Escena 1- Vigília d’eleccions a la tarda (21-5-11). Passeig i Balcó plens de gom a gom. Al matí, música. A la tarda, un paiet vociferant vestit amb parracs planta dos amplificadors al Balcó i apa, a cridar, voltat de tafaners que riuen la poca gràcia. Li demano que redueixi el volum o vagi Rambla avall, i una indivídua que va amb ell m’amenaça que si aviso la Urbana em faran la nit impossible. Tremolant, baixo a demanar als de Proximitat, que són davant, que sisplau, preguntin a l’home si té permís municipal. Ells: que no és feina seva, ¡que faci una instància!, que cridi la Urbana, etc. Inutilitat total. Pateixo un atac d’ansietat que em porta a Urgències feta un mar de llàgrimes i nervis. Metge: pressió altíssima, alteració, calmant. “Em vull morir”, li dic, i és veritat.
Avisada pel meu home, passa la Urbana sense baixar del cotxe ni veure el vociferant. Només que els de Proximitat haguessin demanat el permís al subjecte, jo hauria reaccionat d’altra manera.
Escena 2- 2-10-11. Després de tres mesos d’absència meva. Diumenge i el paiet que prepara la vociferació planta els seus bafles a mitja tarda. Li faig senyal que en aquest lloc no. Les ordenances municipals m’avalen. La seva noia m’ensenya el dit del mig i m’amenaça de tirar-me pedres. Aviso la Urbana però ja sembla que marxen els individus i ho deixem estar. A les dues de la nit sentim un terrabastall com una explosió: dues pedres de bona mida han trencat els vidres gruixuts del nostre balcó. Jo no sabia si entraven per la porta o per on i per poc no m’agafa un atac. Arriba, amable, la Urbana a fer inspecció ocular. Jo ja havia pres fotos i les arreglava per enviar-los un correu. Nit en blanc i matí al metge i a declarar, amb l’informe antecedent que el 21 del 5 m’havia fet el metge d’Urgències.
Creieu-me: almenys a mi, el soroll m’ha alterat greument la salut. Vull un govern més ferm i atent. Que faci complir les seves pròpies normes. Si les fes complir, els dos energúmens, argentins per cert, ja no farien gresca sense permís municipal.
OLGA XIRINACS
Ho he trobat excruixidor, la veritat. N'he sentit la por i tot.
ResponEliminaUna abraçada ben forta! I Anims! Es penos com els nostres representants i institucions només estan per complir amb els minims, omplir papers, i evitar solucionar res. Per no parlar del pocs sentiments de la gent culpable. Penos.
ResponEliminaÉs cert. Cal que algú comence a dir ja que tot no val. Molts ànims.
ResponEliminaNo anem bé quan els ciutadans hem d'exigir a la policia que faci la seva feina. Em sap molt de greu que t'hagi passat això, que esfereeix de mala manera. Ànims!
ResponEliminaMolts ànims.
ResponEliminaEstimada Olga: el soroll, està comprovat, fa emmalaltir a les persones, fins i tot aquelles que no ho saben, com aquests brètols que han violat la intimitat de casa teva.
ResponEliminaS'ha de poder fer alguna cosa, sí, no pot ser que les autoritats no posin solucions precisament a la gent que paguen els impostos...
Aixó de la proximitat encara que no sé ben bé a que porta, i aixó que he meditat molt sobre el tema :¿Acostar-se, trobar-se a prop, i...?.
ResponEliminaArreu hi ha massa persones incompetents per la feina que haurien de realitzar, i la major part estan manades per altres persones no menys ineptes.
ResponEliminaAnem bé!