EL BOSC CREATIU
*
22-2-15
*
Llegeixo amb satisfacció que entre els blogaires i altres xarxes socials
es formen nombrosíssims grups de poesia i narrativa. S’organitzen, es coneixen,
munten els seus recitals, decideixen escriure un llibre col·lectiu o individual, i acudeixen
a Verkami o altres entitats per finançar-lo. ¿Quants cartells de recitals
poètics no veiem a la xarxa? Penso que és un bon moment per felicitar-se que la
poesia i la narrativa en català creixin com un bosc de bona fusta i ombra
agradable. Endavant, doncs.
Acabo de llegir un encertat article de Miquel Berga que porta per títol
“Selfies”, al Punt/Avui d’aquest diumenge. Parla d’autoretrats, insignes o no
(de Van Dyck en avall), i de per què a la gent li agrada tant admirar la seva
pròpia figura. Jo li manllevo la idea per aplicar-la a segons quins blogaires.
Arriba un punt que només s’anuncien ells mateixos en exclusiva; no se sap què
respondre, o potser no hi ha resposta
possible. “Selfie” per sempre. Potser són l’escorrialla del que en un principi
van ser apunts de la vida quotidiana o reflexions del pensament, i se’ls ha
assecat la inspiració. No ho sé, dic el que veig.
Cal no confondre amb els deliciosos posts que ens expliquen, mentre corre
el temps, aspectes de la pròpia vida viscuda: la infantesa, la joventut, els
diferents avatars i experiències, sempre enriquidores i molt agraïdes de
llegir. Més n’hi hauria d’haver, d’aquests.
*
Postal collage d'OX (paisatges caminats)
L'actual moda del selfie, potser fa que a vegades, els que la practiquen constantment, hi vegin reflectida la seva autoestima.
ResponEliminaEl temps passa, indubtablement per a tothom. Fins i tot Dorian Gray va envellir finalment.
Sí que penso que tots plegats ens admirem massa a nosaltres mateixos. Tens tota la raó. També penso que tots fem el que podem. A vegades som prou inconscients de les motivacions dels nostres actes.
ResponEliminaAspectes de la vida viscuda, sí és una de les coses que és bonica de llegir. la vida viscuda propera o llunyana,
Tens tota la raó, suposo que a tots ens agrada parlar de nosaltres mateixos, alguns amb més traça i d'altres, amb menys.
ResponEliminaSens dubte,Olga, acreditada com està la teva penetrant capacitat d'observació, cal tenir molt en compte aquest article.
ResponEliminaAlmenys jo m'hi reconec, en els dos vessants de l'apunt: en la participació en projectes col·lectius que passen del món de la xarxa al "real" (que està posant en circulació el neologisme desvirtualitzar), i en la reducció a crònica dels propis projectes del blog propi.
No és aquest, tanmateix, un aspecte que hagi escapat a la meva reflexió. Més aviat el veig com a circumstancial i lligat a l'altre vessant, al fet que la tasca d'altres projectes m'absorbeix.
És veritat, sembla que la cultura empren embranzida...
ResponEliminaPotser sí que la moda del Selfie, s'ha encomanat a algunes persones fins el punt que ho han passat al què escriuen, les modes que fan anar de corcoll...
Petonets, Olga.
No cal fer "selfies" perquè a través del que escrius, els temes escollits etc hi ha sempre la pròpia mirada que es transmet. Som, tan si volem com si no, mirall de nosaltres mateixos.
ResponEliminaÉs cert, hi ha casos d'una evidència estrident. I té raó M. Dolors Giral, sempre hi ha alguna cosa de nosaltres en el que escrivim, però una cosa és ser mirall de nosaltres mateixos i una altra estar sempre mirant-nos a l'espill.
ResponEliminaJo faig cartells de tots els que vénen a l'Hospitalet a recitar, m'agrada molt.
ResponEliminaem sembla més que bé, tot un bosc creatiu en resposta a una embafadora sèrie de selfies per sempre;
ResponEliminaqui escrivia allò de 'jo, jo, quanta fatiga'?
la vida tendeix a l'equilibri de forces; i la gent, a envoltar-se de persones amb alguna afinitat o que tinguin temes per compartir
endavant, doncs, sí; endavant i amb contundència
Jo parlo de mi i dels altres com a mirall del que sóc i m'envolta. Si tinc temps, faig traduccions d'altres. I penjo microcontes dels alumnes, per a fer-los feliços.
ResponEliminaEl meu melic no és gaire gran, tampoc, per a encabir el meu ego que sempre minva.
Ja se sap a que a la xarxa hi ha de tot i variat, i no sempre qualificat.
ResponElimina