MESTRAL

MESTRAL

*

27-10-12

*

Entra el primer aire fresc des de la primavera passada. Salut. Quan s’anuncia mestral, només el temps de dir-lo ja és aquí, tot a l’inrevés de la pluja.

      Hauré d’escriure per curar. Fereix, i molt, el soroll polític. La repetició dels discurs. La duresa del buit electoral. La ira dels que ens insulten, somriuen i promouen, per exemple, boicot contra els productes catalans: l’acabo de sentir des de la nacionalcatòlica 13 dels bisbes, la mateixa que ja a l’estiu representava tot Espanya (¿o només Castella?) quan pronunciava amb l’amanerat parlar madrileny: “les tendremos que mandar nuestro dinero a los catalanes”; “tendremos que mandar los tanques a Cataluña” (documentat tot).

      Sí, estimat Joan Josep Tamburini, ja sé que em vas dir que no fos masoquista i no l’escoltés. I no en sóc, però és que no em sé avenir de la maldat quan arriba d’on arriba, que hauria de ser paraula balsàmica i és mortal.

      Hauré d’escriure dolç, de pastís de xocolata acabat de fer al meu vell forn; de les curioses i delicioses ”Cañitas” (sí, només en castellà) de fuet d’Olot Espuña que hem descobert al súper; del graner, on la filla ha comprat les ametlles mòltes, els pinyons, tot el necessari per fer els panellets a casa seva, on ens convidarà per Tots Sants perquè estem sols, i la companyia també cura; de la gran amabilitat de les bibliotecàries que han organitzat un acte pel 31 (i altres més endavant) on es llegiran textos meus, hi haurà música i portaran panellets i mistela pagats per elles; i somriurem, i oblidarem no els pobres, com escrivia Papasseit, sinó els polítics, que ens voldrien morts i que realment ens fan morir. Almenys, estimats amics, que la mort sigui dolça.

*

Un d’aquests dies. OX