CADENA


*
10-3-11
*

El pensament ningú no el pot encadenar: divaga pel conscient i pel subconscient. Ens acosta i ens allunya allò que estimem; ens permet navegar tots els oceans i també el Mare Internum, on solem ancorar després de les nostres navegacions reals o irreals. Sols cal tancar els ulls o deixar-los anar cap a l’infinit.

Però, quin descans, després del càstig diví que va ser el treball, decretat ja al Gènesi per putejar els pacífics habitants del paradís, trobar un bon port on deixar anar la cadena amb l’àncora que ens salvarà del naufragi.
*
Collage d’OX

6 comentaris:

  1. Jordi Dorca9 de març del 2011, a les 21:03

    I jo per ací, encara cercant l'aucell de la pluja.

    ResponElimina
  2. El porquet9 de març del 2011, a les 23:02

    "Que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven..."

    ResponElimina
  3. Teresa Costa-Gramunt10 de març del 2011, a les 9:26

    Coincidències... Devíem estar pensant alguna cosa smblant, perquè en el post d'avui també parlo del càstig...

    ResponElimina
  4. Josep Gironès Descarrega10 de març del 2011, a les 12:47

    El treball, ara més lleuger que abans, encara és més assumible amb una certa dosi d'optimisme; i en cap cas no cal esperar a finalitzar l'etapa laboral per intentar viure en plenitud.

    ResponElimina
  5. Montse10 de març del 2011, a les 18:20

    tanquem els ulls i descansem? (però només una estoneta, ep!) que cal fer molta feina, encara!!!

    ResponElimina
  6. Olga Xirinacs10 de març del 2011, a les 18:31

    Jordi Dorca, et vaig escriure un correu on et demanava adreça per passar-te, escanejada, la tonada de l'ocell de la pluja... No en sé res més.

    ResponElimina