PLÀNOL DEL SECTOR
*
9-2-14
*
Són cinc illes de cases. L’amplitud és poca, aquí no és Barcelona; i els
carrers més aviat estrets. Rambla de Tarragona, des del mercat fins al carrer
d’Adrià, ja prop del Balcó. Al meu pas trobo els joves de diverses ONG o Creu
Roja, carpeta en mà adreçant-se a cada vianant. La parella amb dos gossos i
flauta, asseguda a terra, que pidola. El romanès de l’acordió. Un africà,
criatura penjada a l’esquena, que ven collarets pels bars. Una dona de mitjana
edat que demana, sola. Les noies de la perfumeria, que reparteixen els papers
amb l’oferta temptadora.
Al passeig hi trobaré Enrico, el que fa anys que toca el salteri. Ahir el
vaig saludar perquè feia temps que no el veia ni sentia: “fa fred i no hi ha
gaire gent”, em va dir. I Edgar, el noiet de les bombolles, que ja he retratat
alguna vegada. Tots es coneixen. Et poden dir la fitxa l’un de l’altre i del de
més enllà. Un mapa de la ciutat amb els punts estratègics necessaris per
obtenir el petit rendiment de cada dia. Un sector curt, aquest, amb una
densitat espectacular de captaires. Periòdicament hi acudeixen també els de la
cama tolida, asseguts a terra. O, al cantó més transitat, s’hi instal·la alguna
taula petitòria, o un inflable turístic, o els castanyers quan n’és el temps.
No és en aquest curt sector, però val la pena esmentar que la romanesa de la
porta de la catedral fa anys que ocupa el mateix lloc. La vaig veure arribar i
allà va créixer fins tornar-se una dona secardina. Deu ser bona plaça, aquesta,
penso.
En fi, el meu recorregut habitual és aquest. Habitual en tots sentits:
ells em miren però ja no em veuen. Jo els veig però no els miro gaire. Alguns
es renoven, jo no.
*
Collage postal d'OX
És la vida que passa davant dels teus ulls. Imperfecta, matussera com un quadre impressionista.
ResponEliminaTens recorregut, ergo ets viva. Alguns potser ja no en tenim, de recorregut. O ens hi hem perdut sense remei. O ens hem aturat a fer d'estàtua. Perquè el joc comenci. Perquè continuï.
ResponEliminaPotser van canviat els actors segons les èpoques i les circumstàncies, però les places i els carrers ja ho tenen això: són l'aparador d'un temps. Fa poc, a Barcelona (ara no recordo on), una mena de profeta anunciava la fi del món.
ResponEliminaA vegades tinc l'impressió que hem canviat ben poc.
Ja he parlat alguna vegada del negre de la porta del Caprabo. Ja fa cinc anys que hi treballa. A la porta, dic. Demanant que li compris alguna cosa, que després - em consta- ell torna a vendre.
ResponEliminaVaig parar de comprar-li coses el dia que em va rebutjar un enciam i mig quilo de mongeta tendra.
"Eso no se vende", em va dir.
Doncs ja t'ho faràs, vaig pensar.
Potser sóc massa exigent. O potser ell és massa exigent.
Ací també hi ha molts pidolaires i, el que és pitjor, es barallen entre ells per ocupar llocs determinats. Fa anys que hi és una noia romanesa amb una nena petita. Et demana que li compres mig pollastre, o llet per a la nena, i detergent per rentar la roba...
ResponEliminaTant de bo la vida d'aquestes persones es renovés i no necessitessin estar-se al carrer, tret que els vingués de gust.
ResponEliminaD'ençà que una romanesa embarassada em va prendre el pèl que estic una mica moixa amb els captaires...
ResponEliminaA on va aquesta societat que no te cura dels més indefens?
ResponEliminaSospito que tindren temps pitjors encara.
Una abraçada.
No hi entenc ni un borrall d'economia, però potser era preferible el deute de l'Estat que el de les persones.
ResponEliminaPerò així ho ha decidit la Merkel, el Sarkozi (quan manava) i tots els seus acòlits.
Han aconseguit més diners per als corruptes i més misèria per als pobres.
Fita
Ens has fet una bona descripció del paisatge humà que trobes en aquests carrers del teu voltant, més aviat estrets...Són com un collage, humà!
ResponEliminaBona nit, Olga
La nostra esciptora de capçalera diu: "Alguns es renoven, jo no".
ResponEliminaA casa nostra només cal renovar allò que s'ha quedat endarrerit i vell, i no és el cas de la nostra literata; en cap cas!
La pobresa al carrer és aparentment més visible, però sovint es mimetitza amb el paisatge. La pobresa oculta que creix dia a dia amb els estralls de la crisi que colpeja les dites classes mitjanes s'apunta també com a invisible, bé que intramurs. Curiosament, doncs, dintre i fora dels murs s'esdevé un mateix procés d'enfosquiment de la realitat incòmoda de la precarietat.
ResponEliminaLa teva mirada, Olga, però, va més enllà -com no?- i és capaç de veure des dels ulls dels altres. I així es fa evident la barrera invisible que ens separa i que és tan espessa com un mur.