*
4-1-13
*
Aquest prové
dels valsos, polques i galops vienesos que se solen sentir per Any Nou.
Enyoro el que no he viscut i que he
heretat dels meus difunts. Es diria que la música els ha travessat, els ha
sobreviscut i d’aquella arrel en sóc branca.
Vaig viure amb l’àvia Lola
(1885-1967). A través seu m’han arribat vitralls modernistes, garlandes de
pedra i tactes de seda i vellut. Colors lila, burdeus, ametista. Viatges per
Europa, xampany Moët Chandon i Veuve Clicquot; perfum “Quelques fleurs”,
d’Houbigant; lieds de Schubert i cançons populars catalanes; novel·les, llibres
d’art i bona cuina. Canvi de segle. Guerres: de la claror a la fosca. De les
festes a la pena. Els colors que s’apagaven i que no han tornat a ser. Ho vaig
escriure a “Interior amb Difunts”, i era tanta la vivesa sentida que em va
guanyar el Premi Josep Pla.
La vida als seus temps era potser
més difícil però la bellesa s’obria pas i encara en vivim. Sento nostàlgia
d’altres sols i d’altres perfums. Un barret amb plomes confeccionat al Passeig
de Gràcia, el jardí francès de Rubí, Villa París a Cartagena i el piano del
pare.
Sobretot sura un aire de festa. Que
hi hagi festa i que es trenquin les monotonies de postguerra. Que contenta, la
col·legiala Olga, quan hi havia festa a casa i calia demanar dispensa... Balls,
cants, concerts i temps per al somni. Jo me l’he hagut d’escriure per
recuperar-lo, per reviure’l. Per això quan sento la gràcia ondulada d’un vals
vienès aturo la mirada i l’endinso en el temps que no va ser el meu però que vaig
tocar amb les mans de Lola.
*
Lola quan tenia 17
anys. Rubí.
Ara per ara, les festes amb les seves lluentors i preteses alegries no fan altra cosa que emmascarar la vacuïtat emocional que aclapara la majoria de persones, amb actituds de prepotència que en cap cas amaguen la falta d’uns valors morals que s’han deixat perdre.
ResponEliminaPotser és un sentiment universal el de l'enyor per allò no viscut. A voltes, sentint música d'anys enrere he deixat caure el comentari que vaig néixer massa tard. Potser és el mateix comentari que diran els meus fills (si mai en tinc) quan els traspassi el meu llegat... tot i que ja et dic que material serà ben magre, ja que una de les altres novetats que ens aporta aquest món és la virtualitat i, per tant, la manca de vitralls i garlandes. I si en algun cas hi ha alguna cosa física que es pugui palpar, té una data de caducitat extremadament voraç.
ResponEliminaTenim una memòria antiga que ens travessa de bat a bat; potser no tothom, però, l'arriba a fer conscient com tu. Hi ha gent que sembla totalment desarrelada. No sabria dir-te què és millor. Ara, si puc triar, trio tenir aquesta memòria antiga que explica tantes coses de com.
ResponEliminaEl ball allibera, i sentir la seva música també ho deu fer.
ResponEliminaJo tinc (al cap) una cançó que és molt especial per a mi, tot i no ser de la meua època, perquè és la cançó que el meu pare, situat davall la finestra de la meua mare, li xiulava perquè ella baixara a festejar. I la meua mare diu que no baixava fins que ell li l'havia xiulada tota sencera!!!
ResponEliminaper desgràcia, en aquest país les festes només han estat un parèntesi en mig de grans foscúries.
ResponEliminaA mi els temps de la teva àvia Lola, em produeixen un espècie de fascinació...Segur que la vida era difícil, però la bellesa ho compensava.
ResponEliminaA mi m'encanten els valsos, és un deixar-se anar, com si volessis...El primer dia de l'any, vaig gaudir molt veient el concert de Viena!
També a la meva vida hi va haver una àvia Lola amb qui vaig viure fins als 12 anys. Tot i que més humil que la teva, s'assemblen molt en una fotografia que guardo dels seus 17 anys. La meva no havia tingut tanta tirada per la música i les festes, es relacionava més amb artistes pintors; era veïna de Joaquim Mir a Vilanova i amiga de Rusiñol. Però poc he pogut reviure els seus records perquè gairebé no volia parlar-me'n; moltes coses les he descobert de gran.
ResponEliminaUna abraçada!
Jo també tinc records heretats però són més tristos, arrelats a la guerra que va cegar la il·lusió dels meus pares que sempre més varen restar ferits.
ResponEliminaLa teva breu i bella narració em porta més a Proust. Deu ser per això tan bell de "Quelques fleurs".