"... COM A SOMNÀMBULS SOMRIENTS..."

“... COM A SOMNÀMBULS SOMRIENTS...”

*

6-1-14

*

“...Com en el fons d’un vell retaule, / llisquen els dos adolescents; / passen, ulls clucs, sense paraula, / com a somnàmbuls somrients...” Joan Alcover (Mallorca 1852-1926) escriu aquests poema, La Balanguera, que sempre em fa estremir.

            Ahir, dia 5, una néta de 13 anys volia resseguir l’arbre familiar. Trec la gran capsa de fotografies antigues, algunes muntades sobre cartrons ostentosos i orlats. La majoria de les cares no somriuen, com els adolescents de Joan Alcover. És com si la certitud de la mort els hagués ja empeltat de pedra o de fusta de retaule. Inevitable pensar en “Dublinesos”, però ja n’hem parlat. Inevitable també recordar l’”abuela” María del Amor Hermoso Herrero Besada, que va morir en nit com la d’ahir fa tants anys. Molta gent tenim record de difunts que marquen les nostres festes, i nosaltres, a més de l’àvia pretèrita, la mare, tan present.

            Les fotografies s’escampen sobre la taula i els fills porten un tortell de Reis per a berenar, i en fem festa. Mai tan ben dit allò de “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”. Reiet i fava. I les fotografies tornen a la gran capsa perquè arriba la cavalcada, però els morts s’entesten a recordar que algun dia els farem companyia al fossar de fotos, i prou serà si algú té present les nostres cares. Almenys, els meus ulls reflectiran els llums de Nadal, i algú sabrà que era com un infant i em sabia greu que les festes s’acabessin...

            *

Fotos familiars.