POLS DE LLIRIS

POLS DE LLIRI
*
25-5-15
*
Al meu record llunyà, pols d’ermites visitades on les pregàries per la salut són tan grises com els exvots penjats amb seda  descolorida. Cera. Gent morta. Fotografies diluïdes.
‘La cançó del lliri d’aigua, / si la voleu escoltar, / és la cançó d’una noia / que el promès la va deixar ‘, ens diu Frederic Soler. No obstant, hi ha una altre versió que diu: ‘ és la cançó d’una noia / que el riu se la va emportar.’ Sigui com sigui, algunes noies han mort voltades de lliris, com Elaine, el Lliri d’Astolat, que va morir d’amor pel cavaller Lancelot i el riu de Camelot la baixava lentament.  I l’Ofèlia pintada per Millais, placidesa de la mort entre les flors de ribera i els sabaterets que filen l’aigua
“Adéu siau, Maria,/ estrella de l’amor...” Les flors , els lliris d’aigua collits als masos i jardins, porten a la pell la candidesa dels moments primers de la mort, quan encara no l’ha macat cap impuresa. Amb pol·len de lliri ens pintàvem el nas, de petits, i seguíem les núvies que anaven a les capelles a deixar la blanca simbologia, entre cants i felicitacions.
Veig a les botigues profusió de vestits blancs d’estil eivissenc, preciosos, vaporosos, propis per fondre’s tendrament per l’espai evitant la pols cerosa dels recintes mortals.
*

Collage d’OX

9 comentaris:

  1. xavier pujol25 de maig del 2015, a les 11:31

    Navegues cap al lluny,
    t'acompanyen els lliris.
    I fan més llum
    que quatre ciris.

    ResponElimina
  2. Relatus25 de maig del 2015, a les 12:22

    Abans quan les nenes feien la primera comunió, es fotografiaven amb un lliri... no sé si els nens també.

    ResponElimina
  3. novesflors25 de maig del 2015, a les 13:04

    M'agraden molt els lliris. Mai no els havia associat amb la mort sinó amb les capelles amb els altars plens de lliris durant el mes de maig, quan jo era petita i ens feien cantar allò de "con flores a María".

    ResponElimina
  4. Carme Rosanas25 de maig del 2015, a les 16:51

    M' agraden molt els lliris... Jo tampoc els associo amb la mort, sinó amb la infantesa...

    ResponElimina
  5. M. Roser25 de maig del 2015, a les 17:40

    Aquests vestits eivissencs tan blancs i vaporosos, bé els podem comparar al lliris blancs...
    El nostre folklore musical és molt ric en cançons de flors...
    Bona tarda, Olga.

    ResponElimina
  6. Unknown26 de maig del 2015, a les 1:25

    I jo recordo aquella pel·lícula tan trista de niom "Maria Candelaria". Veig a Dolores del Rio riu avall envoltada de lliris i altres flors.

    ResponElimina
  7. Helena Bonals26 de maig del 2015, a les 11:51

    Jo en tinc unes quantes, de peces blanques com de casament, m'agrada de lluïr-les almenys, ja que no em casaré mai!

    ResponElimina
  8. Eduard26 de maig del 2015, a les 18:14

    Deliciós article, que va de les tradicions líriques i artístiques associades a aquesta bella flor,i ens porta a espais íntims de records i a espais públics de nou.
    A mi m'ha remès immediatament a la poesia de la meva admirada Sílvia Armangué, que vaig presentar dissabte a Manresa, que recorre habitualment a la imatge dels lliris d'aigua com a metàfora de la nostra fragilitat.

    ResponElimina
  9. Josep Gironès Descarrega28 de maig del 2015, a les 9:34

    A occident, el color blanc s'ha associat a la puresa, en tant que a països orientals és el propi del dol. En qualsevol cas, és el més lluminós.

    ResponElimina