OLGA, DESPERTA’T



*

1-10-11

*

Olga, desperta’t, que ja ets a la vora del teu mar. ¿És que estava adormida, pregunto? No, però t’has passat tres mesos justos a muntanya, entre l’olor de pins, alzines i ginebres, i esperant cada dia que el petit miracle del pit-roig et vingués a veure, salvat de les àguiles i dels esparvers. Mentre escrivies, les mallerengues crestades s’arrapaven a les cortines per menjar-se els petits insectes que s’amagaven als plecs. Tot, al voltant del teu ordinador. Somni.

Com que no hi havia cobertura, has aprofitat per escriure una novel·la, que tens molt avançada. Tu ets d’escriure ràpid però t’aturaves pensant: ¿quin destí li espera a aquest llibre? Una competència vertiginosa, insuperable: els Goliats de la promoció, ¿com deixaran pas a aquest petit David amb pretensions de bon escriptor? Et paralitzaves un moment. En aquest país només tenim un cuiner, un pintor, un escriptor, un guru d’autoajuda i parem de comptar. Però de seguida, amb el cafè de mig matí, et deies: Olga, la teva vida és la d’escriure, tira endavant; com Farizada, no facis cas de les figures amenaçadores.

Enyoraves el blog, ¿eh? I tant. Però pensa que potser els lectors estaven una mica fatigats de llegir-te sense pausa. És que tinc tantes coses per dir... Ja les aniràs dient, dona, tot just avui recomences.

Consciència meva, deixa’m comentar només un fet que ens afecta tots. Titular del diari: “Escampa les cendres del seu germà i un llamp el fulmina.” Va passar a l’agost, a la muntanya alpina de Montasio, i el castigat pel llamp era de Trieste. No cal explicar detalls, que n’hi ha. Només dir que la nostra duríssima situació política ens fulminarà tots ben aviat. Deia l’encertadíssim economista Joaquim Muns que tot és culpa que no tenim bons governants. D’acord, senyor. Ara com ara, com que tots es creuen déus, ens castiguen amb els llamps de què disposen. ¡Mal llamp els parteixi a ells! Calma’t, Olga, que després diuen que ho critiques tot.