La moda també evoluciona a bord.
28-5-12 El Berengaria
*
CUNARDERS
*
Aquest any que
es recorda amb esgarrifança la tragèdia del Titànic, penso que és just retre
homenatge a la companyia a la que els armadors del Titànic volien prendre el
rècord de velocitat oceànica: la naviliera Cunard, que encara conserva la cinta
blava distintiva que mai ningú no ha pogut superar. Cal recordar també que
el primer vaixell que va recollir els nàufrags del Titànic va ser el Carpathia,
de la mateixa companyia.
Tinc a casa diverses publicacions de
la casa Cunard, perquè el meu avi Gustau va ser uns anys consignatari de
vaixells. M’agrada sobretot rellegir el gran catàleg d’aniversari que la casa
titulava: “CUNARD - Birthday Number – July 4th
1840-1929” .
La portada és la primera de les fotografies d’avui. Història, detalls, anuncis,
col·laboracions. És una joia. El fundador, Samuel Cunard, fill d’Abraham,
provenia d’una família de quàquers que havien emigrat a Filadelfia el s. XVII;
Samuel va néixer a Halifax, Nova Escòcia, el 1787. Només cal veure l’edifici
imponent de les oficines a Nova York per comprovar que el fill dels emigrants
havia fet fortuna.
A casa, de petita, m’havia
entretingut molt fullejant aquestes publicacions sota la taula del menjador i
somiant viatges. La paraula Cunard la portava enganxada a la memòria fins que
vam travessar l’Atlàntic a bord del Queen Elizabeth II. I després encara més,
no cal dir-ho.
Entre els que van escriure a bord
dels vaixells de Cunard hi ha W.M. Thackeray que, a “On Ribbons”, descriu la gran
i fosca tempesta que van passar mentre viatjava a bord del Canada. I Ch.
Dickens, passatger del Britannia que, a “American Notes”, s’entreté a observar divertit
la inclinació d’ampolles i gots i el rodolar de les taronges a compàs del camí
que feia l’embarcació.
Amb rècord de velocitat o sense, us
desitjo a tots algun viatge per mar en les vostres vides. Per escriure en les
immensitats. Per tocar les estrelles en la negra nit que pots veure sencera.
Per sentir-te tan poca cosa a mercè d’un element que coneixem molt poc quan ens
pensem que ho dominem tot.
*
Fotografies
d’arxiu familiar.
La meva gran experiència marítima ha estat un veler de Vilanova a Sitges. Una mar plana, planíssima... i un mareig descomunal. Crec que, malauradament, sóc un animal molt arrelat a la terra, potser massa i tot!
ResponEliminaA mi m'entristeix de pensar en els immigrants quan sóc al mar.
ResponEliminaLa vista d'un vaixell a l'horitzó fa somiar en viatges, tu que tens el mar davant la vista se t'esplaia. A més: has volgut realitzar viatges travessant mars immenses. Els meus viatges en barco en mars més petits també tenen el seu què... a l'espera del gran viatge!
ResponEliminaOlga, tota una lliçó d'història explicada d'una manera molt planera... L'important no és tenir un rècord, sinó arribar bé a port!
ResponEliminaBona nit.
Jo tinc poca experiència, al mar i en viatges, així que em guardo les teves últimes paraules, tot esperant que mica en mica, es vagin fent realitat. Gràcies per aquest desig tan bonic!
ResponEliminaUna abraçada blocaire!
M'has recordat la meva etapa a la marina de guerra en la qual també vaig veure com trontollaven moltes coses.
ResponEliminaAmb el seguit de catàstrofes que han tingut lloc darrerament, fa una mica de mandra embarcar-se.
ResponEliminaLes nits fent la travessa fins a ses illes són espectaculars... tal com dius, la nit és teva tota sencera, perquè en aquells moments només et pertany a tu, pobre puntet en moviment damunt la negror de l'aigua!
ResponEliminaLa moda marinera, ara, és una mica "pija", hehehe!
Nosaltres, aquest any, tornarem a ser mariners d'aigua dolça. Fora màstil i cap als rius i canals falta gent!
Jo he fet Barcelona-Eivissa i a tornar però quan visito una ciutat am riu, si hi ha barquetes per llogar, sempre hi faig un vol. Des de l'aigua el paisatge és diferent del que resultar de caminar-te'l tu i formar-ne part.
ResponEliminaCunard em fa pensar en la mecenes Nancy Cunard. Segur que hi té a veure. ho buscaré.
Gràcies, olga!
Jo n'escriuré, quan pugui, sobre el poc mar que he tastat.
ResponEliminaI travessar l'oceà, quin viatge a l'interior d'un mateix...
Olga, com han canviat els temps... aquell honor intatxable del capità del Titànic en canvi, ara, ens trobem amb un Francesco Schettino, capità del Costa Concòrdia i ja no fa falta dir res més. Els creuers prefereixo veure'ls al cine, sóc més de tocar peus a terra o volar... el mar pels peixos i per als mariners. Ara, de veritat, quanta saviesa en el teu post, com sempre, vaja!
ResponElimina