MIRALLS I DIAPASONS

   10-5-12

*

MIRALLS I DIAPASONS

*

Aquesta tarda, com podeu veure més aviat en petit, perquè la màquina és senzilla, el mar semblava un mirall, imatge que és certament ja molt vista i repetida. Tant, que el bolero “Perfidia”, d’Alberto Domínguez (1911-1975), el compara al cor: “El mar, espejo de mi corazón...” Això mateix; el mar, en qualsevol dels seus moments pot ser mirall del nostre sentiment, i avui era més mirall que mai.

               Per això m’he posat al piano a tocar boleros i altres peces marines. Ahir em van acabar d’arreglar el vell piano del meu pare en dues sessions: segons noves tècniques, tomben el piano sobre un cavallet i impregnen les fustes massa gastades amb un líquid que les solidifica i així es poden cargolar millor les clavilles. Li vaig explicar a l’afinador una escena que havia vist a la notable pel·lícula ”Jo he servit el rei d’Anglaterra”, de la novel·la homònima de Bohumil Hrabal;  com que  passa a Txèquia, un dels països eminents en la construcció d’instruments musicals de bona fusta, ens trobem allà un senyor al bosc que tria arbres idonis per fabricar aquests instruments. Se serveix d’un diapasó i va calibrant les soques fins que en troba una d’excel·lent, i arbre a terra. D’immediat, el meu afinador – el que treballa a casa meva- es treu un diapasó i comença a descobrir el so de les diverses fustes que hi ha al meu estudi. La millor, plena, suau, harmoniosa, la de l’antic armari de lluna ara convertit en llibreria vitrina. Quedem sorpresos i ja sabem una cosa més gràcies a pel·lícules i bons afinadors. Per això avui he tocat un bolero, en un piano també de bona fusta que em parla de miralls i d’amors, com els que hi ha al mar.

*