimina"Que estrany"
Hi ha Olga, una memòria que resta en l'Eternitat, és la de l'inconscient col·lectiu, que sempre queda entre nosaltres, això sense pensar, només individualment i sense cap evidència metòdica ho presentim, sense pensar en les realitats més màgiques.
ResponEliminaHi ha una memòria de l'Univers Olga.
Vicent
no trontolli res en aquesta casa ferma, tota de tu, establerta sobre fonaments durs;
ResponEliminaestrany, o ben comprensible i desitjable: i tant que sí;
aquí deixo una carícia, dues, tres... les que et calguin ara mateix
Quina delícia de porxo, quina delícia de cel.
ResponEliminaM'agradaria tenir algunes runes que guardessin la meva memòria...Em sembla que la meva està escampada per molts indrets!
ResponEliminaBon vespre, Olga.
Tu ets a casa, sí, com diu Xavier Pujol. Però també ets casa.
ResponEliminaCrec que som casa de nosaltres mateixos.
La pedra guarda moltes memòries: la de les mans que la van treballar, el temps de l'estil constructiu, les nafres de les guerres, el pas del temps... i també d'ella mateixa.
ResponEliminaLa meva casa, el meu castell, no Olga? El lloc on resguardar-se de l'embat del vent, quan tenim por de no resistir-lo.
ResponEliminaI no és estrany el teu desig; el desig de perdurar va amb nosaltres.
M'ho havien semblat les voltes del carrer Merceria, però el cel de fons em despistava. M'ho miraré més bé.