UN DIA DE FRED

UN DIA DE FRED


*

7-2-12

*

“ (Després de la idea general de país) Passes a allò específic. Ves a una sola persona i viu amb ella, dins seu, amb amor, intentant comprendre el miracle del seu ésser, i expressa la veritat de la seva existència i comunica la seva esplendor pel sol fet que sigui viva, i digues-ho amb gran prosa, poderosa i senzilla, demostra que pertany al temps, al temps i a les màquines i al foc i al fum, als diaris i al soroll. Ves amb ella al seu secret i en parles amb cura, demostra que el seu és un secret humà. No enganyis. No t’inventis mentides per complaure ningú.(...)” Del conte “Un dia de fred”, de William Saroyan (1908-1981).

Podria molt ben ser la recomanació que un entès en narrativa fes a l’afeccionat que li demana consell, seient tots dos davant d’una taula amb cafè calent per tal de conjurar el fred. L’ensenyant buscaria exemples en llibres diversos que disposaria sobre una tauleta, i aniria dient, ¿veus aquesta frase?, ¿i aquesta altra?. O bé li diria a l’acompanyant: ara escriu el primer que et passi pel cap tenint en compte aquests consells alhora senzills i difícils de Saroyan.

No és gens fàcil escriure, no, i molts s’ho pensen. Ara llegeixo una obra que podia haver estat interessant però que enganya, que té ànim d’embolicar fins al punt que el lector desconfia i passa fulls; que banalitza en excés; que no sap descobrir precisament el secret de la persona i comunicar-lo al lector perquè el comparteixi i vegi que és una persona com ell però tan diferent alhora. Que no sap despertar en el lector el plaer tan viu del descobriment, de la claror i de la calidesa que ens fa deturar un moment i exclamar: mireu, aquest paràgraf, i aquest altre... ara poso un senyal aquí per recordar-lo, potser per esmentar-lo en alguna citació o per explicar-lo a algun amic una tarda de fred, compartint un cafè i mirant el mar com passa a profunditats opaques mentre uns enamorats es fan una foto al Balcó.

*

Foto: escriptori de Dostoievski