EL VAIXELL FANTASMA

Nota preliminar: a la fotografia d'avui, que correspon a una estàtua en bronze de Wagner, no li ha donat  la gana de sortir dreta després de dues hores de provatures. Com que ho considero una negativa de Wagner, aquí va el text, i Wagner us l'imagineu, amb les meves excuses.

EL VAIXELL FANTASMA

*

1-5-12

*

Algun dia feliç solca el mar per davant de casa un superb, majestuós, granat i arrogant veler on navega l’Holandès Errant descrit tantes vegades a les llegendes del nord d’Europa, sobretot els segles XVI, XVII i XVIII, mentre les dones teixien i esperaven vora el foc notícies de mort o de vida. I en mars on tempestes ferotges bramaven i es rebatien contra els esculls, a l’inrevés del que passa en aquest bocí de mar domèstic.

            Una de les primeres òperes que va escriure Wagner (1813-1883), després de Rienzi, va ser El Vaixell Fantasma, resultat d’un viatge desastrós amb la seva família per mars embravits. El llibret és de la primavera de 1841, i la música la va escriure en 7 setmanes. En general, els llibrets d’òperes em semblen ridículs, la majoria en són i poèticament provoquen el somriure, però això importa poc als melòmans: compten l’escenografia i les veus amb les torrentades musicals, d’acord. S’exclama així l’Holandès, vestit de negre: “¡Sovint m’he precipitat amb anhel als abismes profunds del mar! Més ai, no trobo mai la mort. He portat la meva nau contra els esculls, allà on hi ha l’espantós cementiri dels barcos. ¡Enlloc una tomba! ¡Mai la mort! Aquesta és la terrible sentència de la meva condemna.”

            Aquest matí hem anat al Camp de Mart a escoltar les merles. En un racó, protegit per arbustos, hi ha una notable escultura de Wagner, feta per l’il·lustre i malaguanyat escultor Julio Antonio, elegit pels déus en la seva joventut. L’estàtua la va cedir la Diputació a la ciutat. Un Wagner pensarós es deu concentrar en una conversa amb el també megalòman Julio Antonio. Plegats, haurien construït una Europa artística monumental. Ja de tornada a casa, el Vaixell Fantasma s’ha perdut aigües enllà i la memòria de Senta brilla a l’horitzó, potser ella ja feliç per sempre.

*

Nota 1. La ciutat no es preocupa gens de resseguir les inscripcions dels seus monuments ni les plaques dels poetes als murs. Il·legibles. Com les epigrafies romanes que es desfan a les parets dels edificis sense que ningú hi vulgui posar remei.

Nota 2. El quadrat gris que apareix en alguns posts no sé en absolut a què respon, si no és que l’ordinador em fa la punyeta.