*
6-10-11
*
Al juliol, ni dona ni cargol, fa el refrany. Doncs al juliol els diaris portaven aquest alarmant titular: “L’ENVELLIMENT DEMOGRÀFIC, NOU RISC PER AL BENESTAR”. Ho diu el Consell Assessor de la Generalitat CTESC.
De manera que, minyons i minyones, a fer la maleteta. Res d’exercicis d’autoajuda optimista, jaios en taula de surf, jaies fent posturetes de gimnàstica rítmica o ballant un bolero. SOM UNA NOSA I UN PERILL. El missatge que comporten el titular i el text , que s’entén ben clar, vaja, és que ja ens hauríem d’haver mort fa temps.
Qui hagi vist la pel·lícula “Soylent green” ja sabrà de què va la cosa: entres en una sala, et vesteixes amb una túnica, jaus en una còmoda taula folrada, et passen bells paisatges amb música de la Pastoral de Beethoven, una injeccioneta i t’adorms dolçament. Jo ja firmaria ara mateix, i si algú sap ho es practica aquesta mort tan dolça i necessària, que m’ho digui, sisplau.
Mentrestant, la nostra dama casadeta de nou li demana a la Marededéu que, almenys, es quedi tal com és ara. Traduït del castellà que diu “Virgencita, que me quede como estoy.” Això mateix.
*
Fotografia de la revista Hola.
Marededéu del s. XVIII
Composició d’OX
Sempre m'he vist venir que acabaríem així... només falta un gerontonazi amb carisma que ho prediqui amb grapa.
ResponEliminaLa nostra aspiració és morir a casa i, si pot ser, de mort natural i sobtada; mentrestant, viurem tan bé com podrem en companyia de les persones a qui estimem.
ResponEliminaI qui ens vulgui jubilar de la vida ja cal que es calci.
En un món utilitari tot el que no sigui utilitari fa nosa, i no només els vells, sinó també els pobres i malalts de la mena que sigui.
ResponEliminaPerò ànims, que res no està escrit
del tot, la vida l'anem escrivint cada dia.
Ai, doncs no, m'hi nego de totes totes. Serà perquè la gent, a ca meu, es moren quan toca, ni més ni menys, i a casa, amb els seus. No m'hagués perdut mai tota l'experiència viscuda per tot l'or del món. O sigui que els que fan aquests números, potser que primer parlin d'una manera distinta de distribuir la riquesa i, després, en tornem a parlar. A veure si resultarà que, un cop fet el balanç, el que cal és allargar la vida! N'hi ha que no han après que també cal gestionar els intangibles en aquest món :)
ResponEliminaDeuen ser els mateixos que després posen el crit al cel amb tanta immigració... és a dir, són com el gos de l'hortolà que ni menja ni ho deixa fer pas (traducció lliure d'un altre refrany d'allà les castelles)
ResponEliminaOlga se m'escapes , t'havia perdut...
ResponEliminaSi ens deixessin triar, em sembla que molts ho tenim clar, però no només depen de nosaltres, sinó de qui tenim a la vora...Jo recordo que el pare, al cel sia, deia:" jo voldria una setmana per preparar-me bé i no molestar ningú", pobre home si era un tros de pa...
Parlant del tema de la foto...quan vaig veure el numeret de la boda per les noticies (?), no m'ho podia creure!!!
Tot i que penso que molts/es potser ho diriem això de "Virgencita que me quede como estoy".
Petons,
M. Roser
Oh, i espera't, Olga, no sigui pas que a la senyora aquesta de la fotografia se li acudeixi voler donar un fill al seu flamant marit i pretengui fer-se una fecundació assistida a la Seguretat Social (en cas que la pràctica hi entri, que no ho sé), i que tots haguem de pagar-li la brometa...
ResponEliminaAra seriosament, no només sobra la gent gran, sinó també molts altres col·lectius, per a les llumeneres que ens governen... Que Déu ens agaf confessats!