EN BLAU
*
7-12-23
*
Sento encara, al meu pas lent, el «Canticorum Jubilo», de Händel. De bracet amb la doctora Montserrat Palau, vestim el color blau que correspon a Lletres. Ella amb birret, jo encara no. Inclinem el cap davant del Rector Magnífic. Seiem. S’obre la solemne sessió.
He estat acollida amb tota generositat a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, en qualitat de doctora Honoris Causa. En la soledat dels últims anys – i són els últims en doble sentit-, em trobo ara amb tota una estimació d’arrel i obra literària que em confortarà en el camí. Escoltem i prenem paraules. Titulo el meu discurs «Starlink»: aquell trenet celeste vist una nit d’estiu al cel net de Mont-ral, com una aparició de fantasia i que va resultar ser la col·lecció de nanosatèl·lits de comunicació d’Elon Musk.
Pels anys, ja he fet també el recorregut vital i la meva memòria ha visitat algun dels meus satèl·lits per coordinar les paraules corresponents al discurs d’investidura. Aquest ha estat precedit d’una magistral «Laudatio» pronunciada per la doctora Montserrat Palau.
Quan el Magnífic (així cal dir-ho en tot moment) Rector dona l’acte per acabat, desfilem al compàs coral del «Gaudeamus igitur», l’himne dels estudiants, sembla que d’autor anònim, que entona, decidit, el Cor de la URV. Si, cal gaudir, que la joventut són quatre dies i ja ens ve la molesta vellesa fins que la terra se’ns empassi, diu la lletra.
Després, fotografies al sol de migdia amb molts amics, sobretot per alimentar el record en els dies àrids i freds de l’hivern vital.
Fins aquí la glòria del dia 30, que ha portat escalfor i alegria a la meva vida.
***
Perquè...
El dia de Tots Sants, 1 de novembre, va morir de sobte el meu estimat germà Sergi. De sobte i sense patir malaltia. L’esperaven a dinar i no arribava. Era mort amb el telèfon a la mà sense haver pogut demanar auxili. Costa creure el que veus. Cop dur. Reanimació inútil. Llàgrimes. Silenci. Vetlla. Era el petit de tres que som. Dol llarg. Molta gent l’estimava.
***
Perquè...
Ha tornat. Més sessions de químio. Temor en la soledat. Menys d’una setmana de la investidura i el sol s’amaga. El meu temps íntim de Nadal, el sentit profund de Nadal que visc amb tendresa i en solitud, s’ha trastocat. Reaccionaré, ho vull fer, però no sóc forta. Continuo escrivint cap a la vida. «La mar, la mar, que sempre recomença «, diu Paul Valéry a «El cementiri marí».
*****
Olga Xirinacs
