AL VENT

AL VENT

*

5-12-12

*

Si l’he tocat i cantat vegades, “Al vent”, de Raimon... decidides les mans al piano. Si l’he tocat i cantat vegades, “Les fulles seques”, d’Àngel Guimerà i Enric Morera, música juganera a fet i amagar.

            Quan arriba vent em tanco a casa, amenaçats com estem els extrems de Catalunya: tramuntana i mestral. Entra el vent i empeny l’aigua mar endins amb força. Entra també la migranya que tinc des dels 14 anys i em porta dolor i tristesa fins que els calmants fan un efecte relatiu. Només els migranyosos saben que patiran tota la vida en silenci. I els migranyosos catalans patiran el doble o el triple o fins a l’infinit si el vent, com escrivia fa poc, ve de ponent i en rima. Ja vaig dir també que exceptuava Lleida i la Franja. Fa dos dies que bufa un mestral aponentat, reforçat pels mals esperits de la ‘Meseta’. A patir, doncs.

            També sabem que “Cel rogent, pluja o vent”. La fotografia és d’ahir al matí. Sota de la meva finestra, a la tarda, arriben algunes fulles seques que sempre fan sardana, i és cert el remolí que s’enlaira fins que et trobes un fantasma de plàstic negre que et ve a espiar pels vidres i marxa a fer el volt. Perquè el que ara forma petits tornados és el plàstic: transparent, de colors, negre de bosses de brossa, a ballar s’ha dit. Al caure la tarda el mar es torna verd daurat, escumós a l’horitzó, lluents els vaixells. Sol durar tres dies, com la migranya, però no plantaré la cara al vent, Raimon, i la sardana de Guimerà-Morera ja la ballo prou, entre els uns i els altres.

*

Fotos V. Roca.