FULLES SEQUES, PARAULES MORTES

FULLES SEQUES, PARAULES MORTES

*

7-2-15

*            

Els dies de mestral es formen rotllanes de plàstics, fulles seques i tovallonets de bar sota de les nostres finestres. “Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant”, va apuntar Àngel Guimerà, i és ben cert, les veig molt sovint. Són un remolí, un petit tornado que a vegades s’enfila en espiral, segons la força del vent.

Cada matí a quarts de vuit passa la tanqueta aspiradora-regadora fent voltes a la basseta del nen i l’oca, cosa que multiplica el soroll amb la seva parsimònia, pròpia de papamòbil

Cada matí, també, les escombradores aprofiten el recer de les nostres parets i fan petar la xerrada mentre omplen el cabàs, canvien les bosses de les papereres i s’esforcen a recollir les fulles dansants. Les merdes de gos dels parterres no els corresponia a elles treure-les, em van dir. Sí senyores, tenen tota la raó. Ahir mateix, que vam voler anar a prendre el sol al coquetó jardí romà que hi ha sota de casa, davant de l’amfiteatre, i allò encara és més arrecerat, les grans tifes destacaven com pilastres romanes, també. Ulls municipals que no miren... ja se sap.

Però les converses sota la finestra només em tenen a mi per testimoni, i jo no escolto. És a dir, ahir sí. Ahir uns xicotots, també sense ulls municipals pel davant (no hi són mai) xutaven amb força una pilota: “¡A ver si dais a los palomos!”; ¡Y a la cabeza de la estatua!”. Llavors surto jo: “Nois, aneu Passeig amunt, que hi ha molt tros”. Ells: “Si no hacemos nada...!”. Jo: “¡a los palomos, a la cabeza del nene, a tus cojones...!” (Llavors el llenguatge va canviar a català: “Ai, Senyor, quines coses diu aquesta dona...¿què s’ha pres?”

Però, ¿que potser em paga l’ajuntament per vigilar el territori? I després aquelles bones dones vinga voler fixar la bossa a les papereres i el vent que les prenia (les bosses). Fulles seques i paraules mortes.

*

Foto OX.