20-5-12
*
ASCENSIONS
*
La tarda es
torna grisa i se sent algun tro. “No podem sortir a jugar...”, diu el nen de la
medalla. “Jo tampoc sortiria, perquè encara no camino sol, però m’entretinc amb
una pandereta.” “Jo em mullaria les botetes i el barret. ¿Vols que et llegeixi
un conte? Aquí en tinc molts, mira quin munt de llibres.” “Llegeix, llegeix,
que mentrestant em beuré l’orxata.”
El nen de la medalla tria un llibre
de Giorgio Bassani. “¡Ui!, aquí diu que aquesta nit a Ferrara ha tremolat la
terra i s’han enfonsat torres i muralles... s’ha mort gent i tot, osti, tu, que
fort...” “¿A Ferrara, dius? Allà hi vivia un conegut meu que ens estimava
molt...” “¿A qui estimava? ¿Tu coneixes un home d’allà?” “Sí, aquest Giorgio
del llibre que has agafat. Ens estimava perquè som jueus...” “¿Tu ets
jueu? Ai, si ho sap mon pare, no els pot veure...” “Però si ton pare em ve a
fer petonets al peu... i ta mare m’ha posat mitjonets perquè no em refredi...” “¿I aquest Giorgio
que dius?” “Va marxar molt amunt, com jo”. “Però si tu ets aquí i encara no
t’has acabat l’orxata...” “Ja ho sé, però un dia em vaig enlairar més enllà del
sol, on hi ha coneguts, petits i grans.” “Apa, això no pot ser, tu no has anat
enlloc.” “Sóc una figureta, ja ho veuràs, toca’m, així. Un dia era com tu però
sense botetes: anava descalç. I tots aquests llibres no els he llegit, però els
sé, ¿ho vols veure? La noia que surt al conte es diu Micol.” “¿Com ho has pogut
endevinar, si ets un mocós?” “Ja et dic que em veus aquí però sóc molt amunt,
pujava, pujava i em miraven, ¿saps com aquells globus que es perden i no els tornes
a veure? Sóc una figura màgica i em sé tots els contes.” “¿Per què no em deixes
volar amb tu, un dia que no plogui?” “Sí que volarem tots dos, però això no
serà fins que hagis llegit tots els llibres: a cada llibre pujaràs una mica
més, i quan siguis dalt trobaràs els personatges i els seus autors, i si
ploraven, allà seran feliços, ja ho veuràs.” “Ja hi voldria ser, però avui
plou”, diu el nen de la medalla.
*
Collage d’OX
UN ESGUARD DE TENDRESA....
ResponEliminaJo tampoc he pogut sortir a caminar gaire, avui.
ResponEliminaLa millor manera d'ascendir és llegir, és veritat.
unes ascensions plenes de màgia i un toc surrealista...ostres m'han sorprès i agradat aquest deliciosos diàlegs entre el nen de la medalla, la figura màgica i l'actualitat del terratrèmol.....
ResponEliminaQuè meravellós és poder volar així. La vida ens ha fet un regal incommensurable, malgrat tot.
ResponEliminaAhir, les persones amants dels llamps, trons, pluges i pedregades van xalar de valent.
ResponEliminaPreciós, el conte. I, sí, allà ens trobem tots, enlaire, enlaire, quan llegim i imaginem...
ResponEliminaEl somni de volar sempre volar entre llibres.
ResponEliminaUn conte molt bonic amb uns personatges molt ben orquestrats, però mal dia per volar amb aquest terrabastall de llamps i trons...
ResponEliminaBona nit Olga.