*
La calma anuncia un matí plàcid, emboirat. Una barca blanca feineja a la vora, amb dos homes. Al fons, esfuminats, els barcos a l'espera d'entrar al port. S'obrirà pas el sol sense força, com el dia que s'arrossega.
De sobte, veient un home travessar el passeig, m'adono que el Passeig és petit. El veig com l'adult que torna a visitar els seus llocs d'infant. Ahir aquest Passeig era ple de gent mudada amb màquines de retratar. Ara, en aquesta hora, ja es veu ple amb un sol home. Realment és una llenca estreta, on es pot distingir bé un colom a la barana de ferro.
És dia d'expectació. Potser sortirà algun viacrucis, no ho sé. Però de petita m'impacientava per veure com preparaven les llotges i com portaven els misteris als portals. Sí, hi ha hagut cert moviment i dilluns encara no passa res d'això, però ja hi ha l'ambient festiu, gens recollit, dels qui fan vacances i passegen sense pressa.
La gent a casa repassa les vestes, les van a recollir a la tintoreria, poleixen les medalles i s'assagen de caminar per les hores que durarà la processó, l'única llarga i solemne de divendres.
Dilluns es treballa però ja no ho sembla. És sant i profà alhora. Temps d'espera.
*
*
*
Dibuix d'O.X. a tinta xinesa, aprox. dels anys seixanta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada