LA MOSCA AL CANÓ
*
29-1-13
*
Que no és com
matar mosques a canonades. La magnífica pel·lícula “Fins que arriba la seva
hora”, de Sergio Leone, es pot considerar una òpera per tots els elements que
conté, des de l’esplèndida Claudia Cardinale a la grandiosa música d’Ennio
Morricone. Perquè no ho oblidem, la tele la passa dia sí dia també des de fa
anys.
Bé, al principi, dels tres
facinerosos inicials, a un que intenta fer la migdiada li corre una mosca per
la cara, brunzint i tornant a atacar, per més que l’home bufi per treure-se-la
de sobre. Ja sabem com són aquests moments d’estiu. La mosca es detura en una
paret. Llavors el facinerós l’encanona amb el revòlver i la fica dins del
cilindre, amb el dit com a tap. La mosca brunzint dins, amunt i avall del llarg
canó. Llavors l’home es posa el canó vora l’orella i s’adorm escoltant la mosca
empresonada. Sublim.
De manera semblant em sonen a mi els
casos de corrupció continuada que ràdios, diaris i teles ens passegen per la
cara aquests dies, dia sí dia també, amb un brunzit gris i empipador que
no em puc treure de sobre. No tinc canó ni pistola i em toca aguantar la mosca.
El vol de mosques. L’eixam de mosques. El núvol de mosques. La plaga de
mosques. Tot negre. M’adormo.
*
Imatge
d’Internet.
Totalment, absolutament identificada (amb tu, no amb la mosca).
ResponEliminaSaps qué és el que em fa més por? Que quan els polítics perden la credibilitat, la gent cau en mans dels populistes, que són l'avantsala dels dictadors...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaHi ha mosques i mosques i aquestes que ens toca aguantar són de les pitjors.
ResponEliminaTant de bo que a tots aquests lladregots els passi el mateix que a les dues mil mosques que van anar a menjar-se la mel d'un gran i saborós rucs d'abelles.
ResponEliminaA mi les mosques em molesten, però no suporto els antihigiènics matamosques. El remei pitjor que la malaltia. Espero que no passi igual amb els corruptes.
ResponEliminaEls polítics corruptes no moren mai. Són com les mosques i les rates: aprenen a tirar endavant a força d'aniquilar els que són febles i poc destres en amagar i manipular la realitat. Darwin...torna!! ;D
ResponEliminaTrobo genial la idea d'empresonar la mosca al canó per sentir-ne el brunzit alliberador.
ResponEliminaL'altre dia la vaig veure per primer cop! Quina coincidència! De fet no la vaig veure tota ja que aquest cony d'horaris televisius fan acabar les pel·lícules tardíssim. Però sí que vaig gaudir d'aquesta escena inicial. Memorable. En el cinema d'avui seria totalment impracticable, "mancada de ritme" li dirien.
ResponEliminaVes mira, m'he entretingut a comentar la pel·lícula per no parlar de les mosques colloneres que foten mà a la butxaca amb les seves sis potes, o vuit, o deu o les que facin falta.
La corrupció ha existit sempre, ara l'avantatge és que la premsa busca carnatge i de retruc ens n'enterem. Dir que és perquè estem en democràcia és una il.lusió, ja que la democràcia és primeta, primeta...
ResponEliminaEm sembla que no l'he vista aquesta peli, me'n recordaria, perquè la música d'Ennio Morricone m'agrada molt...Deu fer una sensació estranya sentir la mosca brunzir tan a prop de l'orella...Però totes aquestes de les que parles, encara són més empipadores i no hi ha manera d'eradicar-les.
ResponEliminaBona nit, Olga.
Jo crec que la democràcia ajuda a que sapiguem coses però el més trist és que no hi posa remei. Ningú va a la presó i alguns polítics estan relacionats amb delinqüents. Això dóna una pèssima imatge de la bona gent que fa política amb bones intencions. És com jutjar l'esglèsia pels seus depravats mandataris que tenen Mercedes i xofer mentre els humils capellans intenten acostar Déu al poble.
ResponEliminaReconec la força de Morricone però em resulta un músic desigual. Em quedo amb la partitura d'"Erase una vez en América".
Continua feliç, Olga!
Doncs jo si pensés amb aquest negre de mosques abans d'anar a dormir, no sé si m'adormiria. Abans les faria fora del meu cap, com fos, i llavors sí, tancaria els ulls i imaginaria el que volgués...
ResponEliminaHi ha un llibre que va fer fortuna fa uns anys, sobre els indígenes australians, que explica com aquesta gent fa front a les plagues de mosques que com a núvols travessen els extensos erms d'aquella illa continent. Millor dit, no els fan front, es rendeixen, es queden immòbils suportant com el núvol de mosques es fica per cada forat i porus de la seva pell, fins que els ha deixat tan nets i polits que marxen a buscar un altre cos per netejar.
ResponEliminaSospito que la història és tan apòcrifa com el llibre en general, però com diuen els italians, si non é vero é ben trobato.
Està clar que les mosques que tan genialment ens retrates fan no solament un soroll intolerable, sinó que deixen molta més merda de la que blanquegen.
Serà que no som a Austràlia.immin328