FLORS QUE PREPAREN LA TARDOR

FLORS QUE PREPAREN LA TARDOR

*

28-8-14

*

El bosc va desant els fràgils colors d’estiu i es tanca en ell mateix. Ara apareixen les floracions robustes i els raïms, per exemple, de l’arítjol, que es penja de les branques amb filaments efectius i es protegeix amb nombroses punxes. Arítjol, també dit sarsaparrilla,  beguda amb història canviant i precursora de la cocacola.

            El bruc, de suaus coloracions del rosa al malva i fins tot blanc, de fusta proveïdora de pipes de qualitat. Les móres  maduren a poc a poc, i en alguns llocs del bosc alt els esbarzers encara són en flor. Les baies de ginebró encara no han madurat: són al seu primer any. ¿Les trobarem l’any que ve?

            Acabo el tercer llibre diari-memòries del capità de fragata W. Semenoff. Els havia llegit dues vegades abans, perquè eren de la biblioteca del meu avi Gustau. Fan olor de paper vell, guarden alguna cosa d’aquell temps. Narren la batalla de Tsushima, que l’armada russa va perdre contra els japonesos. Del tot interessants. En algun moment Semenoff es pregunta si un cristià pot sortir a matar els altres. Vella Rússia sota l’agulla de l’Almirallat, a  Sant Petersburg.

            Som a muntanya i no oblidem el mar.

            *

            Flors i raïm d’arítjol.

ROSETES DE COVA

ROSETES DE COVA

*

20-8-14

*

Sobretot al camí de les Ànimes de Pedra i al de les Guineus, trobem pedres singulars que solem prendre cap a casa. De tant mirar avall tornem amb el coll encarcarat.

D’aquestes de la fotografia en diem rosetes de cova; totes presenten el mateix color i fan pensar remotes formacions calcàries d’aigües subterrànies.

Si algun lector sap realment què són, estarem contents que ens ho digui.

*

Ahir i avui, dies de boira intensa, amb el silenci que l’acompanya. Tot un paisatge diferent, que ara es desvela i ara s’amaga. Pujàvem a la Mussara de tarda i ja no vam poder baixar del cotxe, per la mullena. A la carretera hi havia tifes de vaca, cosa que la boira no esborra. En un gran terreny ja terme de Vilaplana han instal·lat uns filats elèctrics on hi han posat vaques i cavalls, tallant els accessos al bosc i als antics camins. Però ahir les vaques corrien soltes per la carretera i ens vam haver d’aturar per evitar la topada. Altra cosa és quan el pastor porta el ramat de cabres i ovelles, ja ho sabem i ho respectem. He trucat a l’ajuntament de Vilaplana: “boira espessa i vaques soltes a la carretera que fa revolts, pot ser causa d’accidents”. Compte, si fa boira i aneu per aquests verals.

*

Foto d’OX

SEGON EPISODI (Deliri de febre)

SEGON EPISODI

(Deliris de febre)

*

17-8-14

*

“Pugem a Mont-ral per un camí estret i pedregós. De casa nostra surt una comitiva amb un capdavanter vestit amb una mena de casulla de seda blanca i un seguici d’homes joves al darrere. Els preguntem què hi fan, allà, i ens responen amb supèrbia renyant-nos per una suposada incredulitat nostra. Procurem justificar-nos, però ens exigeixen una documentació que no tenim.

“Anem al garatge d’uns amics a buscar els papers: allà hi ha una dona que coneixem i que ara té el cos de nena. El més inquietant és un vell conegut que s’acosta a saludar-nos, amable. És tan a prop que li puc veure la boca per dins amb detall, cavernosa i fosca. On hi hauria d’haver dents i queixals belluguen uns petits filaments fluorescents verdosos. Realment paorós si es considera que l’home ja és mort de fa temps; jo interpreto els petits filaments de la boca com l’energia que se li ha anat menjant el cos i que encara s’hi manté.

“Persisteix fins ara encara, dins meu, aquesta esgarrifor de la boca oberta amb els filaments reptants, que es va apartant a poc a poc fins a diluir-se.”

*

El seguici narrat en primer lloc podria ser la influència d’una secta que s’ha anat instal·lant a Mont-ral i que es diu “Camino Brillante” (v. Internet), amb arrels poderoses a Nord-Amèrica, Austràlia, Mèxic... i amb molta capacitat econòmica.
*

            Dibuix de El Persas

MEMÒRIA DEL DELIRI

*

5-8-14

*

Potser ja seria hora de començar a explicar els deliris de la febre passada els dies 7 al 17 de juny durant l’episodi de neumònia.

Amb el temps he anat perdent la memòria immediata dels somnis, cosa que no em preocupa. Però els d’aquelles nits es mantenen intactes i penetrants.

L’escena és viva de colors i les accions, compactes. Som a Mont-ral i és negra nit, la nit de Nadal. No fa fred i hi ha gent pels carrers que s’intercanvien petits regals acolorits. Algú diu que dalt de tot, darrere de l’església, al bosc, hi ha un incendi. En efecte, hi ha vermellor al cel negre i fumada espessa en remolins, però sembla que ningú en fa cas. Jo adverteixo algú: procureu que no entri foc en aquest carrer (com si això fos possible).

Aquest episodi vermell i negre, mogut, va acompanyat d’unes vibracions agudes i sinistres que envolten el lloc com un advertiment. Em fan por com una amenaça aèria, una veu que no puc controlar i que m’angoixa.

Les vibracions amb eco les he pogudes associar al frec, al contacte, dels tubs de plàstic del sèrum contra el tub niquelat d’on pengen i on es mouen a causa de la meva mà inquieta, amb les agulles clavades; vibracions que entren al somni i persisteixen en l’aire de l’incendi: foc i lament. Aquesta sensació em dura dies, encara la tinc viva i la percebo com un mal latent.

*

Nota: per poder passar aquest post necessito mitja hora  o tres quarts perquè surt via telefònica i hi ha imatge. Aquest és un dels pobles de Catalunya sense cobertura. Voldria respondre els vostres posts i no puc. Fer-vos un correu és més fàcil, i ja respondré a les adreces que tinc. Fins a últims de setembre hauré de tenir molta paciència, guardeu-me la memòria. Gràcies.

*

Foto d’OX – Mont-ral