RES MÉS

8-2-12

*

RES MÉS

*

És l’hora del berenar dels nens. Els nens tornen del col·legi i salten sobre un tou de fulles seques que el mestral ha arrecerat a una paret. Un vaixell blanc, petit, brilla al sol com iceberg perdut; o com una ànima ancorada. La meva mirada sobre el mar és trista perquè penso en el final de la tarda, en l’aïllament dels solitaris i en les converses que ja no em busquen. El paisatge conserva figures, poques, autònomes amb els seus pensaments. Jo autònoma també amb els meus petits recursos que s’apaguen. La tarda a la casa dels nens serà càlida i a les cuines miraran anuncis de mares felices que preparen begudes de cacau i subministren les racions amb la providència convencional que mana la publicitat. Tots feliços. No sé, els mariners del petit vaixell blanc, que ara ja preparen el sopar, si pensaran en casa seva; casa seva potser una cabana de fusta en un delta llunyà i criatures pescant descalces al fang. No ho sé. Els nens de les cases on berenen cacau potser faran els deures i se sentiran només una mica tristos per l’obligació, però sense saber que estan tristos, només emmurriats. Tristos se’n sentiran quan creixin i puguin veure tot aquest conjunt de barcos, fulles seques, nois que passegen gossos, jubilats amb bufanda, plàstics que volen amb el vent i cases rosa. Ja ho hauran tingut tot, com Déu al final de la creació, avorrit perquè no podia fer res més.

*


Nit calma. Dibuix d'OX