CONTE D'ENTRE FESTES

CONTE D’ENTRE FESTES




- Han quedat força paneres per vendre – va observar l’esquelet viu de Gustau Molins.

S’adreçava a l’esquelet viu d’Horaci Vergés, que entrava a la botiga per l’escala del soterrani.

- Una llàstima. Tan lluents amb el seu paper de cel·lofana i els encenalls de colors. Alguns les devien esperar i s’han hagut d’acontentar amb mirar l’aparador tot fent salivera. I de capses del Barça sembla que se n’han venut poques, també.

- És que no pesen gens, potser hi deu haver palla. I la marca es fa pagar.

- Ruc qui la pagui -, sentenciava l’esquelet d’Horaci, fent ballar amb la mà d’ossos ben polits una rastellera de fuets i regirant el caviar del frigorífic.

- Se m’ocorre una cosa. Com que no podem sortir perquè el fred no ens convé, podríem anar portant ampolles i embotits de les paneres a uns desgraciats que hi ha més amunt, aquells de la sabateria, ¿què et sembla?

- Home... una feinada- respon l’esquelet d’Horaci.

- Hi ha el carretó aquí sota. Només l’hauríem d’arrossegar. ¿Que no som forts, nosaltres? No com els nostres cossos, que semblen figa.

- ¿I les escales?

- Una mica d’exercici no fa mal... Va, no rondinis, que és festa, i els nostres cossos dormen com soques, no es despertaran, per ara.

*

- Mira quin munt de botes de muntar han quedat per vendre, aquestes festes...- feia el Pare Noel, gratant-se la barba a la gran sabateria de més amunt.

- És que tota la població de dones sembla que va a cavall i fa pudor d’estable, no sé quina moda és aquesta -, responia el ren Rodolf, rondinaire de mena i amb tírria pels cavalls.

Un bosc de botes altes ocupava tot l’aparador, com devastat per destralers.

- Tinc el sac mig buit, encara -, es lamentava Noel.

- Menys feia a estirar, ja em feia mal la ronyonada -, s’alegrava Rodolf.

- ¡Osti, tu!, s’aixeca el terra sota els meus peus...- cridava el nan Edulis, corrent per l’aparador.

La trapa del soterrani s’obria just en començar el gran aparador de vidre i a tocar l’interior de la botiga.

Rodolf, ren vell, s’acostava a ensumar.

- Os fresc – informà tot seguit.

Primer va ser la mà esquelètica d’Horaci, després la calavera, per veure quin camp d’acció tenien davant. Finalment tot l’esquelet amb una ampolla de xartrès verd a l’altra mà.

- ¡¡Ho, ho, ho!! - va fer Noel, segons el seu costum de tota la vida i fent tremolar els vidres i les botes de muntar.

- Bona nit tot plegats. Sabíem que estàveu morts de fàstic i us portem teca. Aquí l’amic Gustau, amb coques dels Pallaresos, massapà de les monges de Vallbona, anxoves, nous i galetes de Camprodon. Hem portat una carretada de menjar. Fora aquestes botes i seiem, que és tard i no vol ploure de cap manera.

*

L’endemà es va parlar de dos robatoris en botigues de la Rambla. De l’una havia desaparegut teca fina. De l’altra, les figures decoratives i deu parells de botes. Els lladres ho havien deixat tot fet una perdició i empastifat de xartrès. Alhora, en dos llits de la població, dos cossos es despertaven amb sensació de cruixits i embafats. Com que eren catedràtics i tenien vacances, s’hi van tombar fins a migdia.

*

Olga Xirinacs.

Composició d’OX amb esquelets inspirats en El Persas per als meus contes.

AMORETES

AMORETES


*

30-12-11

*

Millor acabar l’any enamorats, perquè l’amor, diuen, tot ho supera. Ahir, després de molts anys, vaig sentir que algú parlava de Miquel Melendres (Girona 1905-Tarragona 1974). Capellà i poeta, té obra ingent i ambiciosa, i biògrafs que se n’han ocupat. Va ser titllat de massa pompós, i ell mateix es deia successor de Verdaguer. De paraula inflamada i mística, el sentíem predicar que semblava haver-se d’alçar cap al cel d’un moment a l’altre. Després de la mort, com sol passar, va venir un llarg oblit; la poesia religiosa es feia difícil de suportar, sobretot el llarg i massís verb de l’”Esglesíada”, puntal de la seva vida.

No obstant, penso que és en l’obra menuda on hem de trobar el seu contacte real amb el món. I, encara dins d’aquesta obra, l’amagat i no sé si pòstum llibre “Tardor”, del 1963 (Ed. Casulleras). Hi ha indicis d’amor, en aquest llibre que he estudiat a fons. Era la seva tardor: s’enyorava i el cor se li trencava, i es nota. Us copio dos poemes d’aquest llibre tardoral:

“REPARACIÓ

Ja és prou clara l’amor per no dubtar del bes.

Confia en els meus llavis, Amat, d’una vegada,

i deixa que l’ardor d’una besada

vagi esborrant en cada

nafra del cor malmès,

el senyal d’una antiga mossegada.”

*

“DEIXA’M DIR UNA PARAULA

Deixa’m dir una paraula;

després ja callaré.

Deixa’m dir que t’estimo.

Després talla’m la llengua

si no l’he dita bé.”

*

“Amoreta”, postal collage d’OX

CANÇONETES "INNOCENTS"

29-12-11


*

CANÇONETES “INNOCENTS”

*

Al pati del col·legi de monges, on floria la puríssima castedat en forma d’assutzenes i verges, saltàvem a corda o fèiem rotllana amb les innocents cançonetes en castellà: “Al pasar la barca / me dijo el barquero / las niñas bonitas / no pagan dinero...”. És clar que no, els ulls de l’home (o les mans) ja són ben pagats amb la “niña bonita”, i la lletja que pagui dues vegades.

“... Estaba descansando y por allí pasó / una niña bonita que de mí se enamoró. / Rubia de cabello, blanca de color, / estrecha de cintura, que así la quiero yo (...)” El pretensiós va veure a primer cop d’ull que la noia se li enamorava només de passar. Y és que era rossa i estreta de cintura. Una Barbie abans de temps, molt abans.

Aquests petites records arriben com llampecs de color sense saber per què, i tampoc tenen més importància que la diferència: ara comprens què cantaves, i llavors només saltaves a corda. Però el que em commou era l’himne abrandat dels militants d’Acció Catòlica, aquest rabiosament ‘patriòtic’. Els nostres joves catalanets cantaven amb fervor: “Juventud, primavera de la vida,/ español, que es un título inmortal, / si la fe del creyente te anima, su laurel la victoria te darà (...)”. Que el títol és immortal, després de tants anys ja es veu i es pateix. Van donar fruit, aquelles paraules apreses a crits i assimilades subliminalment que tornen a la memòria i per això no acabem mai de patir ni de vèncer. I les noietes que continuïn primetes i rosses, que així les volen ells.

*

Collage postal d’OX

ELS XIQUETS DE L'ORFEÓ VALENCIÀ

28-12-11


*

ELS XIQUETS DE L’ORFEÓ VALENCIÀ

*

L’Orfeó Valencià Navarro Reverter fa 40 anys. ¡Felicitats! Les seccions infantils de l’Orfeó, OVI (en fragment a la foto), han fet sentir les seves veus ara en CD i dins d’un llibre preciós i deliciós que es titula: “CANTOVICÒRUM JUBILO –Cànons i melodies per a cor infantil-“. Certament és una alegria tenir aquest llibre a les mans: partitures, cançons i, per il·lustrador, un dibuixant-pintor excepcional, Manuel Boix. Per l’exemple que poso a la foto podreu veure que els dibuixos tan imaginatius fan somiar jo diria que petits i grans. L’Orfeó Valencià el dirigeix Josep Lluís Valldecabres, compositor ell mateix d’algunes de les cançons i de totes les intenses, alegres, delicades, tendres i ben ritmades melodies.

La feina d’editar una obra així, que parteix d’entusiasmes i esforços particulars coordinats per Ferran Català, hauria de ser recollit per alguna editorial de prestigi per promoure’l entre escoles, famílies, conservatoris i gent bona lectora. M’he sentit honorada de participar amb dos cançons en aquest llibre. Altres poetes també ho han fet, i el conjunt és un regal per als ulls i per a l’oïda. Educar els infants en la música és el millor que podem oferir als nostres fills. Sigui o no el seu ofici el de músic, la seva vida sempre serà més harmoniosa, i el seu món particular serà ric de recursos amb aquest llenguatge universal. ¡Endavant, amics de l’Orfeó Valencià!

*

FELICITAT SENZILLA

26-12-11


*

FELICITAT SENZILLA

*

Avui és dia de sant Esteve. Fa sol i diu que en farà per molts dies: se’m frustren la neu aquella de Bing Crosby i la fresca per gaudir de la manteta a la migdiada, almenys al nostre territori. Però el pit-roig, aquesta petita i confiada meravella dels boscos, vigilarà els nostres passos i es deixarà veure per un moment, perquè sempre vol que l’admirin i li diguin alguna coseta. Aquest estiu passat va arribar a entrar al garatge on Vicenç fa la migdiada, li va pujar al genoll i va marxar tan tranquil·let: ja l’havia saludat.

¡Quina enyorança de rovellons, aquest any que no hem anat al bosc...! I fredolics, i mocoses, i bolets d’alzina, i camagrocs, i... Més de quaranta anys fa que en busquem en les tardors bellíssimes dels boscos de pi roig i alzina. Era la llibertat. Enguany hem fallat. Qui n’ha pogut trobar, potser els haurà cuit per Nadal també com una joia escassa i recollida amb les esgarrinxades corresponents a mans i cames, però que no dolen. Bosc misteri, bosc acollidor, encara alliberat del foc un any més.

Que no faltin les roses. Qui més qui menys té un roser que ha vigilat, podat i admirat. Poden ser pròpies o potser l’amant les haurà anat a comprar per a la parella, per presentar el color i la finesa entre tots dos abans d’arribar a l’abraçada: una subtil ambaixada, cada flor una paraula i un gest. Després el pom ja farà de testimoni.

Us desitjo les petites felicitats que fan que la vida sigui vida. Us agraeixo totes les vostres felicitacions, visitants d’aquest blog, tant si teniu la gentilesa de respondre o la bona voluntat de llegir.

Per a mi ja és molt saber que hi sou. Bon sant Esteve.

*

Collage postal d’OX

LA CONVERSA DELS ÀNGELS

23/24-12-11


*

LA CONVERSA DELS ÀNGELS

*

Aquests dos àngels conversen sobre la situació política. ¿Què serà del nou infantó que acaba de venir al món? De fet ja sembla que tingui un parell de mesos. Els àngels enraonen com si la Mare de Déu no existís. Es diria que es limiten a fer guàrdia, que és la seva feina. Un dels àngels fa posat emfàtic, deu ser el que en sap més, o el que mana. L’altre, el dels cabells llargs, sembla dòcil i fins i tot resignat. ¿A què?

Si en veritat saben el futur, veuen que al noi no li espera res de bo. Serà un noi de poble amb ofici i més endavant, portat pel seu fanatisme independentista, amb llengua pròpia, fulminarà les autoritats religioses del seu poble, que col·labora amb els invasors romans; i es guanyarà l’odi de les jerarquies, que el portaran a la mort en menys de tres anys. Aquestes coses solen passar quan hi ha algú que, per defensar determinades idees, resulta incòmode: “morta la cuca, mort el verí”, diuen. La mare no sap res, de tot això, i al dibuix ja es nota que és aliena a la conversa dels dos esperits que vetllen.

Sembla que aquesta nit tot és resplendor, neu allà on caigui, tendresa, música celestial: un nadó sempre provoca amor mentre no sigui odiat pels seus pares. Ja hem procurat seguir el que el nadó va dir quan es va fer gran, ja. Però deu haver quallat poc, molt poc: els països dits cristians guerregen, trafiquen amb armes, formen complots, usurpen les riqueses i escanyen els pobles, els dos àngels ja ho sabien. ¿Fa dos mil anys de cristianisme, diuen? No ho sembla, però així i tot, ¡BON NADAL!

*

Portada de la revista Llegiu-me, desembre del 1926. Dibuixant, J. Longoria.

"TRISTOR IMMENSA"

21-12-11


*

“TRISTOR IMMENSA”

Amb aquestes paraules començava la carta que vaig rebre ahir de la directora de l’Escola Olga Xirinacs. Desapareix l’Escola i l’equip que la va iniciar, fer créixer, donar uns valors d’escola activa admirada per tothom menys, sembla, per Ensenyament i per l’Ajuntament. L’equip de pares s’havien integrat de tal manera a l’Escola que eren un model a seguir. Potser per això, com que la enveja és negra, calia fer desaparèixer el centre. “UN DIA TRIST PER A L’EDUCACIÓ A TARRAGONA”, titula el seu article Edward A. Lockhart Domeño, mestre de l’Escola: “Avui és un dia trist perquè mor un referent que hauria d’haver estat promogut i usat com exemple, independent de la situació econòmica. No ens podem permetre perdre models pedagògics com aquest”, diu Edward, que és ensenyant des de fa molt de temps. Continua: “101 famílies ens reconeixen, totes formen part de l’AMPA. ¿Quants centres poden dir el mateix?” En fi, el dol és gran perquè el Col·legi es disgrega, s’escapça i mor sota unes altres directrius.

M’ha trencat el cor. Hi vaig celebrar el meu 75 aniversari, compartint un pastís amb els petits, potser algun lector ho recorda. Ara desaparec de viu en viu. Em van fer un honor posant el meu nom a la petita escola. Ho he agraït sempre. No és la vanitat de tenir el meu nom encapçalant un centre de progrés i projectes tan vius i entranyables. No és vanitat, dic. És que ja fa molt de temps, potser els lectors ho han notat, que tinc la sensació d’oblit, d’ostracisme, com bé va dir Lluís Llort a l’Avui. I ara, a les meves velleses, moro per dins lentament. Adéu, equip de mestres que tan entusiastes treballàveu; adéu, nenes i nens amb les batetes amb el nom del Col·legi; adéu, jardins i hortet on fèieu verdura i algun avi hi ajudava; adéu pebrer immens d’ombra acollidora; adéu, fins i tot, fantasma de l’habitació de dalt.

*

Foto Diari de Tarragona, 21-12-11

DE VERDES I DE MADURES

20-12-11


*

DE VERDES I DE MADURES

*

Aquests dies em toca fer força guàrdies a sales d’espera. Si és al matí, m’empasso “Els matins”. Si és de tarda, Julie Lescaut, perquè als consultoris on solc anar sempre posen TV3. Entremig toca una anàlisi, un TAC, una radiografia, un electro. Passo el preoperatori. Res de greu, però el 18 de gener m’obren la panxa i m’apedacen amb xarxes. Pedaços, com es feia amb els llençols vells. Si sabéssiu l’embolic que em faig amb els papers, no us ho creuríeu: recollir aquestes anàlisis perquè són per un altre consulta (alguns serveis són descentralitzats); segellar alguns documents al despatx de la mútua. Visites entre festes. Poso tot el paperam sobre el taulell: “ajudeu-me, maques sisplau”; amb paciència m’assenyalen això, em marquen allò, em posen un post-it. “Us portaré un llibre per cadascuna, de bones minyones que sou.” “¡Que sigui signat!” “Si, però ja serà passat Nadal.” “No oblidi que ha de venir el 29”, em recorda una infermera que està al cas. “Ah, així serà per Reis, no patiu” “No, si el dia 2 ha de tornar...” somriu una altra amb ironia.

Entre visites i comprar a plaça, avui semblo treta d’un conte de Calders, perquè dejuna com vaig, trobo tres amistat de xerrera llarga, i es fa la una, jo amb el carretó ple fins dalt, el sol brillant, la gent feliç a les terrasses fent el vermut. Arribo a casa i tres veïnes que surten i entren; més xerrera. Paret per paret tenim un francfurt: “¿em pots fer dues racions de calamars fregits?” “Dos minutets i llestos” Penso que almenys menjarem alguna cosa calenta. He de col·locar tota la fruita que porto i posar pebrots i albergínies al forn, que es vagin fent. Anava a buscar ànecs i no en tenien. “Encarregui’ls, a veure si en porten...”Demà, a fer cua a primera hora.

Al vespre tornaran a fer resums de debats, investidures i polítiques vàries. ¡Prou! Ja he escoltat Muriel Casals. Ja he col·laborat amb Òmnium, que vaig ser presidenta de la delegació de Tarragona. Prou. Ja sé què és fer un país que, com diu Raimon: “mai no anem fent”. A mi em prenen la sang i els “quartos”. Últimament se m’ha acudit una frase que potser ja hauran dit altres, però ara la dic jo: LA VIDA ÉS UNA VENJANÇA REFINADA AMB RESULTAT DE MORT.

*

Collage postal d’OX

CEL ROGENT

20-12-11


*

CEL ROGENT

*

Cel rogent, pluja o vent, diu el refrany. Aquest vespre, a mar, tenim una gradació de colors admirables que van del groc al burdeus passant per turquesa, taronja, ametista, robí, malva i morat. En aquest moment hi ha un blau marí puríssim, i els vaixells que s’esperen fora port brillen intensos, perquè el mestral ha eliminat qualsevol tel en la distància.

Tota la glòria i la malenconia del capvespre són aquí, contingudes en l’exhibició magnífica. Glòria per als eufòrics, tristor per als enyorats. Jo poso avui un petit paisatge crepuscular que també conté, en la seva deriva rosada, la mateixa bellesa però pintada a muntanya. El pintor devia trobar bell el moment i el va fer etern.

Hi ha un anunci entranyable que es repeteix a televisió sempre per aquest temps dels crepuscles gloriosos. És de torrons i, traduït, ve a dir: “Torna, torna a casa per Nadal...”. El trobo tristíssim en la seva melodia ben aconseguida, i potser precisament perquè és ben aconseguida en el que es proposa. Qui el sent i ha perdut l’amor, la persona estimada, el fill, la nena, la mare o pare, la casa, el país, què deu pensar? Perquè jo, automàticament, quan l’escolto penso en aquells que ja no podran tornar i en l’abraçada que ja no podrem donar mai més.

Però és només un instant; aviat es perden els colors que han torbat els sentits. El vent de mestral eixugarà de seguida les llàgrimes i sabem que el paisatge tornarà. Però només el paisatge. I encara...

*

Collage postal d’OX

LA NENA QUE SÓC PER DINS

19-12-11

*

LA NENA QUE SÓC PER DINS

*

Aquests dies dels volts de Nadal dono plens poders a la nena que sóc per dins perquè faci el que li agrada. La nena seu i retalla papers de colors. Abans havia fet felicitacions amb fulles seques, amb papers diversos, fins arribar a collage. Li agrada molt a la nena buscar figures curioses i combinar-les, una per a cada persona i totes diferents. Hi ha una llista llarga que ja està gairebé tota enviada. ¿Li agradarà a qui la rebi? No són motius nadalencs, però procura que siguin càlids i curiosos.

Mentrestant, la nena escolta sense parar - jo diria que se'n fa un empatx - les cançons de Bing Crosby, sobretot el Nadal Blanc. Ella, la nena, sent lliscar la neu des de les branques dels arbres. Ella confortable al seu seient, mira el mar i torna a la pega, tisores, fulls de revista i cartolines. Una mica d'aquí, una mica d'allà. Sap que no tindrà neu i per això encara li agrada més la cançó de Crosby, amb aquella veu profunda i emotiva perquè no és impostada ni teatral.

La nena s'estima molt també la Llullaby of Killarney. Molt. "Lulla lulla lulla...". En temps antics, la mare de Crosby i les mares sensibles que cantaven non-nons a la vora del mar la deien als seus fillets. La recordo en petits fragments de quan era molt petita, i potser per això deixo que la nena que sóc per dins taral·legi tendrament la non-non de Killarney, en veu molt baixa, els ulls deixats anar al mar que comunica tots els mars i porta les cançons que s'hi han cantat de tota la vida quan el vent hi juga. La nena és feliç, així. Potser de gran sentirà penes, i tant, però ara deixo que s'imagini els boscos i les casetes de fusta ben abrigades, amb nenes que encara tenen esperança.

*

Collage postal d'OX

¡ POBRES CONTISTES !

17-12-11


*

¡POBRES CONTISTES!

*

Ahir, dijous, una amiga i jo llegíem contes meus en una saleta de la Cooperativa Obrera. Contes meus mariners, entretinguts. El públic, nombrós i atent. Explico el gènere conte, no tan fàcil com pot semblar. Probablement sóc l’autora que té més contes publicats, aproximadament uns tres-cents. En canvi al país sembla que només hi hagi dos contistes: Pere Calders i Quim Monzó, i s’ha acabat el bròquil.

Avui comento aquest cas a un amic de Barcelona. Em respon, amb tota la bona fe: “ M’ha fet gràcia que anomenis Pere Calders. ¡Em pensava que no se’n recordava ningú, ja!”

Ai, quin amarg destí ens espera als contistes. I mira que Pere Calders ha estat llegit i rellegit fins a la sacietat, i els seus contes són molt bons. Fa molts anys que en tinc aquest volum que els aplega, editat per Josep Tremoleda, primera edició 1968 i segona el 1973.

¿Algú de vosaltres, amables bloguistes, blogaires, lectors, recorda Pere Calders? Ho dic per tenir jo alguna esperança...

*

EL GAT D'ANATOLE FRANCE

16-12-11


*

EL GAT D’ANATOLE FRANCE

*

24 desembre 1843

Havia calçat les meves pantufles i m’havia posat el meu batí. Vaig eixugar una llàgrima amb què el griso que bufava sobre el moll havia obscurit la meva vista. Un foc clar flamejava en l’escalfapanxes del meu gabinet de treball. Cristalls glaçats, en forma de fulles de falguera, esmaltaven els vidres de les finestres i m’ocultaven el Sena, els seus ponts i el Louvre del Valois.

“ Vaig acostar a la llar la meva cadira de braços i la meva tauleta i vaig prendre vora el foc l’espai que Hamílcar s’avenia a deixar-me. Hamílcar, tocant la mòssa de la llar, jeia caragolat sobre un coixí de ploma, amb el nas entre les potes. Un respir igual sollevava el seu folro espès i lleuger. En atansar-me, féu lliscar dolçament les seves nines d’àgata entre les parpelles mig closes i les tornà a tancar de seguida; pensant: - No és res: és el meu amic.- Hamílcar! – li vaig dir tot estirant les cames.- ¡Hamílcar, príncep somnolent de la de la ciutat dels llibres, guardià nocturn! Tu defenses contra els rosegaires els manuscrits i els impresos que el vell erudit adquireix a costa d’un mòdic peculi i d’un zel infatigable. En aquesta biblioteca silenciosa, protegida per les virtuts militars, Hamílcar, dorms amb la mollesa d’una sultana! Car tu aplegues en la teva persona l’aspecte formidable d’un guerrer tàrtar i la gràcia feixuga d’una dona d’Orient. Heroic i voluptuós Hamílcar: dorm esperant l’hora en què els ratolins dansaran, al clar de la lluna, davant les ‘Acta sanctorum’ dels doctes Bolandistes.”

“ El començament d’aquest discurs plagué a Hamílcar, que l’acompanyà d’una remor de gorja semblant al cant d’una olla bullent (...)”

*

De “El crim de Silvestre Bonnard”, Anatole France. Llibreria Catalònia 1925. Traducció de Carles Soldevila.

Collage postal d’OX

RES, NO LI DONAREM

15-12-11


*

RES, NO LI DONAREM

*

“Què li darem a n’el Noi de la Mare? Què li darem que li sàpiga bo?...” Res, no li donarem, perquè amb prou feines si l’hem trobat a n’ell, i quan l’hem trobat ja era mort, i la mare no ho sabem.

“És el tercer nounat que apareix sense vida en centres de reciclatge a Barcelona.” Era una nena, diu el treballador de l’Ecoparc on va ser trobat l’infant en una cinta transportadora. Un infant vora Nadal, a tocar d’un altre nadó a qui cantaran tots els cors celestials; a qui portaran una pell de be pel fred i panses i mel perquè la mare es refaci. La mare. Busquen la mare. ¿Sabeu? Tinc mil i una històries per atribuir a les mares dels nadons que gronxa la cinta transportadora de residus. Totes tristes. Totes lamentables. “No jutgeu”, recomana l’evangeli. Cap judici. Cap recerca. La vida sempre és una condemna a mort amanida amb element sorpresa. “Com un lladre, ve la mort”, torna a dir l’evangeli. Un lladre que a vegades pren nadons.

Un nadó residu, una mare residu. La mare és conscient de l’amputació que ha sofert: sempre es talla el cordó umbilical, sempre s’amputa, se separa, es divideix. Una mare ferida. ¿Qui t’ha volgut tant de mal, mareta? Una història marginal, secreta, furtiva, sempre dolorosa. ¿Per què no em donaves, marona? Ara el nounat no es farà gran i no t’ho podrà preguntar.

*

Collage postal d’OX

"ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA"

13-12-11(correlatius)
*
No em cansaré de posar aquesta preciosa cançó, que fàcilment podreu trobar a youtube. Canteu, abans i després, i fins passat Nadal, tant si compreu ovella com ruc; i feu la vida senzilla de la molsa i l'arboç, un dels arbres més bells.

Canteu, que qui canta els seus mals espanta, i un músic com Toldrà aliat amb Sagarra us poden fer la vida més amable.
*
ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA


Música de Josep M. de Sagarra

Lletra d’Eduard Toldrà
*

" Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç

i una blanca molinera i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós

tals paraules m'acudien quan he vist la meva amor. "

*
Collage d'OX

*

¿COM VOLEU MORIR?

¿COM VOLEU MORIR?


*

11-12-11

*

Un estudi recentíssim de la prestigiosa revista The Lancet, del 22-10-11, informa que l’índex de suïcidis a Grècia a causa de la recessió econòmica s’ha incrementat d’un 40%. I els intents de suïcidi, d’un 36 %. S’han estudiat altres països europeus i també Espanya, però fins el 2008/9. Els interessats en el tema poden fer la recerca relacionada amb el nostre país.

Per contra, inquietant informació derivada de l’anterior, han baixat de molt – no sé si en la mateixa proporció- les morts per accident de trànsit. La gent no surt, surten menys si estan a l’atur o no tenen diners, o bé prenen precaucions. Es pot fer la més que probable deducció que no són les campanyes oficials les que deturen els accidents, sinó una altra conjunció més macabra.

Les dues certituds anteriors ens porten a una tercera i greu conclusió: a menys morts en accidents de trànsit, menys donacions d’òrgans i, per tant, dràstica reducció de curacions per transplantament d’òrgans.

Hi ha més derivacions, i aquestes ja les assenyalo jo, no The Lancet: ¿d’on traurem la carnassa? ¿Són aprofitables els suïcides? ¿Parlo massa clar?

Continuo: el comerç clandestí d’òrgans humans. Primer seria el segrest, fet que augmenta de manera silenciosa però implacable: desaparicions de persones que mai seran localitzades. Ja fa molts anys que hi ha buits legals en aquest aspecte del comerç humà. Ara feu un càlcul de possibilitats en la situació actual i us en sortirà una xifra esgarrifosa. Tot de sota mà. Un submón que ens és desconegut o que ens neguem a reconèixer. Vigileu les criatures, que la Terra està formada per depredadors, i aquests són els únics que prosperen.

*

Collage d’Ox sobre “El lamento”, de Germán Hernández Amores (1827-1941)

ABANS DE PARIR

ABANS DE PARIR


9-12-11

*

Maria, abans de parir, llegeix un llibre:

¿què li diran tan belles paraules?

Inclina un cap amb joies, la corona pesant

que un pintor majestàtic li ha atorgat.

Amb unes mans tan fines, oh Maria de Gant,

amb els dits més suavíssims, tu que esperes infant,

¿recites les paraules sobre el verd de la seda?

La llum del que llegeixes se t’encanta al front,

¿són paraules d’amor, dama de perles i robins,

les que t’arriben tan endins?

Nodreix l’infant, Maria, que l’hora es va acostant,

nodreix-lo amb saviesa dels fulls que vas passant.

¿Què son, Maria, cançons o bé oracions?

Canta en veu baixa, reina amb assutzenes,

ni un núvol de tristor, ni un pensament de penes.

*

Olga Xirinacs-8-12-11

*

Pintura de Jan Van Eyck (s. XV)

BARBES I CUES

BARBES I CUES


*

7-12-11

*

Estirant encara la cua del dia de sant Nicolau, he de dir que les respostes al post d’ahir van ser totes molt saboroses i ocurrents, gràcies, lectors blogaires.

Vull tornar al fet que l’emperador Licini manés cremar les barbes de sant Nicolau. Penso que en devien sortir més reforçades. M’han vingut a la memòria les cues, cabells i crineres. Moltes imatges de santcristos, em va explicar un pagès, portaven cabell natural fet de la cua d’un matxo. També dones i noies piadoses donaven les seves esplèndides mates de cabell per fer perruques sedoses per a les marededéus. És clar que també hi ha Cristos que porten cabell de dona, però el toc aspre de la cua del matxo s’avé més a la figura mascle d’un jueu abrandat, predicant amb els cabells al vent. Per això es descriu així a “El Crist dels Vents”, de l’admirat Ventura Gassol, fill de La Selva del Camp.

I, encara un afegit significatiu. Segons la Bíblia, Absaló, fill tercer de David i home bellíssim amb frondosa cabellera, fugia perseguit pel capità Joab. La història és trista, perquè al desventurat Absaló, a cavall com anava, li va quedar la mata de pèl enredada en una alzina. Aquest fet va permetre que Joab li clavés una llança i el matés. Quin desastre. He pensat moltes vegades que si el fort Absaló hagués portat perruca, hauria estat la perruca la que l’hauria salvat i ell hauria pogut continuar fugint al galop, que Joab només hauria trobat el manyoc de pèl arrissat. Per això Absaló hauria de ser amb tota justícia patró dels perruquers i dels que fabriquen postissos, de trena o de matxo. Va morir a causa del seu cabell.

El cavall que mostro és blanc, engroguit pel temps, però s’hi poden fer perruques i barbes blanques sense haver de destenyir, com la del sant Pere del model, pintat per Guido Reni, com el seu company Pau.

*

¡VISCA SANT NICOLAU!

¡VISCA SANT NICOLAU!


*

6-12-11

*

El dia 6 és sant Nicolau de Bari, que no va néixer a Bari ni a Nord-Amèrica, com es pensen bastants, sinó a Myra, a l’Orient, cap al 270. Nicolau s’estimava molt els nens i els regalava llepolies i joguines, perquè al seu temps no hi havia centres comercials on se’n poguessin comprar, per això el sant se’n pot considerar un precursor. A Bari hi ha les seves restes, perquè aquell era temps de persecucions contra els cristians per part dels orientals (com ara, v. Egipte, Índia, etc.). Era tanta la crueltat contra la religió que encara no es deia catòlica, que l’emperador Licini va fer empresonar Nicolau, que ja era tot un bisbe, i manà que li cremessin les barbes. Per aquest fet també se’l considera precursor de la depilació amb brases, preferentment de farigola, com feien els antics romans. Per això es representa el sant com un noi a qui encara no ha crescut el pèl (personatge inferior de la foto).

Per honorar sant Nicolau, patró de les Rússies, i que després ha pres noms diferents segons els territoris: Klaus, Santa, etc., els escolanets de tot el món, inclòs Montserrat, li agraeixen les llaminadures dedicant-li alegres cançons. Amb sant Nicolau ja celebrem que tenim Nadal a tocar de mans i de boca. Que la vida dels infants sigui sempre dolça i mai no falli la mà generosa del sant, amb barba o sense.

*

Collage postal d’OX

...EN COMPTES DE CERVELL...

... EN COMPTES DE CERVELL...


*

5-12-11

*

L’honrat vigilant de la Junta General de Polítics em va dir fa pocs dies, amb totes les reserves que fan al cas, que en els anys que porta de funcionari modest però atentíssim, constata que a la Junta no es fa servir el cervell sinó els c... Els primers temps de servei, el bon vigilant se n’estranyava, com es pot veure al retrat adjunt. Ara ja s’hi ha resignat, i per això m’ha confiat la fotografia.

*

Collage postal d’OX

DANTE GABRIEL ROSSETTI I BASTIEN CHAMPENOIS

DANTE GABRIEL ROSSETTI I BASTIEN CHAMPENOIS


3.12.11

*

Una vegada, remenant llibreries a Londres, vaig trobar tres llibrets de poemes; dos, que es veuen a la fotografia, són relligats en camussa i porten dedicatòria de qui els regalava, no pas de l’autor. Ara són a la meva vitrina entre els records de la vida. També hi ha una orquídia de porcellana, sobre un suport de vellut: una flor pes als poetes morts. Diu un dels poemes de Dante Gabriel Rossetti (1828-1882), “Adéu”: “... En cada floc que s’envola / s’amplien els cels errants/ (...) Sí, obre les ales per sortir, / ànima trista, cor afligit. / Adéu, adéu, bona nit.”

En cada floc que s’envola... A finals d’aquest novembre, Bastien Champenois, de tres anys i del nord de França, es veu que no havia fet prou bondat a la llar d’infants. El seu pare, de 33 anys, el va ficar al tambor de la rentadora, que va engegar. La mare el va trobar mort, congelat. Bastien tenia vuit germans més. Com a epitafi, el comentari de l’àvia, que va dir: “No va ser desitjat, no el van estimar mai.”

Per a tu, Bastien, la memòria eterna dels poemes, de l’orquídia i de la neu, ànima teva petiteta que reflecteix el cel glaçat, com el poeta escrivia: adéu, adéu, busca amor si és que en trobes en aquest univers inhòspit.

*

Foto d’OX

"S'ACABA UNA VIDA I... "

2-12-11



“S’ACABA UNA VIDA I... “

*

Desgraciat eslògan, aquest de la Marató. Per la mala sintaxi i pel significat. Las nostres institucions haurien de saber escriure el català, però ara ja em penso que mai arribarem enlloc: escolto locutors, opinadors i polítics parlant incorrectament tan tranquil.lets. I ara, banderoles mal escrites al vent altra vegada, euros llençats, que en sobren.

El sentit... Fa poc temps, ho vaig escriure en un post, la Generalitat feia observar que l’envelliment de la població amenaçava l’estat del benestar. Conseqüència per a la gent gran que llegeix: tots de cap a mar o al forn de gas, que fem nosa.

Ara què demanen, ¿que es morin força joves? Perquè els òrgans dels nonagenaris o centenaris ben atrotinats estan com per fer-los servir de nou. Entre la minva del poder adquisitiu, l’ofec econòmic i la sensació de sobrar en aquest món, agrairem que s’activi ràpidament l’eutanàsia activa i que es promogui el suïcidi. Abans es parlava d’esperança de vida. Ara, d’esperança de mort. Són consignes institucionals. Davant d’aquest panorama, parlar i escriure bé el català és una fotesa.

*
Collage postal d'OX