NOSALTRES HO EXPLIQUEM


NOSALTRES HO EXPLIQUEM

*

25-3-13

*

Era molt tard. Tornàvem tot pensant
el poc i malament que l’havíem conegut.
Era com una veu de comiat però ens semblava
que el teníem allà, quan ja no era amb nosaltres. Recordàvem.

 
Els seus ulls s’entelaven d’afectes i nostàlgia.
Tant estimava el món i el que hi havia,
que portava aquell pes a les entranyes.
Anava i venia, retenia les mans que l’esperaven,
mar de rostolls ardents. Prometia tornar,
ens ho prometia: dono la pau, demano pau, ens deia,
i aquest excés d’amor el va pagar amb la vida.

 
El vèiem pàl·lid, infatigable, sol,
amb els llavis premuts i el gest concís,
així ens el mostra Pasolini,
amb els ulls més enllà de l’univers.

 
Perquè no el vau conèixer,
nosaltres l’expliquem.
*
Primer poema de “El sol a les vinyes” (Òmicron). Premi de poesia Jaime Ferran (El Ciervo)

Transparències. OX.  49

3 comentaris:

  1. cantireta25 de març del 2013, a les 21:19

    L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. El porquet26 de març del 2013, a les 8:48

    I jo que paro les orelles i obro els ulls per escoltar, per llegir i per aprendre. Que sempre em fa l'efecte que no arribaré mai a temps de saber-ho tot, o almenys, tot el que hauria de saber.

    ResponElimina
  3. M. Roser26 de març del 2013, a les 20:16

    Un poema per recordar algú estimat que se n'ha anat, perquè tothom sàpiga com era. Fa tristor...

    ResponElimina