CORRANDA PER A
UNS INFANTS DIFUNTS
*
16.12.12
*
Vosaltres sou de
jugar i de córrer, i per això no us dedico un rèquiem. Ni una pavana, que és
ball lent.
Rèquiem vol dir
descans, i vosaltres balleu corrandes entre un grapat de núvols de totes mides,
cotó de sucre de les fires, bombolles de sabó irisades.
Encara que a vegades
les nostres nenes ens posen el cap a l’espatlla i diuen que estan cansades i
tenen son, i les acariciem. Però vosaltres no dormíeu pas.
Tan bonic que
era el dibuix i el quadern va quedar sobre la taula, tacat de sang.
I les manetes
amb pols de guix. I la cançó que es va quedar sense veus. I el berenar a la
bossa, que ni la mare ho sabia, que no us l’havíeu de menjar.
En un moment,
l’olor de la fusta dels llapis quan fas punxa va canviar a fum aspre.
Algú de
vosaltres dibuixava un cor com a felicitació de Nadal, i de sobte aquell cor
menudet va parar tots els moviments, i ja no hi ha nadala.
Vestidets de
colors van quedar tacats per sempre: ni sabíeu que les bales us prenien el cor.
El cor que és fet per a estimar.
En aquell moment
i potser en tots, tots els déus salvadors us van girar l’esquena. No els
importa la mort dels altres, més aviat la provoquen, però això, petits, ho
hauríeu après molt més endavant.
Les bales són
fetes per matar. Les fan els homes que no estimen per donar mort a molta gent i
a molts animals, però vosaltres poca cosa en sabíeu, de la mort. Ara ja sí,
perquè amb el camí tan llarg que heu fet, heu après més que tots nosaltres
junts i que tots els llibres aplegats.
Els cossos han
de rebre carícies, no pas bales. Però us va matar l’odi, que tampoc no sabíeu
què era.
Ara us agafeu
les manetes i balleu una alegre corranda. Passegeu per l’arc iris, que és el
joc més bell. Sigueu per sempre tan alegres com mares, pares, avis i germans
haurien volgut que fóssiu. Ells us han de pensar així.
*
Collage d'OX: Nena amb crisantems.
Sento molta tristor... però també ràbia.
ResponEliminai que n'hi hagi que diguin que això passa perquè s'ha bandejat Déu de les aules! el que s'ha bandejat és la humanitat dels homes.
ResponEliminaUn bon grapat de llàgrimes m'han saltat en llegir el teu escrit. L'odi és una malaltia, però potser hauríem de canviar el nom de malaltia, perquè és alguna cosa més profunda: és un forat negre.
ResponEliminaSí molta tristor, molta i una ràbia immensa de tantes vides que ja no seran.
ResponEliminaM'agrada i em fa plorar com els descrius, jugant i ballant per l'arc iris, com tots voldríem que juguessin i ballessin aquí, molt més a prop.
Gràcies per un text com aquest, per recordar-los d'aquesta manera tan especial.
PER ELLS NO VUI PLORAR......
ResponEliminaPLORO....PER ELS QUE RESTAN...I TENEN QUE SEGUIR VIVINT.....SENSA ELLS.
Qui té armes, si pot, mata. No ho veuen això?
ResponEliminaI nosaltres que tenim ulls, plorem i si tenim cor, patim encara que també estimem.
Corprenedor, emocionant, sense paraules. En nom dels nostres sentiments trasbalsats, gràcies, Olga, per aquest sentit i bellíssim homenatge.
ResponEliminaUna tragèdia evitable.
ResponEliminaEl teu text, olga, commovedor.
Afegeix una estrofa d'un poema meu que vaig dedicar a les víctimes de l'accident del metro de València però que en aquesta tragèdia també tenen cabuda:
I l’horitzó desaparegué en l’horitzó.
I els dies relliscaven en la sang.
I les innocències es desferen en remors.
I les vivències mudaren en papallones balbes.
I les maragdes i ametistes perderen
els seus reflexos.
I el cel morí.
Fe d'errates:
ResponEliminaOlga per olga.
Afig per afegeix.
Disculpes.
I potser no era odi, Olga. I això és el que em desconcerta, que mai no ho sabré.
ResponEliminaEl comerç d'armes és el negoci amb la mort.
ResponEliminaAls Estats Units d'Amèrica les lleis permeten la tinença d'armes i les empreses les fomenten. I després passen coses com aquestes.
Davant de fets com aquests em quedo sense paraules, quedo bloquejat...Però els homes no aprenem mai. I seguirem fabricant armes i covant odis. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaUn fet d'allò més corprenedor, i les teves corrandes, un bon homenatge per a uns infants que tot just començaven a viure. A mi, només d'imaginar-ho, em fa estremir. Sembla que estem creant autèntics monstres...
ResponEliminaAquest any, al pessebre, hi haurà més angelets i al cel, més estels.
Petons.
Si veneres les armes, val més que tinguis les bales lluny...
ResponEliminaCorprenedor, Olga.