CONTE D’ESTIU
*
16-7-13
*
A la punta de la
muntanya hi ha un simulacre de poble. Estiu. Calor.
Olga encén la
pantalla del seu ordinador i es connecta a Internet per posar un post que acaba
d’escriure. Segueix els quatre passos que hi ha fins que s’ha marcat el número
de telèfon adjudicat, després
d’escriure’n de nou la contrassenya, que no ha quedat fixa a causa de defectes
inicials d’instal·lació al poble. Demana el tauler per treballar.
Contempla el cercle blau que giravolta bona estona, fins
que s’anuncia una prefiguració del blog. Hi ha temps per llegir alguna novel·la,
però Olga no ho fa, pendent del cercle.
Una línia darrere l’altra, en la calma del matí, es va
dibuixant el tauler. Canten els ocells de sempre, que d’aquí una estona
marxaran a menjar fins que tornin al vespre, estrepitosos.
“S’està carregant”, adverteix un requadre rosa. Olga
també. De son.
Quan, per fi, s’ha format el tauler, demana adjuntar la
imatge corresponent.
Una nova rodoneta blava gira i gira com un dervitx, i els
ulls també fan aquella gimnàstica recomanada de rodar i rodar. Es refreda el
cafè.
La son augmenta, el sol va donant la
seva volta diària i Olga escolta un borinot mandrós darrere de les cortines,
remor que contribueix a augmentar la somnolència.
Quan s’anuncia la nova imatge, segueix ja d’esma la línia
grisa indicativa que la imatge va entrant. És lenta com un cargol incaut
travessant la carretera.
Prova d’adjuntar el text: gira de nou la rodeta punyetera. Llavors la imatge pren unes
quantes formes fins que s'enquadra. Olga ja no té ni esma per pitjar “publicar”,
però ho fa.
Olga mira fixament
aquell “publicar”, quieta, sense poder alçar el dit per comprovar si, en
efecte, s’ha publicat.
En la quietud vaporosa, el clàxon insistent del camió del
butà, que passa els dimarts, la desperta de la sessió hipnòtica
*
Cistell de flors seques, del taller d’estiu de Vicenç.
Malgrat totes les limitacions tècniques, l'estada a Mont-ral sempre esdevé profitosa per a vosaltres, ja sigui literàriament o amb altres formes d'art com la que mostra la foto d'avui.
ResponEliminaQue us ho passeu força bé i amb bones tronades.
Com l'Oceanografia del tedi, d'Eugeni d'Ors, temps de contemplació...
ResponEliminaTots els moments són bons si hom està en gràcia de Déu, una de les cites del meu pare...
El que no sé, Olga, és si aquesta contemplació val la pena, amb tantes altres contemplacions com tens. I que consti que jo també he caigut en la hipnosi qui sap quantes vegades.
ResponEliminaPerò la literatura, com avui, a vegades arriba per viaranys de difícil caminar.
Fer de la necessitat virtut és part de l'ofici de l'artista, no? Una abraçada, Olga.
ResponEliminaQui no pateix aquest nostre mal d'estiu atorgat per telefònica, no sap res de la virtut de la paciència.
ResponEliminaEl meu ordinador també pateix un atac de tedi avui, el teu relat li va de perles. Bones vacances i bona inspiració!
ResponEliminaAvui m'he passejat(virtualment) per Mont-ral i m'ha semblat un poble molt bonic, amb uns entorns fantàstics...
ResponEliminaUn bon lloc per amarar-se de tranquil·litat...i bons aliments!
I el conte, molt ben lligat amb la teva realitat del dia a dia...
Petons estiuencs, Olga.
Ideal per l'insomni. M'alegro que siguis tant insistent
ResponEliminaEstic d'acord amb Lapsus calami, cal saber fer bell l'error.
ResponEliminaÉs una forma de provar (i educar) la capacitat de paciència. Més que somnolent jo estaria una mica desesperada, però tot no es pot tenir, la tranquil·litat del poble, el descans estiuenc s'ho val, supose.
ResponEliminaJo en sé un d'una dona que se li havia bloquejat el bloc. Vès quines coses. Va intentar ressucitar-lo diversos dies però no hi havia forma de despertar aquell quadern virtual on hi havia anat deixant trossets de vida i que havia estat compartit per amics i coneguts amb comentaris agradables...
ResponEliminaFinalment, sense enfadar-se, va decidir deixar que el bloc dormís l'aneurisma que semblava afectar-lo. Un dia o altra intentaria una segona intervenció. Si fracassava potser faria un bloc nou.
Salut, Olga!
Metaliteratura de la millor! I que bo que algú ens recordi que no tot és tan immediat i urgent en l'era digital i en la xarxa 2.0!
ResponElimina