TRASPÀS
*
28-3-13
*
El
vam veure de lluny, retallada
la
seva silueta violàcia
contra
aquell vespre ja definitiu.
Ell
no demanava que les falcies
li
cantessin absoltes;
ni
pretenia escoltar, referit a ell,
el Rèquiem de Fauré.
Li
va saber greu morir
a
l’hora que floria la farigola,
quan
un sens fi de nius
estrenaven
plomissols tan tendres
en
boscos i teulades.
Renaixia
de nou aquest món
amb
fràgil acidesa de llimona,
el
sol acariciant els cossos tebis.
Però
la mort, atenta, ja somreia
amb
el seu gest precís i articulat,
punta
de llança, de tenebra i fred.
Ell
no sabia, encara, quin color,
quina
amplada i textura, quina llum
tindria
aquella terra de promeses.
Amb
un sospir molt dens
s’hi
va lliurar del tot.
*
De
“El sol a les vinyes” (Òmicron)Transparència en negre. OX
Trobo que és un poema amable, que reconforta. Malgrat el tema.
ResponEliminaMagnífic poema. Saps que m'agradaria aquest epitafi:
ResponEliminaLi va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola
Ei, tampoc no faré res per triar la primavera, que no m'agrada planificar i totes les estacions són bones per canviar de vida
Bell poema, més encara, commovedor, transformador...
ResponEliminaÉs un contrast molt ben trobat això de la farigola, però qui diu que hem de morir en cap altra estació?
ResponEliminaHola Olga,
ResponEliminaem retrobo amb tu amb aquest bell poema, com l'Helena i el Miquel estic plenament d'acord que aquests versos
Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola
Són dels més fantàstics que he llegit en temps. Preciós. Una abraçada
Se'n va anar quan la terra era un esclat de primavera, que trist...
ResponEliminaPetonets, Olga.