ADÉU FINS AL JULIOL

10-6-12

*

ADÉU FINS AL JULIOL

*

Breus: toca el músic del salteri que em perfora les orelles. Porto els taps de dia tot el  matí. Ramats de turistes envaeixen el Passeig. Ahir es va haver de trucar a la Guàrdia Urbana perquè, contravenint les normes del propi Ajuntament, i sense avís previ, ens van engegar una música disco a tot decibel (no en puc dir concert) a la cantonada de casa fins les 3 de la matinada; la Guàrdia, tan campant i els veïns a fer punyetes. ¡Que ens rescatin!

            Tinc tres notícies bones, perquè no digueu que sempre em queixo: 1 – Després d’un cabàs de proves, el metge em diu que tinc un cervell en plena forma. Això ve del fatídic vertigen del 29 F.   2- Sembla que l’Excma. Diputació de Tarragona tirarà endavant unes jornades d’estudi literari de la meva obra. Per a mi seria el primer estudi de la meva vida.   3 – Editorial Meteora vol editar en butxaca la divertida novel·la “L’agonia de Severià Vargas”, que m’havia publicat en format habitual. Com que ja coneixeu el silenci exprés de diaris i revistes sobre els meus llibres últims – tret dels mitjans de Tarragona-, no se n’havia sentit parlar.

            “Beneït sia Corpus, que fa el dia llarg”, es deia abans. Doncs sí, l’ou balla avui i jo he retratat un mal simulacre de monument amb custòdia (¡ai, aquella custòdia de Toledo que brilla a les Espanyes!), amb ou ros al darrere perquè no en tinc de blancs; angelets sí, blanc i negre, perquè no sigui dit; flors i llibres perquè és a l’estudi de l’escriptora. I la taula és l’escriptori del meu pare, en forma de ronyó i recoberta d’un vidre espès. Em porta bones vibracions.

            Aquest és el post de comiat. Marxem primer al balneari de Caldes de Boí, ara que els prats ofereixen les flors més belles que a l’estiu seran segades per farratge, amb aquella olor fresca i inoblidable. Acte seguit, fer i refer maletes i cap a Mont-ral fins al setembre. Si aconsegueixo dominar el nou ordinador, que em fa anar pel pedregar i em posa noves pedres al fetge, continuaré el blog a primers de juliol, malgrat la indecent cobertura. Sense el personal blogaire no podria passar: m’hi he enganxat, ho reconec. No pertanyo a la raça de blogaires “divins/moderns/llenguafilats/sublims”, a qui dol barrejar-se amb la plebs. Jo no, jo em faig amb tothom perquè sóc com tothom i a tothom necessito perquè m’ajudi a viure.

            Bons dies tingueu. L’estiu comença el 21, però almenys aquí ja l’hem patit molt. Per això busquem la pau –sempre relativa- de les muntanyes i la companyia no virtual de cabres i senglars. A reveure.

*