LA TROMPA

LA  TROMPA

De ben petit, la iaia Carleta sempre li havia cantat la cançó que havia de vertebrar tota la seva vida: “Ja plora el xic / perquè la trompa li han robat, / torneu-li la trompa al xic, / que els seus quartos li ha costat...” Una melodia brusca i alhora defensora dels drets del xic. Una peça que consolava, que reivindicava, que prenia part pel nen i feia un front comú contra els lladres. Això li cantava la iaia Carleta quan el gronxava i quan trinxava fulles de col per donar a les oques del corral de l’eixida.

            Per això Evaristet, així que va poder caminar, feia acció de seguir la banda del poble i acostar-se a la trompa.

            L’home de la trompa havia gastat molt de netol i força draps per fer que la trompa brillés més que el sol. Quan el sol de migdia es reflectia a la trompa, Evaristet havia de tancar els ulls de tant de resplendor que era com si Déu mateix i tots els àngels apareguessin de sobte al carrer del poble.

            L’amo de la trompa es deia Eustaqui, era propietari de la taverna El Pàmpol de Noè. Darrere de la taverna hi havia hagut cavallerisses i allà cada dimarts assajava La General, que era la banda del poble. Conservava alhora l’aire noble dels antics carruatges i el lleuger perfum de tants segles de palla, fems i suor de cavall.

            Evaristet, com atret per un imant, s’arrecerava a les ombres de la taverna ja sense clients i avançava fins darrere d’una pilastra per escoltar l’assaig i, sobretot, admirar la trompa. Quan els homes feien mitja part per traguejar una mica, ell s’acostava a la trompa i s’hi veia la carona reflectida com la d’un putti, un angelet d’aquells sense cos.

            No cal dir que Eustaqui s’havia adonat feia temps que el nét de la Carleta es mirava la trompa amb la boca oberta; alguna vegada, venint pel darrere, li havia estirar les orelles sense fer-li mal, només per riure del salt que pegava Evaristet agafat per sorpresa.

            Eustaqui, veient l’afició d’Evaristet, va demanar a la família si volien que el noi, que ja tenia deu anys, els acompanyés a les desfilades i concerts. Vestiria uniforme vermell amb banda verda creuant el pit, dues borles daurades penjant de la banda i  gorra militar també vermella amb insígnia. Ell també s’encarregaria d’ensenyar-li solfa. La iaia Carleta notava que el seu cor i el d’Evaristet s’unien a través d’una trompa llargament heretada en cançó des de qui sap quina rebesavis. “Fillet del meu cor”, plorava, perquè les àvies sempre diuen fillets als seus néts.

            Els parents, sabent l’afició del nen, li regalaven trompes de joguina a cada aniversari i Reis, de manera que el fuster del poble va haver de muntar uns suports especials per desar les trompes arrenglerades.

            Va arribar que Evaristet, no cal dir-ho, va haver d’anar a estudiar al Conservatori, a ciutat, amb una beca tramitada per la mateixa banda del poble amb l’alcalde el primer. Tots van acudir a l’estació pel comiat. Allà, en un acte sense precedents, li va ser regalada una trompa adquirida en secret per subscripció entre els vilatans.

            No es recordava emoció com aquella al poble. En comptes d’una festa semblava un funeral, de tantes llàgrimes com es van vessar el matí que Evaristet va deixar el poble per anar a fer d’arcàngel amb una trompa lluent com el sol radiant, ben a prop del Déu dels cels, a qui agrada sempre fer-se anunciar per un exèrcit d’àrcàngels trompers.

            *

            Un dia venturós, la iaia Carleta va fer saber al poble que una Simfònica russa havia adoptat Evaristet com a millor trompa en proves després de llargues seleccions mundials. O sigui, que Evaristet correria món amb la seva trompa, i tota la força dels seus pulmons joves serviria la Simfònica d’Uliànov.

            Llavors va passar la desgràcia, va arribar la dissort, es va enfosquir el cel dels trompes. Durant un viatge en avió cap als Estats Units, a Evaristet li van robar la trompa. Durant la gira, a cada població havien de llogar una trompa de qualitat dubtosa a alguna orquestra local, fins que els diners de l’assegurança ja no van ser prou per eixugar la despesa.

            Evaristet s’anava decandint per moments, se li notava molt. No podia suportar la pèrdua de la seva ànima celestial de metall polit. No podia bufar trompa ja tastada per altres ni abraçar cossos de metall que altres homes havien posseït. Eren, per dir-ho així, trompes prostituïdes, i el director Petrov va saber que l’estabilitat de la Simfònica feia aigües per un punt important. Va enviar Evaristet a casa per veure si superava aquella greu depressió.

           

            *

            Al poble, a casa seva, la iaia Carleta plorava com una Magdalena. L’àvia a la vora del llit on Evaristet es lamentava de la mala sort sense voler treure el cap de sota els llençols. Intentava fer-lo dormir passant-li la mà pel front suaument i cantant-li la cançó que havia unit les seves ànimes per sempre i que havia decidit la vocació del noi: “Ja plora el xic / perquè la trompa li han robat, / torneu-li la trompa al xic, / que els seus quartos li ha costat...”

            Això últim no era cert, perquè la trompa l’havien pagat tots els vilatans, però ja diu sant Agustí que qui perd el seu amic perd la meitat de la seva ànima, i per a Evaristet la trompa no era el seu amic, sinó el seu propi esquelet metàl·lic, cos del seu cos.

            Als que anaven a visitar el malalt i lamentar la desgràcia, Carleta els repetia el mateix, alçant el puny tancat: “aquests lladregots de metall han fet la desgràcia del meu nét. Tot ho roben, ja no queden ni les vies del tren, i no cal dir que una trompa així no té preu, ai, Nostre Senyor ens valgui.”

            Evaristet va morir del disgust, no s’hi va poder fer res.

            Un pintor local, com a últim homenatge, va pintar Evaristet en una capella lateral de la parròquia, juntament amb arcàngels trompers, ell amb la seva trompa ben lluent sobre núvols de glòria.

            Els qui passaven de nit vora la parròquia tancada i barrada, explicaven que algunes vegades sentien tocar la trompeta allà dins, i veus celestials i tot.

            El bisbat va declarar miraculós el fet i la gent del poble anaven a tocar la trompa pintada d’Evaristet, senyant-se i demanant favors amb reverència i fe. La trompa va haver de ser repintada diverses vegades i a poc a poc la vila ja venerava sant Evaristet, fins al punt que les mares aconsellaven els fills que estudiessin música per tocar a la banda.

            “Vés amb compte, fill, que no et robin la trompa, sant Evaristet no ho vulgui”, els anaven repetint mentre els embolicaven el berenar.

            La vila es va fer cèlebre pel seu conservatori nou de trinca, especialitzat en trompes. Als nascuts al poble i pels voltants, els posaven de nom Evaristet, no perquè haguessin d’acabar com ell, pobre noi, sinó perquè el sant els conservés sempre la trompa.

***

OLGA XIRINACS

Escrit durant l’esplèndida audició de la Missa en Do Menor K 472, de Wolfgang Amadeus (Teofilus, Gottlieb) Mozart, interpretada el dia 12-11-11- per l’Orquestra Camera Musicae i la Coral de la Universitat Rovira i Virgili, dirigida per Montserrat Ríos. Ocasió: 20è. Aniversari de la U.R.V.

*