LA MAR, L’OBLIT I EL VENT
*
1-3-15
*
Acabo de girar el full del Calendari del Pagesos i em presenta març, amb
un gravat de bens i pastors. “Març ventós...” diu el refrany: fos dos hiverns
que tenim vent sense parar, des de la tardor. Els refranys també són víctimes
del canvi climàtic. “El temps se’n va, el temps se’n va, senyora... / no és pas
el temps, nosaltres ens n’anem”, constata el lúcid Ronsard, perquè els poetes som
precisament els notaris dels dies.
“Olga Xirinacs, oblidada”, fa un titular de Presència avui dia 1, p.29,
signat per la periodista Carina Filella, i destaca: “no pot desprendre’s de la
manta d’oblit que la cobreix en el circuits culturals del país”. Benvolguda
Carina, gràcies. Tu m’has acompanyat sempre i saps potser millor que jo què va
passant en aquest temps que avui constato, perquè entrem al primer de març, i
potser alguns no volien deixar febrer i altres ja voldrien ser al maig. Carina,
que vas comptar els libres que realment he escrit, mentre eren exposats al pati
de la Diputació perquè t’ho vaig demanar. Carina, testimoni fidel, atent,
discret i precís, gràcies. El temps ha fet possible aquest article.
Però entrem al mes de la primavera, el caminem, o en cos o en esperit, i
per això vaig fent postals collage, unes que parlen del temps que fuig i altres
dels paisatges caminats, dues sèries que m’agraden. Mentrestant contemplo el
mar, que no fuig mai sinó que torna, com deia aquell altre poeta, Valèry: “La
mar, la mar que sempre recomença...” Nosaltres no recomencem, però la mar sí, i
ens ho ve a dir de cara. Poetes... ¿què en farem, d’aquesta raça?
*
Postal collage sèries Tempus Fugit
El temps vola, empès per aquest vent que esmentes. I si no el fa volar el vent, el Ròlex que hi ha al collage en fa acta notarial del pas temps, igual que, com dius tu Olga, feu els poetes.
ResponEliminaPer mi els escriptors sou del tot imprescindibles, no sabria com viure sense llibres i no entenc com es dediquen tant pocs recursos a la cultura
ResponEliminaEls poetes sempre són presents malgrat que a vegades no ho sembli. Necessaris, també.
ResponEliminaLa poesia no admet cap menyspreu, com sí ho fa la literatura. Tothom, encara que no hi entengui, sap de la seva importància.
ResponEliminaUf el vent! Darrerament enfa un dia sí i l'altre també...
ResponEliminaTu, d'això de la mar, en pots donar fe, que la tens molt a la vora.
Jo diria que el temps i nosaltres, ens n'anem, agafats de la mà!
Petonets.
La mar sempre recomença. És bonic pensar que nosaltres també ho fem amb ella. Si som mar...
ResponEliminaAvui he vis per TV3 a la carta, no puc fer-ho en directe perquè m'he d'anar a dormir d'hora, el proframa d'en Roger de Gràcia amb aquella dòna que li quedava molt poc temps de vida i ho sabia. M'ha quedat la seva frase:
ResponElimina"Ja sé que la mort s'apropa; però el que importa no és morir, sinò VIURE cada dia que em queda." Una abraçada.
Els nostres circuits culturals són petits com el país, i per desgràcia només admeten a quatre "afortunats". Els lectors no t'obliden, que és el que compta! Abriga't bé, que el vent és traïdor...
ResponEliminaEl vent potser sí que s'emporta les paraules, però el que està escrit, escrit queda, deia el meu pare. La teva obra hi és, la podem llegir, i es podrà llegir en un futur.
ResponEliminacamino, en cos i en esperit, per un llibre teu, 'Música de cambra'; un plaer i una riquesa que m'acompanyen en el just moment que ho necessito molt, molt
ResponEliminaNo t'ha de molestar ser oblidada, jo ho he estat des que vaig nàixer, el nostre desig és el desig de l'altre; tu o vostè és gran i ho sap, que perquè dic açò? perquè vostè em va fer cinc cèntims del que és una dona en llegir-li l'únic llibre que l'he llegit a banda dels seus articles "Al meu cap una llosa" i vostè va fer no un llibre, sinó un tractat de psicologia en literatura, crega'm vostè és gran i, recorde que jo la tindré sempre en el meu cap o cos, el nostre desig és la mirada de l'Altre.
ResponEliminaUna forta abraçada i endavant! Amb tot el que vostè porte al cap, endavant!
Vicent Adsuara i Rollan
I eixe secret amb les nostres dues mares i vosté o tu i jo el guardarem fins que morim, només així serem llegits, alhora que podrem seguir escrivint, que és la nostra vida, una abraçada sempre amiga des de València d'un admirador que sempre l'ha tinguda com una germana i no sols de llengua.
ResponEliminaVicent Adsuara i Rollan
I per acabat et diré, que eixe oblit és la nostra presó, d'una mirada inconscient, sense culpa, ;-)
ResponElimina"els poetes som precisament els notaris dels dies".
ResponEliminaPotser només els poetes són profundament conscients de la fugissera qualitat del temps. Per a un científic, almenys des d'Einstein, és una simple coordenada d'un valor relatiu.
Els poetes sempre poden ser víctimes de l'oblit. Esperem que no la Poesia.
Decididament, la capacitat dels gestors culturals i de les institucions públiques no estan a l'alçada del que la ciutadania espera d'ells. També pot ser que la gran massa social no estigui atenta als grans autors, però és difícil d'imaginar que les nostres institucions es quedin al marge de trajectòries que en altres països es qualificarien de glorioses.
ResponEliminaD'acord amb el comentari que fa en Salvador Macip. Sovint tot queda entre quatre que remenen les cireres i els circuits culturals no et fan justícia.
ResponEliminaPerò tens l'abric d'una bona colla, i la teva literatura ens abriga a nosaltres.
La setmana passada em vaig firar amb cinc novel·les teves.
Ni la ventada més forta pot endur-se el teu llegat literari, Olga.
Una abraçada ben gran, i gràcies per escriure.